Itziar

Visc a Ciutat Vella, però a la vegada no hi visc. Vull dir que, quan sóc a Barcelona, passo hores i hores treballant al pis i, encara que a vegades passegi fent la trista pels carrers i hi observi la vida que hi passa, no hi estic gaire implicada, en la vida del meu barri. És així que llegint una entrevista de fa temps a Itziar González Virós, potser de quan va començar a ser regidora de Ciutat Vella, he pensat que no m'ajusto prou a la seva definició de ciutadà: «Una persona que ha acceptat o que ha triat viure en comunitat.» I això no és perquè, em sembla, sigui una individualista antisocial, sinó per circumstàncies de la vida que fan que sigui més ciutadana a Girona, on d'alguna manera continuo vivint encara que no hi visqui, que a Barcelona. El cas és que, en els tres anys en què Itziar González ha estat regidora del meu barri, me n'han parlat diversament i jo, sense sentir-me amb prou implicació ciutadana per fer un judici sobre les seves accions, sempre comentava més o menys això: «La Itziar és honesta i amb un gran sentit social. Una altra cosa és el que pugui o li deixin fer.» Dir això ara pot semblar obvi, però dir-ho abans a mi pla m'ho semblava. Vaig conèixer la Itziar en una vida anterior, quan era l'arquitecta social que suposo que tornarà a ser, i la seva sensibilitat i responsabilitat com a ciutadana em semblaven admirables i encoratjadores. Una herència dels seus pares, els advocats humanistes Rosa Virós (que va morir recentment) i José Antonio González Casanova. Com a arquitecta, Itziar González havia renunciat a edificar per rehabilitar considerant que, si una obra està ben feta, sempre és rescatable i transformable. Una manera de recollir un llegat que la prevenia en contra de l'especulació de molts, com ara aquells que volien construir l'hotel del Palau de la Música. En fi, Itziar, vas haver de dimitir perquè la teva honestedat destorbava, però sempre seràs la meva geneta pàl·lida i solitària preferida. De part d'una searcher. Suposo que ens trobarem fent voltes pel desert.