Societat

CARLOS EDUARDO VARGAS

‘EL HOMBRE DE ORO’

“L’únic que ara puc tenir és optimisme i mirar endavant”

Com fan molts artistes de carrer, demano al metro perquè és l’únic lloc on veig que hi ha concentració de gent
De ben petit vaig caure en l’addicció a les drogues i l’alcohol i em dedico a fer pedagogia entre els nens i els joves

Qui és l’home vestit d’or que demana diners al metro de Barcelona? Qui és i per què en demana? Vet aquí el relat apassionant de l’atzarosa existència de Carlos Eduardo Vargas, un home que s’ha passat la vida fugint fins a quedar atrapat en la pandèmia.

A la fotografia que il·lustra aquesta entrevista hi apareix vostè amb un vestit d’or dins un vagó del metro. Què hi fa?
La meva idea és fer el que estan fent tots els artistes de carrer, cantants, mims, les estàtues vivents de la Rambla, que com que no hi ha turisme no poden generar ingressos per fer un entrepà. A més, amb la meva discapacitat visual, encara m’és més difícil trobar una feina.
És a dir, s’ha vist obligat a demanar.
Sí, demano ajuda perquè sincerament no arribava a tenir diners per passar el dia i he anat al metro perquè és on veig concentrada la gent, enlloc més trobes gent concentrada com passava abans.
On treballava vostè?
Des de fa trenta anys la meva feina sempre ha estat al carrer. Abans de la pandèmia jo m’estava a plaça Catalunya, on des del 2018 hi tenia un lloc, davant el Hard Rock Cafè, i em feia fotos i vídeos amb els turistes que hi passaven, com les estàtues de la Rambla. Era el hombre de horo i guanyava prou i podia mantenir el vestit, el maquillatge...
Quant guanyava aleshores?
Jo tenia una entrada de 60 o 70 euros cada dia, primavera i estiu, a la tardor i a l’hivern baixava a 20 o 30. Això em permetia pagar els 650 euros de lloguer del meu apartament a l’Hospitalet de Llobregat i, com que no tinc despeses de consum, vaig poder estalviar.

I va venir la pandèmia...

