Aprendre a sobreviure
Diverses entitats treballen des de fa anys per ajudar persones que s’han vist afectades per un suïcidi
Reclamen una major visibilitat de la problemàtica i constaten que el confinament s’ha convertit en un factor de risc
És una mort que genera molta culpa en l’entorn, molta ràbia i molt estigma
Glòria Iniesta va perdre la seva parella per suïcidi. “Tots aquells que hem perdut així una persona estimada ens anomenem supervivents”, explica. L’any 2017 es va unir a l ’Associació per a la Prevenció del Suïcidi i l’Atenció al Supervivent (Apsas) , una entitat creada un any abans per Darío Nogués i Anna Canet. “La nostra activitat se centra a sensibilitzar, donar a conèixer i afavorir que es parli del suïcidi sense estigmes des de la creença que si nosaltres, que hem patit una pèrdua, som capaços de fer-ho, la resta de la societat també ho pot fer”, assenyala. Iniesta reconeix que no és una tasca fàcil, però que la clau de volta és la constància, “ser presents allà on es pugui fer difusió”. En el camp de la prevenció, la representant d’Apsas destaca la feina que s’està fent a escoles i instituts. “Ens hem especialitzat en la prevenció en els centres educatius i en gent jove, però molt enfocada a orientar i formar docents perquè tinguin instruments per afrontar els casos, i també fem tallers específics sobre les autolesions i la desesperança, entre d’altres”, explica.
Iniesta assenyala que les peticions d’orientació se’ls han disparat. “Hem passat de tres o quatre al mes a tres o quatre a la setmana”, explica, i assenyala que les conductes suïcides “tenen múltiples factors de risc que amb el confinament s’han accentuat”. Iniesta remarca que alguns dels casos que els arriben són de joves amb conductes de risc “que no tenen associat el suïcidi, però sí que busquen evadir-se d’una realitat que no els agrada”. Malgrat el silenci que tradicionalment envolta aquest tipus de mort, des d’Apsas es parla de certa tendència al canvi. “Hi ha més recursos d’ajuda que faciliten que es parli amb més naturalitat”, assenyala. L’entitat també dirigeix grups en línia d’acompanyament en el dol. “És una mort que genera molta culpa en l’entorn, molta ràbia i molt estigma al voltant de què deu haver passat, un fet que afavoreix que els afectats optin pel silenci”, manté. S’arriba a superar un suïcidi? “S’arriba a integrar, més aviat. Totes les persones patirem pèrdues significatives durant la nostra vida i el procés de dol serà més o menys complex en funció de les circumstàncies, i la mort per suïcidi ho és molt”, diu.
Conscienciació de la societat
Des de Després del Suïcidi-Associació de Supervivents , Carles Alastuey coincideix a destacar que la percepció sobre el suïcidi ha canviat. “Passa igual que com va passar amb el càncer, la sida o ara amb la violència de gènere: la societat es posiciona i a partir d’aquí arriba el canvi per afrontar la problemàtica”, comenta, i creu que el pas també ha estat possible gràcies a una major conscienciació política i de recursos. Alastuey, mestre i psicopedagog, és un dels fundadors de Després del Suïcidi, juntament amb el seu germà i la seva cunyada, que van perdre el fill. “La pandèmia del suïcidi ja existia abans de la pandèmia sanitària i l’augment alarmant dels casos evidencia que allò que s’està fent des dels governs per a la prevenció encara no és suficient”, argumenta.
El representant de l’entitat parla de l’estigmatització del suïcidi perquè va començar sent “una conducta dissident”.“Històricament anava en contra de l’estat i de la religió, era mal vista i era perseguida i assenyalada, i part d’aquests conceptes s’han arrossegat fins avui”, considera, i hi afegeix que això condiciona encara que les famílies que han perdut algú que s’ha tret la vida “no ho diguin i prefereixin inventar-se un altre motiu per por de ser assenyalats també ells”. “És una mort molt violenta i traumàtica, es produeix sovint en l’entorn familiar i el trauma que acompanyarà els supervivents és molt profund i es perllongarà”, constata.
Clara Rubio, presidenta de l’Associació Catalana de Prevenció del Suïcidi (ACPS) , en marxa des de fa uns deu anys, assenyala que la seva entitat posa el focus en aquelles persones que estan en risc perquè formen part de l’entorn d’algú que ha fet una temptativa de suïcidi o presenta senyals d’alarma. “Oferim atencions individualitzades a través del servei Barcelona Cuida’t, de l’Ajuntament, on els oferim suport, assessorament i acompanyament, i també organitzem grups de suport en què informem de les eines que cal tenir en compte per afrontar una situació de crisi”, explica. “Hem notat dos grans canvis relacionats amb la pandèmia: una major presència de pares d’adolescents i una referència constant en les reunions al fet que el confinament és un factor de risc, o com a mínim precipitador o desencadenant d’un empitjorament del familiar”, precisa Rubio.
Des del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) també es treballa des de fa temps per trencar els tabús sobre el suïcidi. La guia Encarem el suïcidi. Orientacions i eines per a entitats juvenils, editada el 2020, ofereix continguts, estratègies de prevenció i eines a les entitats juvenils per evitar que els seus membres “es trobin desemparats” davant d’un succés traumàtic com pot ser un intent o una mort per suïcidi.