Salut

CLAUDI CAMPS

DIRECTOR DE LA XARXA DE SALUT MENTAL DE L'IAS

“Hi haurà més morts pels efectes de la crisi que per la Covid”

Els intents de suïcidi van caure en picat durant el confinament. L’amenaça de la Covid va generar sentiment de pertinença
El teletreball fa de tapadora d’un tema no resolt: la conciliació. Però a llarg termini té efectes més perniciosos que positius

El psiquiatra Claudi Camps, director assistencial de la Xarxa de Salut Mental i Addiccions a les comarques gironines, explica de quina manera es van organitzar els psicòlegs i els psiquiatres durant la primera onada de la pandèmia per atendre els col·lectius més afectats i exposa algunes de les conseqüències que aquesta situació té i tindrà en la psique de la població.

Quins han estat els grups de població més afectats per la pandèmia de la Covid?
Hi tres grups principals de persones afectades. Els que han emmalaltit de forma greu, els que han patit la mort d’algun familiar i els sanitaris, que han estat a primera línia. Després hi ha una afectació inespecífica sobre tota la població provocada per un fet social sense precedents que ha provocat un trencament directe de les rutines i dels hàbits, que s’ajunta amb un sensació d’amenaça que genera sentiments de fragilitat, vulnerabilitat, incertesa, impotència i desconcert. Tot això dona lloc a un bloqueig emocional que s’ha manifestat a través de la irritabilitat i l’ansietat i que pot haver derivat en situacions de tristesa i pessimisme.
On es van centrar els esforços de la xarxa de salut mental que dirigeix?
Vam haver de fer front a una triple diana: pacients, familiars i professionals sanitaris. A principis de març, vam veure a venir el tsunami i vam decidir preparar equips de psicòlegs i psiquiatres per als hospitals Josep Trueta, de Girona, i Santa Caterina, de Salt. Es tractava de fer prevenció sobre tres qüestions: el dol patològic, provocat pel fet hi havia pacients que acabaven morint sols i de vegades després d’una evolució ràpida de la malaltia amb l’impacte que això causava en les famílies i el desgast emocional brutal que patien els professionals, sobretot en el personal d’infermeria, que en aquell moment eren els que acompanyaven els malalts. I també s’actuava en relació amb els pacients que, si sobrevivien, patien una situació d’intensa angoixa.
Què van fer exactament aquests equips als hospitals?
Els nostres professionals van estar de forma proactiva a les plantes i oferien espais per parlar, de briefing. Eren espais curts, de 10-15 minuts, on ajudaves el personal perquè no caigués en situació de pànic. La idea era enfortir el treball en equip i anar a l’una. A la vegada, es van distribuir les tauletes entre els pacients perquè estiguessin en contacte amb els familiars. I quan es produïa una mort, de forma immediata, els equips hospitalaris es posaven en contacte amb els psicòlegs de l’atenció primària i aquests s’encarregaven de fer el seguiment al nucli familiar. I, fora del hospitals, vam potenciar els equips mòbils, d’atenció domiciliària, al carrer. Vam doblar les hospitalitzacions domiciliàries.
Quin impacte psicològic va tenir el confinament domiciliari?
En el grau d’incidència psicològic, hi tenen molt a veure els factors personals: si vius sol o acompanyat, el tipus d’habitatge, la xarxa de relacions personals i també la situació laboral. Hem vist molts quadres d’ansietat, amb una por obsessiva de contaminar-se que anava relacionada amb la por de contaminar els altres, especialment persones de risc, vulnerables, de l’entorn pròxim. I la població més fràgil, que arrossegava coses del passat, ha reviscut patologies. Hem vist gent enfonsada, amb temes obsessius, com tancar-se a casa, amb sentiments de culpa...situacions dramàtiques.
El confinament va tenir aspectes positius?
En alguns sectors de la població, aquella que té la nòmina assegurada, aquesta aturada ha tingut un efecte positiu. S’ha vist tant en nens com en adults. Ha estat un espai on ha baixat l’estrès i hi ha hagut un retrobament amb els nens, que a més han estat encantats de no haver d’anar a escola i de passar temps amb els pares. Cal tenir en compte que, a causa de les llargues jornades laborals, els nens estan superestimulats i superactivats, de manera que no tenen temps d’avorrir-se i tampoc d’explorar la creativitat. I a més es perden la contenció emocional que reben del contacte amb els pares. De tota manera, cal dir que si aquesta situació s’allarga molt es perd la socialització, el joc amb els iguals i l’estructuració que proporciona l’escola. I pel que fa als adults, hi ha molta gent que diu que el confinament li va servir per aturar-se, per reflexionar sobre la seva vida i repensar prioritats; destriar el que és essencial del que no ho és. Aquest aspecte positiu tampoc no el podem negar.
En l’àmbit assistencial, es va registrar un increment de les urgències psiquiàtriques?
Una de les primeres decisions que vam prendre va ser incrementar les hores d’atenció als centres de salut mental, mentre molta gent d’altres regions sanitàries es va retirar, i mantenir els psicòlegs de suport a primària de forma presencial. Volíem evitar que la gent vingués al parc, al servei d’urgències psiquiàtriques. I ens vam trobar que les urgències psiquiàtriques van caure en picat. Els intents de suïcidi van baixar espectacularment. Del 14 de març fins a mitjan juny, es va registrar un descens del 50%.
Com s’explica això?
És un fenomen que està molt estudiat, també passa en situacions de guerra. Es dona per un sentiment comú de pertinença al grup que es produeix perquè tots ens veiem amenaçats per una mateixa cosa. Ajuda a tenir el sentiment de formar part d’un col·lectiu i dona sentit a la vida. La gent se sent connectada. Siguem clars: el que fa que la gent vulgui morir-se és el sentit de desconnexió. Som animals socials, estem dissenyats per formar part de grups i de societats.
I quina és la situació actual?