Sí, i vaig seguir pagant el lloguer fins que al desembre se’m van acabar els diners i aleshores ja no generava cap ingrés i vaig haver de deixar el pis.
Quan va arribar a Barcelona?
Vaig arribar el 27 de febrer del 2018 procedent de Mèxic, on tenia una associació civil de caire altruista pensada per difondre entre els nens i els joves els perills de l’alcohol i les drogues.
D’on li ve aquesta dedicació?
Miri, jo soc psicòleg, soc escriptor i periodista, però vaig ser un nen drogoaddicte, vaig caure en aquesta terrible addicció.
Què va passar?
La meva és la història d’un nen de Bogotà que als 11 anys es va escapar de casa per la situació econòmica que vivia. Érem deu germans. Hi havia fam, mai vaig tenir joguines ni regals per Nadal...
I no estudiava?
No vaig estudiar fins que vaig marxar de casa. Jo tenia un problema de miopia important i no hi havia diners per a unes ulleres. Em posaven a primera fila a l’escola però no veia res.
I aleshores va marxar del país.
Jo era un nen del carrer a Bogotà, però hi feia molt fred i algú em va dir que marxés a Cúcuta, que és un lloc càlid a la frontera amb Veneçuela, i ho vaig fer. Un dia, abans de fer els 12 anys, amagat sota els seients d’un autobús en un trajecte de 24 hores, vaig fugir.
Era un nen, anava sense passatge, i no el van descobrir?
El que va passar és que la gent em va ajudar. Quan pujaven revisors a mig trajecte, m’amagaven, i a les parades que va fer el bus també m’ajudaven a anar al bany i a menjar alguna cosa.
No el va buscar, la seva família?
No ho van fer, i al principi jo tampoc a ells. Era tan greu la situació, que jo vivia millor al carrer que a casa.
I finalment va passar la frontera a Veneçuela?
Jo no tenia estudis, era analfabet, però tenia intel·ligència. Em vaig comprar un passatge cap a San Cristóbal i allí, explicant la meva història, la gent em va començar a acollir, perquè em veien com un nen, i vaig començar a treballar. Vaig anar a un poble que es diu Caja Seca, a la província de Mérida, i vaig trobar feina a la fira. M’hi vaig quedar i després em vaig ocupar en un taller que arreglaven cotxes i dormia a dins mateix dels vehicles.
I va començar a estudiar?
Sí, als catorze anys vaig fer la primària de forma accelerada, la secundària i el batxillerat. Estudiava a les nits, fent-ho compatible amb la feina.
Treballava, estudiava. Tenia la vida encarada però va caure en les drogues.
Vaig caure en l’addicció. Als 13 anys hi vaig tenir els primers contactes. Prenia basuco, que surt del raspat de la cocaïna, que és el més baix que hi ha.
Va tenir problemes amb la policia?
No. El problema no és policial, el problema és de salut, és mental. Et sents en aquell moment que no hi ha res més important quan et fumes aquell cigarret.
Va durar molt la seva addicció?
No va anar més enllà d’un any i mig. Vaig fer un viatge a Colòmbia, a veure els meus pares, i ma mare estava malalta, i els meus germans me’n van fer responsable a mi perquè van saber que jo consumia droga. Allò em va fer reflexionar, i vaig dir “fins aquí”.
Vostè va dir prou a les drogues i la seva vida va canviar.
Sí, del tot. Jo encara no tenia els quinze anys i sentia una responsabilitat com la d’un adult, perquè ja feia temps que era fora de casa i la meva idea era estudiar per arribar a ser alguna cosa en la vida.
I què va arribar a ser?
A la universitat de La Sabana de Santa Fe de Bogotà vaig treure’m el títol de psicologia, però això va ser més tard, el 1989.
Per tant, vostè va tornar a Colòmbia després de quants anys a Veneçuela?
Hi vaig ser deu anys, treballant-hi de manera intermitent, i després em vaig instal·lar una altra vegada a Bogotà. I vaig fer moltes feines. Per exemple vaig fer periodisme de carrer, de comercial posant-me a l’entrada de comerços i convidant els clients a entrar-hi: “Avui tenim tela holandesa, per als uniformes, a cinquanta cèntims el metre; passin”, anava dient.
Vostè ha estat una mica un home orquestra, no l’hi sembla?
Sí. També feia retransmissions esportives, narrava partits, fèiem cintes de vídeo Betamax i les veníem als mateixos jugadors dels equips. Aleshores me’n vaig anar a l’acadèmia Arco, de Bogotà, i allí vaig fer el meu curs de periodista, i després vaig anar a la universitat de La Sabana, com ja li he dit.
Vostè viu sol aquí, a Barcelona. Va fer família a Colòmbia?
Sí, tinc tres fills i cinc nets. Em vaig casar als 27 anys a Bogotà, però ara ja no estem junts; ara tota la meva família és a Mèxic.
La seva dedicació a la lluita contra les drogues entre els joves la va començar a Bogotà?
Em vaig dedicar a anar per les escoles a parlar amb els nens per ensenyar-los el perill de l’alcohol i les drogues. No cobrava res, era tot altruista, i hi anava a les hores del pati i els deia que jo hi havia estat ficat, que coneixia el món de les drogues i que era molt important que ells no hi caiguessin.
Va ser ben acollida la seva idea?
Als mestres els va agradar, però els joves no em prestaven gaire interès, creien que era com un professor, i aleshores va ser quan vaig veure que havia de cridar-los l’atenció d’alguna manera i vaig començar a crear personatges, primer un pallasso i després un personatge tot de blanc, amb una túnica fins al terra, parat damunt d’un cubell de pintura que em donava una altura de més de dos metres. Era l’estàtua per la pau i als peus hi posava tot de cartells amb missatges sobre els riscos de l’alcohol i les drogues. Aleshores els nens venien i es volien fer una foto amb l’estàtua.
Això ho feia a les escoles o al carrer?
A tot arreu, també a les alberedes dels parcs, els divendres a la tarda, dissabtes i diumenges.
I aleshores va néixer ‘l’home d’or’ com a estàtua humana?
Això va ser a Mèxic, anys més tard. Primer va venir l’atemptat que em va fer perdre encara més visió per culpa d’uns despreniments de retina que vaig tenir.
Van atemptar contra vostè? Per què?
Els meus fills eren d’una organització infantil, els carabineretes, que era un apèndix del cos de Carabiners de la Policia Nacional. En un acte que es va fer amb la premsa, a la meva filla li van fer una entrevista i va dir que no li agradaven gens les FARC, la guerrilla. Aleshores van començar a amenaçar-me, em deien que em farien mal allí on més mal em podien causar. Un dia, anant amb un taxi compartit, va esclatar una bomba al barri de La Candelaria de Bogotà.
En va sortir viu!
Sí, evidentment, però vaig picar molt fort amb la cara al seient de davant. Vaig quedar inconscient i quan em vaig despertar ho veia tot borrós. Vaig tenir un despreniment de retina que va agreujar els meus problemes de visió.
M’imagino que va marxar de Colòmbia...
Sí, cap a l’Equador, amb els fills i la dona, el juny del 2000. Vam fugir d’amagatotis. Als nens els vam dir que anàvem a passar uns dies fora, i vam començar a anar cap al sud, cap al sud, en direcció a la frontera amb l’Equador.
I un cop allí...?
Vam ser un any a l’Equador, quan van matar Raúl Reyes, que era el segon de les FARC. Vaig aconseguir ser reconegut com a refugiat polític i gràcies a la intervenció de les Nacions Unides ens van pagar el viatge cap a Panamà. Allí hi vam ser un any. Després vam passar a Costa Rica, on vam quedar-nos un any més, i així vam anar passant per Nicaragua, per Hondures, per El Salvador i fins a Guatemala.
La seva era una família nòmada...
Exactament. Passant moltes necessitats, però els meus fills anaven feliços. Van ser sis anys per l’Amèrica Central fins que el 2006 vam arribar a Mèxic.
I ara sí: aleshores es va inventar el personatge de ‘l’home d’or’...
Encara no. Va ser quan vam anar a viure a Mèxic DF. Un dia feia l’estàtua de blanc, amb els cartells als peus, i es va apropar una dona per felicitar-me i em va dir: “Això que fa vostè és or, vostè és un home d’or”, i aquí va néixer la idea.
Va ser a Mèxic fins al 2018, quan va venir a Barcelona. Per què?
Em van amenaçar i vaig haver de fugir.
Una altra vegada? La seva vida sembla una història de pel·lícula, fugint sempre des dels 11 anys.
Vam fer un projecte per ajudar mares solteres a construir-los cases en un solar que volien uns mafiosos per especular, i em van amenaçar i quasi em maten.
Va arribar aquí, amb el vestit d’or a la maleta, i com li va anar?
Al principi no va ser fàcil. Em van donar suport uns salesians, a Horta, i després ja vaig poder llogar un apartament a l’Hospitalet de Llobregat.
Fins que el va haver d’abandonar per la crisi de la Covid-19. Ha dormit al carrer, vostè?
He estat en situació de carrer, però per sort no hi he hagut de dormir. Un dia una dona, al metro, em va oferir una habitació i ho vaig acceptar per 300 euros.
I com veu ara el seu futur?
Amb optimisme i mirant endavant. És l’únic que puc tenir.

