“S’ha passat de la imatge del príncep blau a la de l’heroi que mata”

Pequín va representar una fita fonamental per a la igualtat de gènere i per a l’apoderament de les dones, però hem de lamentar que no s’ha assolit el repte, que no hi ha cap país que compleixi els dotze compromisos establerts en els àmbits de la salut, l’educació, la discriminació econòmica i la pobresa, l’exercici del poder, la violència, la vulnerabilitat en els conflictes armats, el respecte als drets humans, la protecció de les nenes... En general s’avança, però de manera extremadament i desesperadament lenta.

De vegades es vol fer creure que la violència és cosa d’un home que s’ha tornat boig o que té un temperament agressiu. La realitat és que hi ha un sistema de relacions construït des del patriarcat que es resisteix a desaparèixer i que marca la posició de prevalença dels homes sobre les dones. L’antropòloga Gerda Lerner documenta que la creació del patriarcat va tardar 2.500 anys a completar-se i, de fet, en l’esdevenir històric, fa quatre dies que l’hem començat a identificar i posar nom, de manera que es manté fortament incrustat en moltes capes de la societat. Hem avançat en l’accés a l’educació, en el dret de vot, en la capacitació professional, però si no canviem aquestes relacions de poder patriarcals basades en el domini i la submissió d’uns sobre les altres, continuarà havent-hi desigualtat i violència.

Sí, en el sentit que desvalora i inferioritza les dones, i per això mateix atorga als homes un poder que els fa creure impunes i fins legitimats davant les agressions que cometen. Saben perfectament que estan fent mal quan violen una dona, però no perceben prou rebuig social, i això els estimula.

I tanmateix tenim lleis contra la violència de gènere que estan bé, com ara l’estatal del 2004 amb la creació de jutjats especials, i la catalana del 2008, més preventiva i de serveis de proximitat. El problema és que sovint les lleis no s’interpreten correctament o de vegades s’apliquen contra la víctima degut al fet que persisteix, com deia abans, una mentalitat patriarcal que resta credibilitat a les denúncies de les dones. Fins fa poc el 99% de les sentències per violació eren absolutòries, però les fortes mobilitzacions d’aquests últims anys estan fent canviar les coses.

Veig una generació de joves amb molta força, que no accepten posicions subordinades ni que es violenti la seva llibertat, que defensen sense ambigüitats que només un sí és un sí i que formen part d’un potent moviment planetari. Joves que estan impulsant canvis per a un món més just, solidari i igualitari.

No, sovint s’omet la deguda protecció a la dona que pateix maltractaments, i d’això se’n diu violència institucional. Em refereixo a llistes d’espera d’un o dos mesos per entrar en una casa d’acollida, a serveis socials que no tramiten ajudes sense una denúncia quan la llei no hi obliga, a jutjats que no dicten ordres d’allunyament.

El fòrum és un enriquidor punt de trobada, debat i presa de posició sobre diversitat de temes que ens afecten, abordats en diferents formats: xerrades, taules rodones, tallers, exposicions, contes, teatre... En aquesta edició posarem l’accent en els infants i adolescents que són testimonis o destinataris de la violència masclista i que resten força invisibilitzats, tot i que cada any hi ha cinc o sis nens assassinats. (Vegeu el programa a www.violenciadegenere.org)

En molts casos sí. Pels tallers que portem als instituts ens adonem de la pedagogia que cal fer per desmuntar rols sexistes interioritzats a causa de l’educació ambiental que els nodreix. Encara ara una noia que surti amb diferents nois és rebutjada, i a la inversa, ell és admirat. Hi ha productes de fàcil consum que introdueixen imatges molt pernicioses, com ara la del noi més dur i agressiu que s’emporta la noia més desitjada; abans era el príncep blau i ara és l’heroi que mata? Si des de petits no ens socialitzem en el respecte i la igualtat, no posarem fi a la violència masclista.