“La resistència és l’esperança, és allò important que ens queda”

Al mes de maig Rojava funcionava, tenia la seva policia, el seu exèrcit, el seu govern, es treballava per la població i es volia construir un país. Al mes d’octubre la invasió turca i la guerra havien provocat que el projecte es desintegrés. El dia 9 d’aquell mes, quan jo hi era, hi van haver vuit atemptats amb cotxes i motos bomba a diferents poblacions del nord de Síria. A Qamixli –una ciutat que és al costat del meu poble nadiu, Mahmakia, i està partida en dues meitats per la frontera– en deu minuts hi van esclatar tres cotxes bomba que van provocar vuit morts. Quan va començar l’atac, malgrat que l’aviació sobrevolava les ciutats, la gent aprofitava les hores sense bombardeig per manifestar-se. Tenien molta por, però l’odi i la ràbia eren més forts. Jo mateixa, que estava al centre de les marxes, veia com les mares enterraven els seus fills i després se n’anaven a protestar. Ja en tenien prou, nou anys de guerra són massa, i deien: “O ens mataran tots junts, o tots junts podrem viure en pau.”

Podríem valorar-ho així, però no podem passar per alt el paper que juga Erdogan, que utilitza el discurs feixista perquè, com va passar al principi de la república turca, es torni a despertar l’odi contra els kurds i creixi el rebuig dels àrabs i els sirians, la qual cosa generarà una situació molt complicada, molt difícil de revertir en els pròxims anys, i comporta que el poble sirià es mati entre si. Les milícies gihadistes a les quals ara Turquia dona suport les formen sirians que entren a les ciutats kurdes i maten kurds. És una guerra entre ètnies, una guerra civil en què un sirià mata un altre sirià pel sol fet de ser kurd.

La nostra revolució va ser un ideal i un exemple per a la regió. Se’ns acusa que l’autonomia va ser proclamada unilateralment, però teníem representació a Brussel·les, Moscou o Washington, controlàvem el territori, volíem una societat lliure, pacífica, igualitària. El nostre és un projecte democràtic, ecològic que respecta la pluralitat multicultural, religiosa i l’alliberament de les dones. A les escoles s’ensenyava el kurd com idioma oficial, els kurds de Turquia havien començat a aplicar el model en la seva administració, i tot això molestava Erdogan, que creia que la manera de fer es podria estendre pels estats veïns.

En la dècada dels setanta el règim sirià, capficat a reduir la proporció de kurds, va intentar implementar un pla d’assentament de famílies àrabs i turques, i avui a les zones d’ocupació militar que s’han definit com un cinturó de seguretat, no tan sols hi ha un intent de neteja ètnica que ha provocat milers de desplaçats i refugiats, sinó que s’ha potenciat l’arribada de nous colons, amb altres costums i altes interessos; per exemple, s’han tornat a veure dones vestides totalment de negre, a través dels quals es vol impulsar un canvi cultural. A Afrîn –cantó de Rojava ocupat per Erdogan el 2018– es va prohibir l’idioma i es va intentar esborrar el present kurd, no es van tenir en compte els drets de les minories religioses, com els cristians, i moltes famílies van ser obligades a convertir-se a l’islam.

En la revolució de Rojava, les dones érem la punta de llança. Es va potenciar el sistema de copresidències, les milícies de les unitats de defensa femenines (YPJ) han jugat un paper important en la lluita contra l’Isis. Les dones governaven, finançaven projectes per a les que no tenien feina als quals l’administració de Rojava donava suport, treballaven, en comunes, assemblees, ajuntaments... Es va apostar per canviar una societat masclista i patriarcal que no tenia res a veure amb la de quinze o vint anys enrere. Avui les dones participen de la defensa de Rojava, però la guerra ha fet que molts dels projectes per apoderar-les hagin acabat aturats.

Trump va donar l’ordre d’abandonar Síria, però tres dies després els soldats van tornar per defensar els pous de petroli, que és l’únic que els interessa del Kurdistan. La comunitat internacional ha callat davant les massacres. La gent n’està molt decebuda, amb Occident, i cansada de tanta guerra. Diuen que els han abandonat.

La resistència, per mi, és l’esperança, i també és l’element important que ens queda. A Catalunya he trobat acolliment en els mitjans, però no suport econòmic. Estic intentant trobar el suport de la societat i les institucions i poder ajudar els camps de refugiats kurds que s’estan construint. No sé si ho aconseguiré.