Educació

JOSEP MARIA NADAL

FILÒLEG, CATEDRÀTIC D’HISTÒRIA DE LA LLENGUA, EX-RECTOR DE LA UNIVERSITAT DE GIRONA

“Haver de fer mèrits està matant la universitat”

Reclama que els diferents estudis s’obrin a la resta de disciplines

Considera que un dels grans beneficis aportats per la UdG és que s’ha aconseguit que el talent es quedi aquí

L’HOME I EL BARRET
Ningú no ho diria, que hi va haver un temps que Pep Nadal no duia barret. El cert és que aquesta peça de vestir la va incorporar fa uns 30 anys, a Tolosa de Llenguadoc, un dia de massa calor. Des d’aleshores, ha format part de la imatge d’aquest gironí del 1949, doctor en filologia hispànica i catedràtic d’història de la llengua, de parla i gestos apassionats. L’entusiasme amb què s’expressa segur que li va ser de molta ajuda quan va moure cel i terra per convèncer les forces vives gironines i les autoritats catalanes que s’havia de fundar la UdG. El Parlament la va aprovar el 1991. Nadal en va ser el primer rector, fins al 2002. A la foto, amb dos nets al claustre de Sant Domènec abans de fer l’última lliçó.
La vocació per fer classe vol dir una mica de vocació teatral, empàtica, seductora
Els estudiants han canviat molt, no sé si eren millors o pitjors, ara saben unes coses diferents
El coneixement interdisciplinari entre facultats és inexistent, no ho practica ningú

Dimarts passat, Josep Maria Pep Nadal va tancar la seva etapa oficial de professor universitari, iniciada fa 48 anys, pronunciant l’última lliçó a la UdG.

