El càncer de mama encara lidera la mortalitat femenina
Aquest és encara el tumor maligne de més incidència entre les dones a Catalunya
El 2019 se’n van diagnosticar 5.315 casos nous i va provocar la mort de 1.066 persones
Tot i que els darrers anys ha millorat molt el diagnòstic per a persones amb càncer de mama, aquest tipus de tumor encara és la primera causa de mortalitat entre les dones de l’Estat, especialment aquelles que tenen entre 45 i 65 anys. El 2019 es van diagnosticar 5.315 càncers mamaris a Catalunya, i del gener a l’octubre del 2020 ja se n’han diagnosticat 5.328, segons dades de l’Observatori de l’Associació Espanyols Contra el Càncer. Actualment, la taxa d’incidència a Catalunya se situa al voltant dels 137 casos per cada 100.000 habitants, una xifra altíssima, i és que, per estadística, una de cada vuit dones presentarà aquesta malaltia al llarg de la seva vida, i cada 15 segons es diagnostica un nou cas de càncer de mama al món. I, tot i que en menys mesura, aquest tipus de càncer també afecta els homes.
Malgrat això, actualment, a través dels programes de cribratge amb mamografies, es poden diagnosticar els tumors de mama en estadis inicials en què hi ha moltes possibilitats de curació. De fet, la taxa de supervivència cinc anys després del diagnòstic és del 90%. Com més aviat es detecta el tumor, més fàcil és tractar-lo. Per això la prevenció és clau, ja que les revisions amb mamografies i amb ecografies periòdiques arriben a reduir la mortalitat per càncer de mama entre un 15% i un 30%. Es recomana fer mamografies periòdiques a partir dels 40-45 anys, i també es pot intentar prevenir-lo minimitzant els factors de risc, com els mals hàbits alimentaris i el sedentarisme. Entre un 3% i un 6% dels càncers de mama són hereditaris i, en aquests casos, cal fer-ne un seguiment més exhaustiu. L’impacte social del càncer de mama també és molt fort. Es calcula que cada família té uns 42.000 euros entre despeses i ingressos perduts com a conseqüència del diagnòstic, i que set de cada deu dones afronten el càncer de mama exclusivament amb els seus mitjans.
Per lluitar contra la malaltia, la recerca és imprescindible i ha fet passos de gegant en els darrers anys. El doctor Anastasio Pandiella, del Centre d’Investigació del Càncer de la Universitat de Salamanca, lidera el grup d’investigació CRIS pel càncer de mama i d’ovari, i explica que “el que preocupa els investigadors és el percentatge de persones que no responen als tractaments”. Per això estan buscant “nous fàrmacs i estratègies terapèutiques per combatre la resistència als tractaments”. Els seus tres fronts d’investigació principals són l’estudi dels “tumors heterogenis”, de la “resposta immunitària” del cos i de la “resistència als fàrmacs convencionals”. Segons les estimacions de Pandiella, la cura del càncer de mama és a prop i podria arribar a mitjans d’aquest segle, però actualment, per culpa de la crisi de la pandèmia, hi ha hagut una reducció de fons en investigació i la investigació s’ha aturat. “Si ara deixem d’investigar, ens quedarem on som”, lamenta Pandiella.
LA XIFRA
Les dificultats de tenir cura d’un malalt de càncer
Quan a una persona li detecten un càncer, qui sovint pateix –en silenci– són els cuidadors o, més aviat cuidadores, ja que 8 de cada 10 de les persones cuidadores no professionals de l’Estat són dones. Aquest és el cas de la Míriam Alguero, que va tenir cura, primer del seu pare i després de la seva mare, quan van tenir un càncer que els va provocar la mort. D’aquesta experiència, en va crear Avívate, un projecte de retorn social que dona eines als pacients de càncer i a les persones del seu entorn per gestionar la malaltia. Alguero assegura: “El més difícil quan acompanyes un pacient de càncer és acceptar que aquella malaltia es pot endur el teu ésser estimat”, i a això s’hi afegeix que “la vida i el cos del pacient són seus” i cal acompanyar i respectar les seves decisions, tot i no estar-hi del tot d’acord. Alguero recorda que quan tenia cura de la seva mare es va “oblidar totalment” d’ella mateixa, i ara s’adona que és imprescindible per al cuidador “tenir moments de cuidar-se un mateix”, ja que “fa que estiguis millor al costat del malalt”. Per Alguero, després del diagnòstic, sovint es produeix un “silenci còmplice”, ja que tant la família com el malalt estan angoixats, però no ho verbalitzen per no preocupar l’altra part. Per això entén que per al pacient i el cuidador és primordial exterioritzar els sentiments i gestionar l’estrès i l’angoixa plegats.
