“Les infermeres responen d’una manera immensa”

La situació és gravíssima. El personal està esgotat per les llargues jornades i patim per la falta de material i equips de protecció. Falten infermeres a tot arreu, un fet que ja fa anys que denunciem però que ara s’ha agreujat i és més visible, i tenim un percentatge de professionals infectats alt, cosa que empitjora la situació.

Equips de protecció individuals. Van arribant amb comptagotes però són insuficients en la situació actual.

Com més petit és el lloc, més dificultats. Això en l’àmbit de salut. En el residencial, en què també hi ha moltes infermeres treballant, la situació és pitjor.

No, sense cap tipus de material no, però material insuficient sí. Estem parlant d’un virus de grandíssima perillositat de contagi, i és absolutament imprescindible dotar d’aquests equips de protecció, i no només per les persones que atenem i evitar contagis entre elles, sinó perquè no emmalalteixin els professionals de la salut, en aquest cas les infermeres. Les necessitem a totes!

Haurem d’aguantar el que faci falta. És, a més, una situació en què no tenim experiència... és una situació molt difícil que depèn de moltes circumstàncies, de com aquesta corba va evolucionant, de com el sistema sanitari no cau en el col·lapse. En situacions concretes la cosa s’agreuja: necessitem professionals a les unitats de cures intensives, a les unitats de crítics i de semicrítics, i no sempre és fàcil traslladar personal a aquestes unitats tan especialitzades.

Exacte, per això s’han de fer rotacions de torns, refer els torns i allargar-los de manera que s’acabin cobrint les 24 hores del dia de tots els dies; no hi pot haver forats enlloc, i això suposa un esforç col·lectiu brutal perquè la gent és la que és.

No sé si podem parlar d’ànims. Som un col·lectiu molt preocupat però que està responent d’una manera immensa i, a més, està responent amb un grandíssim compromís i una grandíssima responsabilitat. Tothom ho està donant tot.

La resposta ha sigut d’un compromís altíssim, i moltes de les infermeres jubilades, per exemple, s’han incorporat als centres de salut on havien treballat. Però cal tenir en compte que aquestes persones poden ocupar certs llocs però no sempre poden incorporar-se a, per exemple, una unitat de cures intensives, entre altres coses perquè les infermeres jubilades són també població de risc. Els quatre col·legis professionals que hi ha a Catalunya estan canalitzant les incorporacions d’aquest personal, adequant els dispositius per als llocs als quals aspiren i en funció de la seva situació personal.

Els centres d’atenció primària ara mateix estan fent una feina fonamental. Ara parlem molt de la situació a les unitats de cures intensives perquè són les situacions més greus, però hi ha tota una població que s’ha d’atendre a través dels CAP, que, a més, intenten descol·lapsar el 061 i el 112. Per tant, les infermeres de l’atenció primària les necessitem totes a l’atenció primària. Cal tenir en compte les persones infectades pel coronavirus, perquè és molt preocupant, però la gent segueix amb els seus problemes de salut, els que tenien.

El que veiem és que la situació residencial és molt precària d’origen, encara més que la situació de salut, i hauria de merèixer especial atenció. Però en la situació que es viu ara, què és el que no mereix especial atenció? No podem obviar cap dispositiu: hospitals, atenció primària i atenció residencial. També hauríem de parlar de l’atenció a les malalties mentals...

És una situació que era difícil d’imaginar, però s’ha d’afrontar, i el que cal és prioritzar tan bé com sigui possible i respondre amb el millor de cadascú de nosaltres. Això va pels professionals de la salut però també pels ciutadans, per això no parem de fer crides perquè la gent es quedi a casa, respecti les mesures d’higiene, que tinguem especial cura amb les persones grans, que seguim els canals del Departament de Salut i les indicacions que donen. Que ens cuidem en tots els sentits i que difonguem serenor.

Ens emociona molt. Jo cada nit quan ho sento penso que cada persona que surt al balcó i aplaudeix és una persona que, d’alguna manera, es fa responsable d’aquesta situació, i com que es fa responsable em tranquil·litza molt perquè sé que està al cas del que s’està fent. Veig una ciutadania amb una grandíssima responsabilitat.