El que veiem ara per ara és una normalització de les urgències psiquiàtriques i tenim molta demanda de les conseqüències psicosocials derivades de la situació d’incertesa laboral i econòmica . I també pel desajustament que l’excés de convivència ha causat en les relacions familiars, que està molt relacionat amb el teletreball.
El teletreball provoca desajustaments?
Tothom diu que ha vingut per quedar-se, però cal tenir en compte que els humans tenim tres grans espais que ens estructura tenir-los separats: l’àmbit laboral, el familiar i el de l’oci i temps lliure. És molt necessari i positiu separar els tres àmbits. El món de la feina, a més de les relacions socials i els estímuls que comporta, fa que no estiguis tot el dia amb la parella o amb els nens i fins i tot et permet construir un personatge diferent al de l’àmbit domèstic. El teletreball trenca això i no és bo. A més, moltes empreses ho han vist com una forma d’estalvi. Però a llarg termini té més efectes perniciosos que no pas positius i, d’això, no se’n parla perquè fa de tapadora d’un tema no resolt, que és el de la conciliació familiar i laboral. Ara començarem a veure les conseqüències del teletreball.
També hi ha gent que prefereix aquest sistema perquè a casa se sent més segures enfront de la Covid.
Hi ha persones que es creuen la fantasia que l’espai domèstic, amb la feina i la família a casa, és segur perquè no està exposada a l’amenaça. Tothom necessita crear-se un entorn en què sentir-se segur. S’ha passat de la por adaptativa al pànic. I això és molt difícil de tallar perquè tenim un bombardeig de notícies molt bèstia. La gent és incapaç de processar totes les dades que donen els mitjans de comunicació i de fer una anàlisi crítica. Aleshores es fixa més en el to d’alarma que fa servir el periodista o el polític que no pas en el contingut. Hauríem de tenir uns polítics i uns periodistes que fessin un esforç pedagògic i entenguessin la importància d’informar de les coses en la seva justa mesura.
Què en pensa del comportament de la classe política?
Els polítics, en general, no s’hi han lluït gaire, precisament. Crec que el que desitjàvem tots els ciutadans és que anessin a l’una, que de cap de les maneres aquesta situació de catàstrofe sense precedents socials no formés part del joc polític, partidista. Per què ara, amb un població infantilitzadaš com la que tenim, com podem explicar que inevitablement hi haurà més morts per les conseqüències socials i econòmiques de la crisi que ens ve a sobre que no pas pel mateix coronavirus?
Això serà així?
Indubtablement. Si el PIB baixa del 10% o de l’11%, què tindrem? Un munt de gent que deixarà de banda els hàbits saludables i d’autocura de les malalties cròniques perquè el primer de tot és sobreviure. Com el que ha passat ara; tot era la Covid. Però, i la gent que té malalties cròniques? I gent que ha negat que tenia un infart per no anar a l’hospital? I el retard en les operacions? Hi ha uns efectes secundaris de la pandèmia que van des d’aquests aspectes en la salut més directes fins a les conseqüències de la crisi social i econòmica. I és previsible que tornin a augmentar els suïcidis; és el que va passar arran de la crisi del 2008.
No deu ser partidari d’un nou confinament generalitzat, doncs.
Per mi tornar a aturar-ho i confinar-ho tot, com defensen alguns polítics, no és responsable perquè és la ruïna. Els governs han d’intentar mantenir un equilibri: que el sistema sanitari pugui suportar una certa pressió pel virus i que l’economia rutlli perquè l’afectació en la salut física i mental de la situació econòmica és l’impacte més fort. El 80% dels determinants de les malalties són factors socials i estan molt relacionats amb la situació econòmica. I costa molt transmetre això a una població infantilitzada. Hi ha polítics que diuen: “A aquest polític l’importa més l’economia que la salut de la gent i nosaltres avantposem la salut.” Els que diuen això, menteixen. Si vols avantposar realment la salut has de procurar que l’economia funcioni mínimament perquè la salut de la gent està relacionada amb el codi postal. La salut va absolutament lligada a l’economia. Per exemple, a Barcelona hi ha diferències molt grans entre barris, de més del 30% d’esperança de vida. Per a problemes complexos, no hi ha solucions simples, hi ha solucions complexes relacionades amb molts de factors. I els polítics no fan un esforç per explicar la complexitat de la situació. Es bombardeja la població amb missatges simples, que van directes a les emocions.
La societat que quedarà un cop superada la pandèmia serà millor?
No soc profeta, però la meva impressió és que no. No crec que augmenti la solidaritat ni que anem als valors essencials. Els humans aprenem poc com a grup de les experiències dures i traumàtiques i tendim a repetir mecanismes de supervivència. La solidaritat va funcionar durant el confinament, quan tothom es veia amenaçat d’una forma conjunta per un enemic comú. Però, després, davant una situació de crisi, ve la supervivència.
Com s’han d’organitzar per donar resposta a la demanda que comença a aflorar?
A l’atenció primària, s’han començat a posar en marxa, amb totes les mesures i les limitacions, les dinàmiques grupals, que és una eina molt potent de tractament. I pel que fa a l’ajut al personal sanitari, tot el sistema de salut mental de Catalunya hem proposat al departament de Salut un increment de professionals de salut mental als serveis de prevenció laboral de les institucions sanitàries. Parlem d’introduir la figura del psicòleg o psiquiatra a la plantilla de l’hospital, per exemple. Necessitem que es reconegui la figura del professional de salut mental i que vingui per quedar-se. I no només en l’àmbit sanitari, sinó que seria bo que hi fos en totes les empreses. Ja abans de la Covid, una gran causa de baixa laboral és la disfuncionalitat dins l’empresa i no es pot continuar negant.

