Societat

Gironí, empresari, home de teatre

Mor Joan Ribas, figura polifacètica a la Girona de la segona meitat del segle XX

A partir de la feina com a comptable i assessor, va influir com a activista cultural i teatral i en l’impuls als mitjans de comunicació locals i a l’acció social

Gironí de pedra picada i veí del Barri Vell, ha estimat la ciutat
Va impulsar La Planeta i la represa dels Pastorets

Joan Ribas ha estat un protagonista actiu del que s’ha conegut com “la Girona profunda” si amb aquesta definició entenem la feina d’un home absolutament enamorat de la seva ciutat i que ha estat darrere de la gran majoria de les iniciatives culturals que van lluitar per deixar enrere la imatge grisa i negra amb què es representava durant la dictadura. Aquesta profunda estima el va convertir durant tota la seva vida en un creador d’opinió i un analista crític de la transformació de la ciutat des de la talaia dels mitjans de comunicació amb què va col·laborar: Ràdio Girona, Vida Catòlica, Presència, Radiocadena i, sobretot, El Punt i El Punt Avui, des d’on va analitzar durant les últimes dècades el dia a dia del país i de la ciutat amb la seva crònica dominical. També va destacar com a dinamitzador cultural, ja que se’l podia trobar col·laborant amb el premi Prudenci Bertrana, impulsant la Llibreria 22 i dirigint el grup teatral Proscenium i els Pastorets de Girona, fins a assolir el seu somni, La Planeta, el teatre de la seva propietat a l’antic edifici de la Sarfa i que ara dirigeix Pere Puig. Ha estat també un empresari d’èxit com a cofundador de l’assessoria d’empreses Ribas Álvarez, cosa que li ha permès dedicar-se a la seva gran passió: el teatre. A casa seva, al Barri Vell de Girona, es conserva una biblioteca dedicada únicament a llibres de teatre, amb més de quinze mil volums i molts elements de les diverses escenografies de les obres en què ha actuat o que ha dirigit. Joan Ribas Feixas, que va morir ahir a causa d’una malaltia, estava casat des de feia 58 anys amb Anna Donato i té quatre fills: Anna Carina, Angèlica, Clara i Joan Ernest.

Seriós i amb un posat a voltes adust, Joan Ribas forma part d’una generació de gironins molt actius durant la dictadura i que amb la Transició van actuar des de llocs clau en la vida social gironina fins a ser considerats un referent d’una ciutat que han estimat i han patit i que es va transformar amb els primers ajuntaments democràtics liderats per l’alcalde Nadal. Joan Ribas, amb Narcís-Jordi Aragó, Carles Vivó, Francesc Ferrer i Gironès, Modest Prats i tants altres ja desapareguts, van donar aire a una ciutat somorta que va saber evolucionar amb els anys fins a convertir-se en la que és ara, que no s’escapava de les crítiques dominicals del cronista Ribas, que la vivia amb un punt de desencant, tot i reconèixer que li havia arribat l’hora de deixar de ser actor i passar a ser un espectador del temps que vivim. Però la seva opinió era escoltada i el seu repàs del que passava a la ciutat i al país era lúcid fins a les seves darreres cròniques, publicades en aquest diari els dies 2 i 9 de maig, en què parlava de les figures de Josep Tarrés i Pia Crozet i del llibre publicat per Joan Vidal i Gayolà, activista cultural i antic president de la Diputació de Girona. Ja malalt, encara va voler deixar constància diumenge de la setmana passada de la seva opinió del darrer llibre de l’historiador Joaquim Nadal sobre Girona i la Guerra Civil en una carta a la secció El Lector Escriu.

Joan Ribas va néixer el 1937 al número 33 de la Rambla de Girona, ciutat on ha viscut sempre, tot i que els seus orígens familiars eren a Verges, el poble del seu pare i que visitaven els diumenges perquè a casa dels avis hi havia verdures i aviram, difícils de trobar a la ciutat acabada la guerra. Li agradava explicar que el seu pare era obrer i que la seva mare patia per com ell es guanyaria la vida, i que per això el va encarrilar cap als estudis de comerç. Després va fer peritatge i el professorat i va conèixer l’assessor d’empreses Joan Paredes Hernández, amb qui va treballar molts anys i va conèixer de primera mà el tema comptable, fiscal i mercantil amb què s’ha guanyat la vida. La seva passió, però, era i havia estat sempre el teatre, ja des dels anys de La Salle, quan els seus companys d’estudi jugaven a futbol i ell s’amagava per veure els assajos de les obres que es feien al teatre de l’escola.

