Retalls de lluna sobre el Kraal

Sempre acabe tornant a Àfrica. Amb el cor, amb els pensaments, amb el cos. I les paraules. Potser caldria ja escorcollar en aquesta dèria que m'acompanya fa més de quinze anys i que no es limita a un sol país, sinó que abraça tot el continent.

A Namíbia, com en altres contrades africanes, natura i gent se'm fan indestriables. M'és difícil estimar els uns sens l'altra. O a l'inrevés. A Namíbia, sabana i desert formen amb l'Atlàntic un arc de Sant Martí d'aigua, sorra i valls sobre la qual vagaregen les tribus més primerenques de la Terra. Vingudes al món allí, algunes; immigrades, altres; a causa de misèria i guerres. Dominades totes pel blanc; que va fugir d'Europa per les guerres de religió, primer; després, per dominar el món. Que va imposar, com a la República de Sud-àfrica, de la qual era província, l'apartheid.

Hi ha molt a contar de Namíbia. Com de tot el planeta. No vull ara, però, parlar d'Etosha Park, ni de Skeleton Coast, ni de la Duna número 45, ni de Katutura, ni de les postes de sol al Kilimanjaro. Avui vull parlar de dues places. Una de valenciana i l'altra de namibiana.

Feia un parell de setmanes que havia tornat de Namíbia. Encara patia València aquell vespre una calor asfixiant. Les obligacions m'havien dut a la plaça del Patriarca. Em va sobtar com hi volava la vida: nenes i nens corrent amunt i avall —jugant— sota la mirada amatent de fadrines, mares i àvies. També d'alguns pares i avis. Fills i filles tots d'una burgesia que encara habita el barri on han obert sucursal les botigues més cares del món.

Sense adonar-me'n, el record em va volar a una altra plaça, envoltada per un kraal, al Kaokovelt. Deixeu-me que us avance que un kraal és un clos de cabanes habitades per una tribu. Està associada al corral i a la ramaderia. Encara que el mot kraal ens recorde el mot corral, la paraula és d'origen zulú. Hi havia anat per visitar els Himba, habitants del llunyà nord-oest. Encara que era hivern i hi vaig arribar de bon matí, ja hi feia calor. Sols m'hi vaig trobar amb dones i criatures. Els pares havien marxat amb els ramats buscant herba i humitat. O potser ja havien mort de SIDA, a les mines dels blancs, en les guerres dels veïns o creuant l'Estret de Gibraltar. L'únic home del poblat, un ancià cap de tribu, havia estat ingressat en un hospital a causa de la malària. Va morir un parell de dies més tard.

La vida hi passa lenta. Les dones empren el matí maquillant cos i cabells amb una barreja de fang, tintures naturals i herbes aromatitzadores que els embelleix i perfuma la pell, que esdevé lluenta com el coure. Una lliçó magistral d'erotisme. Després, passen el dia treballant joiells i cosint faldilles. O assegudes a porta de cabana petant la xerrada. Cabanes on guarden les escasses propietats de què gaudeixen. Amb tot, sempre hi ha encés un foc sagrat sota cobert. No descriuré les seues faldilles —expressió d'estatus— o els barracots on dormen. Sí que voldria, però, dir alguna cosa de la xicalla. És sagrada per als grans i els han estat adjudicades tres tasques: jugar, tenir cura de l'aviram i buscar aigua subterrània per no morir de set enmig la seca.

Devien ser les vuit del vespre quan començà a ploure a bots i barrals a la plaça de la vella Universitat. En un batre d'ulls tothom desaparegué. Ni mainada, ni fadrines ni família. Almenys l'aire es va treure la calor del damunt. Els menuts varen rebre aixopluc a casa. Supose que també aire condicionat, televisió i jocs d'ordinador. Tal vegada algun devia mirar com la lluna es pentinava les aigües mentre bevia una orxata o una cola.

Mentrestant, com que el senyal horari de Namíbia és proper al nostre, és quasi segur que els nens Himba ja devien ésser a jóc. Potser al ras, que ja feia prou més calor. Potser morts de set. Ara, això sí, com que no devia haver plogut, hi devien estar gaudint de totes les estrelles del cel il·luminant-los la cara i el cos, sense necessitat de maquillatges, i una lluna grossa com un meló d'Alger pentinant-los de sorra els somnis seus.