Medalla Josep Trueta

Llicenciat en medicina per la Universitat de València (1989), el doctor Camps va començar la seva trajectòria a l’IAS l’any 1995, com a psiquiatre del centre de salut mental del Gironès. A partir del 2003 va assumir les funcions de director assistencial de la Xarxa de Salut Mental i Addiccions de les comarques gironines i des de l’any 2004 és membre del Consell Assessor de Salut Mental del departament de Salut. L’any 2016, el govern català li va concedir la medalla al mèrit sanitari Josep Trueta i el mateix any el Servei Català de la Salut el va premiar com a líder de la experiència més innovadora en salut mental en els 25 anys de història del Catsalut. L’any 2017, el Parlament de Catalunya va decidir que el model comunitari de Girona era de referència i s’havia d’estendre a la resta de Catalunya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Denuncien insults homòfobs d’un revisor de Renfe a un passatger a l’estació de plaça Catalunya

Barcelona

Dissolen un ‘botellón’ de 400 persones al polígon Les Guixeres de Badalona

Badalona

El papa Francesc estudiarà visitar Manresa el 2022 per l’Any Ignasià

Barcelona

Mor un home en un xoc frontal a la C-35 a Cardedeu

Barcelona / Flix

Catalunya suma 1.273 nous casos de covid-19 confirmats per PCR i 11 morts

Barcelona

3.500 MIR estan cridats a una vaga de tres dies a partir d’aquest dilluns per reclamar millores formatives i laborals

Barcelona
El Temps
Servei Meteorològic de Catalunya

Dilluns amb molts xàfecs

Barcelona

Demanen que la gestió de la Covid es fonamenti en criteris científics

Barcelona

Des d’Olot a l’estratosfera per a Càritas

OLOT