‘L’home d’or’

És impossible que els 63 anys de vida de Carlos Eduardo Vargas puguin cabre en la petita habitació d’un quart pis del barri de la Sagrera de Barcelona on hi viu rellogat des de fa pocs mesos. Algú que fuig de casa als 11 anys i converteix la seva vida en un molí, sempre voltant, arriba a atresorar tantes experiències que és impossible contenir-les en un espai tan reduït. Potser per això Carlos Eduardo parla pels colzes, perquè és en la seva memòria feta discurs inacabable on emmagatzema totes les seves vivències. Si algú el vol conèixer, que viatgi a la línia 1 del metro i esperi que entri al seu vagó un home vestit completament d’or, amb la cara pintada i tot, amb un bastó blanc d’invident. Demana diners per pagar l’habitació i l’entrepà, però sobretot busca joves que escoltin el seu discurs contra les drogues, la seva croada personal que explica al web Elhombredeoro.com.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

SOCIETAT

Els veïns de Lilla tallen l’A-27 per exigir les indemnitzacions per les esquerdes

MONTBLANC
ciutat del vaticà

El papa frena els rumors sobre la seva salut amb la lectura d’una llarga homilia

barcelona
Societat

Mor Joan Nadal, empresari andorrà pioner en el sector del transport

URBANISME

Rubí invertirà més d’un milió d’euros per renovar el clavegueram de dos carrers

RUBÍ
MEDI AMBIENT

El temporal Nelson es “menja” part de la platja de Sant Sebastià de Barcelona

BARCELONA
SOCIETAT

Marxen de l’edifici ‘El Barco’ d’Esplugues els dos últims veïns que hi quedaven

ESPLUGUES DE LLOBREGAT
economia

L’IVA del gas deixa de ser reduït i torna al 21% a partir de dilluns

barcelona
SOCIETAT

Els taxis de Sitges s’adhereixen al servei conjunt del Garraf

Sitges
transports

Tallada la L4 del metro entre les estacions de Bogatell i la Barceloneta

Barcelona