Recorda de què va parlar en la primera lliçó universitària que va fer?
Sí, me’n recordo. Vaig començar fent tres assignatures diferents, de 12 crèdits cadascuna, dues a Girona i una a Barcelona, amb 100 alumnes en cada assignatura. Estem parlant de l’any 1970-71, a l’Autònoma i al Col·legi Universitari d’aquí a Girona. Aquí, jo feia història de la llengua espanyola i lingüística general i a l’Autònoma (encara era a Sant Cugat), llengua espanyola. La primera lliçó va ser sobre Saussure. Començava el curs de lingüística general i pretenia anar a la lingüística més moderna, que en aquells moments era la de Chomsky. I per fer-ho, vaig començar a parlar de Saussure per qüestionar els seus plantejaments i anar cap a la gramàtica transformacional de Chomsky. De manera equivocada, perquè Saussure potser era més valuós del que ens pensàvem i la lingüística generativa menys del que crèiem. Per tant, haver agafat Saussure en la primera lliçó per fer-ne una crítica em sembla un error, quasi 50 anys després.
Va arribar a la filologia per vocació?
Eel que sabia era que volia fer lletres. Per a una persona de 16 o 17 anys –que és quan triaves la carrera–, fer lletres volia dir que t’agradava el cinema, la literatura, escriure... Per tant, no era ni en la lingüística ni en la filologia que pensava, sinó en les lletres. Després, fent les assignatures, vaig tenir un professor de lingüística general, Ramon Cerdà, que em va agradar i que, alhora –i això s’ha de dir–, em va posar una matrícula. Això em va decantar cap aquí. La gent es pensa que els estudiants tenen clar el que volen, i no. Els professors els han de seduir una mica i, a vegades, premiant-los, animant-los, els estimules. És el que em va passar a mi. No era una vocació feta anys abans.
Per estar mig segle fent classes de molt bon nivell, com és el seu cas, no s’han de reunir certes condicions?
Hi ha d’haver dues vocacions segures, potser tres. Una és que t’apassioni fer classes. Hi ha professors a qui no els agrada i en fan.
Però això es deu notar.
Sí, però a mi m’apassiona. Puc tenir un mal dia, però faig una classe i bum, ja està, és com si m’hagués pres la pastilla o no sé què i ja em trobo bé. Per això, tot i haver fet l’última lliçó aquesta setmana, continuaré fent classe; si no, no sabré què fer. La vocació per fer classe vol dir una mica de vocació teatral, seductora, empàtica, de captar l’atenció mirant els ulls de l’estudiant. El segon element és una certa vocació d’anar més enllà del coneixement, no limitar-me a unes coses determinades. Quan vaig entrar a la universitat, d’estudiant, m’explicaven Saussure i jo ja volia anar cap a Chomsky. I quan vaig entrar en Chomsky, de seguida vaig veure que hi havia altres camins. En aquest moment, el que m’està interessant és una mena de combinació entre biologia, psicologia, antropologia, lingüística... Una cosa molt lligada a l’evolució i la comprensió del que vol dir ser humà. En definitiva, curiositat oberta. Després, la vocació per la llengua l’he sentida de més gran, quan més que vocació ha estat passió per la llengua com un element clau per a la comunitat. En la llengua, la comunitat té recollit tot el coneixement que ha anat elaborant des dels inicis. Això és el que fa apassionant la llengua, com a dipòsit de la tribu.
Un cop, Modest Prats vaafirmar, referint-se al català, que cap llengua pot sobreviure sense una estructura potent (com ara un estat), al darrere. Hi estaria d’acord?
Sí, el que passa és que una estructura potent pot ser diferents coses, entre què un estat, certament. En el cas del català, avui no té un estat al darrere, sinó una autonomia que Déu n’hi do la feina que ha pogut fer. Una feina que es veu compensada per un estat que el té en contra. Això ha de quedar clar: l’Estat espanyol no entén el plurilingüisme de l’estat. Però la llengua catalana sí que té aquesta autonomia que el manté, i no és pas irrellevant. En qualsevol cas, l’estructura fonamental són els parlants, que se senten molt fidels a la llengua. A Catalunya, hi ha molta gent que no parla català perquè ha vingut de fora. Però els catalans de sempre continuen transmetent la llengua als seus descendents d’una manera absolutament generalitzada. En els estudis que s’han fet, es veu que no hi ha hagut abandonament en la transmissió de la llengua, i això és una peça extraordinària. És una estructura fonamental que, ep, pot entrar en crisi si va arribant gent de fora, però de moment tenim una població que té un sentit identitari basat en la llengua molt fort.
Què ha canviat en els estudiants, aquests 50 anys?
Han canviat molt, moltíssim. No dic si eren millors o pitjors. Són molt diferents, saben unes coses diferents. Des de la meva perspectiva, saben menys, però, és clar, també és veritat que soc un professor de la Facultat de Lletres, per tant d’Humanitats, i el que ensenyo està basat en unes coses que suposàvem que la gent ja sabia. És a dir, parties de la idea que l’estudiant, quan venia aquí, ja sabia història, per exemple. El professor de la Facultat de Dret, en canvi, ja era conscient que l’estudiant no en sabia res, de dret, i el de biologia, molt poc de biologia. Per tant, sabien que havien de partir de zero, però nosaltres no. Deies “Babel” i tothom sabia què era Babel. Avui, us ho puc assegurar, ni un sol estudiant dels meus havia sentit parlar mai de Babel.
Les humanitats estan en crisi a secundària.
Sí, però què hem de fer? Els abandonem o intentem acceptar que saben unes altres coses i intentar aixecar el nivell nosaltres? El que no s’hi val és el que fan moltes vegades els professors d’universitat, que és dir: “És que a batxillerat no els ensenyen res.” I els de batxillerat diuen: “És que a primària no els ensenyen res.” I els de primària: “És que els pares no els ensenyen res.” Mira, ensenyen el que ensenyen i a mi m’arriben d’una determinada manera. Jo els he de pujar a dalt de tot. Tant si l’ascensor comença en el pis 1 com si comença al -1 o al -2, he d’arribar a dalt igualment. Hauré de fer un esforç més gran, però bé, planteja-t’ho. I crec que pot ser relativament apassionant, intentar-ho. Als estudiants els pots fascinar, però has de voler-ho i sentir un plaer especial a fer-ho. No tothom ho pot fer.
La creació de la UdG va ser possible per un cúmul de circumstàncies favorables?