Ja més gran, va començar a actuar al teatre de La Salle i mitjançant els germans Josep Maria i Àlvar Capella va entrar en contacte amb el programa religiós Resurrexit de Ràdio Girona, on els calia una nova veu. Això li va donar peu a accedir a una plaça de locutor suplent, que ocupava a l’hora de dinar, als vespres i els caps de setmana, ja que es guanyava la vida a la seva feina a l’assessoria. Va ser als antics locals del carrer de la Força on Joan Ribas va conèixer Anna Donato, amb qui es va casar anys després, el 1963. Durant aquest temps, continuava fent teatre i Ribas ho compatibilitzava tot fins que després de l’arribada dels dos primers fills li va ser impossible i va deixar la ràdio. “Jo mateix quedo parat del que podia fer: treballava a can Paredes, feia teatre, la ràdio, festejava i encara portava la comptabilitat d’un parell de negocis”, explicava Ribas en una entrevista a la Revista de Girona.

Va ser la ràdio que li va permetre fer altres coneixences. Mitjançant Narcís-Jordi Aragó va començar a col·laborar amb el setmanari Vida Catòlica, molt influent en aquells moments de control absolut per part de la censura de la informació que es podia publicar. L’aixopluc de l’Església permetia algun tipus d’obertura. Però després de fer-hi bona feina, van topar amb la censura del doctor Calçada, canonge de la catedral i amic de l’alcalde a qui amb massa freqüència criticaven. Joan Ribas i molts altres van fer costat a Aragó i van deixar la revista. Hi havia bona relació amb el bisbe Jubany i poc després d’una reunió secreta, el dia de Corpus del 1967, l’equip de Vida Catòlica es va fer càrrec de la revista Presència, ja que el bisbat la va comprar al seu propietari, Manel Bonmatí, amagant-ho com si fos un donatiu a la Creu Roja polonesa. Joan Ribas va ser peça important d’aquella Presència que dirigia Aragó. La seva vida professional, però, havia de fer un canvi radical.

Ribas s’havia convertit en la mà dreta de Joan Paredes Hernández i ell mateix reconeix que se sentia ben tractat i que s’hi hauria estat tota la vida, però el 1975, a conseqüència d’un article en què l’Opus, del qual Paredes era membre, no en sortia ben parat, li va dir que havia de plegar. Amb prop de 40 anys i amb un soci, Josep Álvarez, es va haver de posar a treballar pel seu compte i començar de zero. “Era un despatx senzill, però vam saber aprofitar l’embranzida de l’economia, que va viure una època daurada”, explicava Ribas. El seu despatx s’ha convertit en una de les assessories gironines de referència. De fet era recurrent en els seus articles alertar que les comarques gironines podrien perdre múscul econòmic després de la desaparició d’entitats com el Banc dels Pirineus i Caixa Girona.

L’estabilitat econòmica li va permetre dedicar molts esforços a la seva passió: el teatre. Joan Ribas s’hi va dedicar com a aficionat des del col·legi, en el quadre d’Acció Catòlica. Després reconeix un gir gràcies al fet que l’Agrupació Dramàtica de Barcelona comença a publicar llibres de teatre en què descobreix autors com Tennessee Williams, Ionesco, Lewis i Godunov. També una topada amb el director de La Salle va marcar el camí, ja que els va comunicar que no podien fer teatre amb noies. Van marxar i es van refugiar on van poder, fins i tot als locals de la secció femenina, que els va cedir un temps Maria Cobarsí. Hi havia pocs locals, un dels quals era l’edifici dels antics sindicats verticals. En aquell lloc llegien teatre i feien col·loquis en un ambient de llibertat impensable en aquells moments i en aquell indret.

El naixement de Proscenium ve marcat per la representació de grans obres. Allà coneix molta gent, i hi treballa, però recordava Quim Masó i el seu germà Xico que després es va voler professionalitzar i amb Quim Domènech van muntar El Talleret de Salt, germen del Temporada Alta que ara dirigeix Salvador Sunyer. Feien una gran obra a l’aire lliure i a l’hivern representaven teatre infantil per tot el país, fins i tot a la ciutat de Barcelona. En una entrevista, recordava diversos muntatges i en destacava La visita de la vella dama, Becket o l’honor de Déu, Lorenzaccio, Joana d’Arc...

La necessitat i la voluntat de disposar d’un teatre, al marge del municipal, va fer que comprés l’edifici de la Sarfa, on va instal·lar La Planeta. Sempre recordava que va tenir la complicitat de l’alcalde Nadal per tirar endavant un projecte que fa més de 120 actuacions a l’any al marge de l’assaig d’altres obres. La Planeta és una de les iniciatives de les quals es mostrava més satisfet i l’any passat va rebre el premi Catalunya Teatre a la millor sala del país, dirigida ara per la seva filla Anna Carina i el seu gendre Pere Puig. També havia estat un dels primers socis de la Llibreria 22. I, encara molt abans, va col·laborar activament amb la concessió del premi Prudenci Bertrana i el que ara s’ha convertit en els Premis Literaris de Girona. De fet, durant alguns anys, Joan Ribas va ser el presentador de l’entrega de premis.