Sí, sí. Primer de tot, hi havia una circumstància fonamental, que era que el nombre d’estudiants universitaris augmentava espectacularment. Per tant, el sistema universitari català no podia engolir tots els que volien entrar i calia obrir-ho. Un altre fet determinant és que el comissariat d’universitats, Josep Laporte, ho entenia, això. I entenia, alhora, que fent més universitats no només engoliria els estudiants, sinó que donaria una oportunitat al territori. Després, a Girona es van trobar que hi havia un conjunt de professors molt petit, molt mal pagat, amb una situació contractual horrible, sense cap funcionari... però amb unes ganes de treballar i una il·lusió extraordinària. Això va fer que fos relativament imparable la creació de la UdG.
El fet que l’Ajuntament hi apostés fort també devia ser determinant.
L’Ajuntament hi va apostar, sí. La Diputació, també. Econòmicament, més la Diputació que l’Ajuntament. Anímicament, potser una mica més l’Ajuntament que la Diputació, però és igual. La Caixa de Girona, la Caixa de Pensions... Una mica tots hi vam intervenir. Els presidents del consell del Col·legi Universitari –Albert Casellas, Pere Franc i Salvador Carrera– van ser tres persones que es van creure el projecte universitari i van batallar, emprenyant-se amb els qui governaven, que eren dels seus. Ho van defensar amb una certa mala llet, cosa que sempre els he agraït.
L’evolució que ha fet la UdG, creu que és la correcta?
La UdG crec que ha estat un benefici extraordinari per a Girona. Hi ha 15.000 estudiants. Això econòmicament vol dir molt. Però hi ha un segon benefici de què sovint la gent no parla tant, que és que el capital intel·lectual no ha marxat. Abans, la tendència era estudiar a Barcelona i no tornar-ne. Quan es va crear la UdG, la gent s’hi formava i es quedava. No és el mateix acabar la carrera a Barcelona als 22 anys i dir “ara què faré?”, que volia dir quedar-te allà a treballar, que acabar-la aquí, dir “què faré?” i respondre’t “treballar aquí”. Això, per mi és fonamental, és el benefici més gros. Ara bé, les universitats en general estan anant per un camí que no m’agrada. Concebo el saber i el coneixement com un projecte de col·laboració entre tots; és a dir, tu saps això, jo sé allò, ens ho expliquem i tots junts fem un paquet de coneixement gros. Això vol dir col·laborar els uns amb els altres. Avui, el sistema universitari està basat en la competitivitat absoluta: si puges tu, jo no pujo; si baixes tu, jo pujo; si tu et fas mal, jo em trobaré més bé, etc. Per tant, la col·laboració és molt petita, entre facultats, entre departaments, entre estudis, entre professors... Amb què el coneixement interdisciplinari avui és inexistent. Tothom diu que és imprescindible, però no ho practica ningú. Perquè, és clar, el coneixement interdisciplinari vol dir que jo m’he de posar en contacte amb un biòleg, amb un psicòleg o un geòleg i admetre que ell sap unes coses que jo no sé i ell admetre que jo en sé unes altres que ell no sap, posar-les en comú i construir una catedral del coneixement. Avui costa molt de fer-ho.
No creu que les universitats han perdut el seu paper d’espai de reflexió i innovació i s’han convertit en uns centres professionalitzadors?
Sí, perquè precisament estan basades en la carrera professional dels seus treballadors. Jo ho entenc, eh? No critico els professors. Un professor entra aquí amb 23 anys, fa dues assignatures i cobra 600 o 700 euros. La gent no s’ho creu, quan ho dic. Per tant, no es pot viure fent de professor. Però després els diuen: “Si fas més mèrits, d’aquí a tres o quatre anys cobraràs una mica més i et consolidaràs una mica.” Què vol dir fer mèrits? Publicar molt en determinades revistes, que et diran si ets bo o no. Si publiques en anglès, valdrà més que si ho fas en castellà o en català. Per tant, publiques en anglès. Si publiques sobre llengua anglesa, valdrà més que si ho fas sobre llengua castellana o catalana. Doncs publicaràs sobre llengua anglesa. Etc. Tot és una carrera per fer mèrits. Ho entenc. Per sort, jo ja no he de fer mèrits, me n’he alliberat. Ja soc catedràtic i ja em jubilo. Per fi, puc fer el que vulgui, puc apassionar-me per la química, per la biologia, per la geologia, per la psicologia... Estic escrivint una història del clima. Per què? Doncs perquè no he de fer mèrits! I ningú no em pot dictar què he de fer. En canvi, els altres estan obligats a fer-ho. Això està matant la universitat. No són els professors, és el sistema, que obliga els professors a fer aquest tipus de coses, que fan que la universitat es mori.
Els estudis de filologia tenen la fama de ser molt minoritaris. Té bona salut la filologia, quant a nombre d’alumnes?
Les lletres en general no tenen gaire bona salut. Penso que és provisional i que les lletres seran –en molts països ja ho són– dels estudis amb més futur. Durant molts i molts anys, el president d’IBM era un llicenciat en filologia clàssica; el gerent de la UdG, Marià Sazatornil, era un llicenciat en filosofia, especialitzat en filosofia de la ciència... Vull dir que una persona d’humanitats es pot adaptar a qualsevol altre camp; en canvi, algú que ja és químic o biòleg i és d’aquells que porten orelleres, mirada de cavall, difícilment s’adapta. Per tant, les lletres tenen un futur. Ara, en aquest moment, estan en crisi, és innegable. També haig de dir que la filologia catalana i espanyola, els últims tres o quatre anys, han remuntat en nombre d’estudiants. Havien estat en 13 o 14 estudiants a primer curs i ara estem en 39- 40. I tots troben feina de seguida! Per tant, no necessàriament ha d’anar malament. També és veritat que els professors hem d’ensenyar apassionant. L’estudiant en general sap que no trobarà feina específica de la carrera que està fent. Això ja s’ha acabat. Sí que trobaran altres feines i s’ho passaran bé, però han de tenir una formació que els permeti l’adaptabilitat, moure’s d’aquí cap allà, i penso que el que ho dona més són les humanitats. Sempre que les humanitats abandonin les orelleres. Quan deixin de mirar com els cavalls i puguin mirar a tots costats, que vegin que hi ha el mar, els paisatges, que hi és tot. Si fem això, les humanitats no les pararà ningú. Passarà això que dic? No n’estic segur. Passarà si les universitats i els professors de lletres són capaços d’entendre aquest discurs i fer l’esforç per canviar el que estan fent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Confiança en la vacunació, però en alerta per les UCI

girona/barcelona

El transport públic es reivindica com a espai segur

barcelona

El TS diu que la cimentera de Montcada ha de tancar

Montcada i Reixac

La plaga de la història

TERRASSA

Salut farà un cribratge massiu a Olot durant tres dies

girona

Més de 3.000 places als casals d’estiu de Girona

girona
catalunya

4.535 estudiants s’examinen avui per poder ser mestres

Girona

L’acusat del crim de Palafrugell es justifica

SELVA

Disset AMPA duran la gestió del menjador escolar