Cal fer un esment especial a la iniciativa que també va ser la nineta dels seus ulls: els Pastorets de Girona. Es van recuperar al Teatre Municipal durant la dècada dels vuitanta i el 2020 van complir el quarantè aniversari de presència ininterrompuda a Girona i sempre amb les set funcions amb les entrades esgotades. Al llarg dels anys, hi han passat molts personatges, com els primers protagonistes, el dimoni Jaume Teixidor i els pastorets Josep Maria Casas i Salvador Donato, el seu cunyat i un dels seus grans amics, que també va fundar el grup d’havaneres Terra Endins. Li agradava recordar que molts dels seus nens i nenes protagonistes havien triomfat després en el món de la interpretació. Li dolia, però, que a Girona no hi hagués un quadre escènic consolidat.

Joan Ribas va tenir també un paper destacat en la consolidació d’El Punt. Ell va ser un dels que van continuar a Presència quan es va fundar el diari, però formava part de la Cooperativa Papirus. “Quan van sorgir problemes econòmics, en una reunió algú em va demanar què hi podia fer. Jo portava els números d’en Joan Bosch, que eren bons, i li vaig dir que es pensés si hi volia entrar”, explicava en una entrevista. Ho va fer, i allò va consolidar l’empresa. Joan Ribas va formar part durant gairebé 30 anys dels consells d’administració i editorial del diari, en el qual també va escriure des de llavors les seves col·laboracions setmanals. Unes cròniques que li van valer el premi de periodisme Manuel Bonmatí del 2019, que concedeix el Rotary de Girona. També va ser reconegut per l’Ateneu d’Acció Cultural de Girona pel seu activisme cultural i social, com a soci d’honor d’Els Amics del Museu d’Art de Girona. I la setmana passada es va anunciar que se li havia atorgat el premi Joan Saqués i Roca a una trajectòria reconeguda en el camp del patrimoni cultural i artístic de les comarques gironines, atorgat per la Fundació Valvi, i que ja no podrà recollir.

Joan Ribas es considerava creient i home d’esquerres i es mostrava preocupat per les divisions existents actualment al país i sentia una especial preocupació pels presos i els exiliats. També pels seus amics, entre els quals hi havia mossèn Jaume Rexach, a qui va donar suport en l’adversitat. Sempre deia que era hora de deixar la primera línia, i ho havia fet, però continuava escrivint i anant al despatx, a La Planeta i a molts actes culturals. Per Sant Jordi, ja delicat de salut, va voler anar a la Copa i es va mostrar satisfet per l’afluència de gent, de tal manera que, en comptes de fer cua, va anar a buscar el cotxe i amb la seva dona van voltar pels afores del recinte, segons explicava amb satisfacció poc després a la Llibreria 22, on encara parlava de participar en un homenatge al poeta i activista Josep Tarrés.

Ribas ha deixat un gran pòsit a la ciutat i ha col·laborat en moltes iniciatives cíviques i culturals: SER.GI, Òmnium Cultural, Creu Roja i Càritas, entre d’altres. El seu llegat, al marge de l’empresa, on treballen tres dels seus fills, es pot trobar en el món cultural i, sobretot, teatral. Gironí de pedra picada i veí del Barri Vell, ha estimat sempre la seva ciutat i ha participat en mil i una iniciatives. Sempre amb el posat seriós, dur i adust de persona a qui semblava que costés riure, cosa que desmenteixen els seus col·laboradors i una magnífica fotografia de Josep Maria Oliveras que va publicar la Revista de Girona i l’emoció gens continguda que li ha descobert tantes vegades Guillem Terribas i que exemplificava amb el plor emocionat durant el casament dels seus fills.

La vetlla de Ribas es farà avui al Tanatori de Girona, d’11 a 20 hores. I la missa exequial s’ha programat demà (12 h), a l’església de Santa Susanna del Mercadal de Girona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Salut inicia la vacunació amb tercera dosi a les residències

l’hospitalet de llobregat

Admès a tràmit el recurs del PP contra la llei d’eutanàsia al TC

madrid

Valoració positiva del Transport a demanda, a la Vall d’en Bas

La Vall d’en Bas

Regulen l’ús de les àrees recreatives de Sant Joan les Fonts

Sant Joan les Fonts

Nova important davallada de crítics i ingressats

barcelona

La calamarsada malmet la verema de la DO Terra Alta

barcelona

“Escoles i universitats han de ser fars, més que miralls”

girona

Diu que té esquerdes per les obres de la variant d’Anglès

ANGLÈS

Sis dies amb menys vehicles al centre de Salt

salt / Banyoles