Educació

JOSEP M. VILALTA

Director de la xarxa GUNi

“La universitat ha de guanyar flexibilitat i agilitat”

El moment és crític pel finançament escàs, l’excessiva burocràcia i reglamentació, i la manca d’oportunitats per als joves
El món està canviant ràpidament i les universitats s’han d’adaptar a aquest nou context social i econòmic

El maig passat Barcelona va ser la seu de la Conferència Mundial d’Educació Superior de la Unesco. L’organitzadora local va ser la Xarxa Global d’Universitats per a la Innovació (GUNI, per les sigles en anglès). Nascuda el 1999, GUNI agrupa 268 universitats de 85 països i és promoguda per la Unesco i l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP). Josep M. Vilalta, secretari executiu de l’ACUP, és el director de GUNI. La xarxa aspira a fer de Barcelona un hub de l’educació superior.

Quina universitat defensa GUNI?
L’únic requisit que establim per ser membre de GUNI és que sigui una universitat seriosa, que faci docència, recerca i estudis de doctorat. És una xarxa amb presència a Europa i Amèrica i sobretot als països en desenvolupament. El nostre enfocament és el d’una universitat com a sistema públic al servei de la societat, a diferència d’altres enfocaments amb un caire més competitiu. Per a nosaltres la universitat és un agent social molt important, l’educació superior hauria de ser un servei públic al servei de tothom. A partir d’aquest enfocament fem estudis, informes, organitzem congressos internacionals, etc.
La universitat és realment un servei públic a l’abast de tothom?
Depèn molt de cada sistema universitari. Tenim tots els extrems, des de països on realment l’educació superior és gratuïta i pràcticament pública fins a països que fan repercutir una part molt important del cost als estudiants. Al món tenim tota la gamma de possibilitats.
On se situa Catalunya dins d’aquesta gamma?
Tenim un sistema bàsicament públic, ja que de les 12 universitats vuit són 100% públiques. També és important el fet que les universitats privades del país són institucions que no busquen el lucre. Volen aportar també educació superior, en aquest cas a preus privats. Però no són empreses que es dediquen a vendre educació, com passa en altres països. El gran percentatge d’estudiants van al sistema públic, potser un 85%. Recordem que la UAB i la UB tenen molts alumnes.
Els estudiants es queixen del preu de la matrícula, tot i la reducció. Les taxes continuen sent una barrera en l’accés?
Jo crec que no. Hi ha encara una petita barrera econòmica, però jo crec que les més importants són les barreres culturals. És a dir, progenitors amb un nivell cultural baix que no tenen la possibilitat econòmica o que no han previst la perspectiva que els fills vagin a la universitat. L’important és que hi hagi un millor sistema de beques perquè, tot i els esforços que s’han fet, encara som a la cua d’Europa. I plantejar-se les beques salari. És a dir, no tenir només una beca que et pagui les taxes universitàries sinó un petit salari que et permeti pagar l’allotjament i una manutenció mínima, perquè és complicat estudiar i treballar alhora.
Som també a la cua pel que fa a l’abandonament escolar prematur. Això també hi repercuteix?
Sí, tot i que en els últims anys s’ha anat reduint. S’han fet estudis que diuen que si hi ha abandonament és perquè el sistema educatiu falla en alguna cosa. Això en part és veritat, però també s’ha demostrat que l’abandonament escolar a Espanya es deu sobretot al mercat de treball.
Això es va veure sobretot en l’època de la bonança econòmica. Joves que deixaven els estudis per anar a la construcció.
Exactament, els joves trobaven més oportunitats de cobrar un sou en feines de baixa qualificació i la temptació era gran. I quan l’època és de més dificultat econòmica l’abandonament baixa perquè hi ha menys oportunitats laborals i els joves continuen estudiant. Hi ha factors que s’han de millorar al sistema educatiu, però també hi ha factors determinants al mercat de treball.
GUNI va presentar a la conferència el vuitè informe sobre l’educació superior al món, amb l’horitzó del 2030. Quines són les principals conclusions?
El món està canviant ràpidament i les universitats s’han d’adaptar a aquest nou context tecnològic, social, econòmic i cultural, i per tant han de canviar força coses al sistema universitari en els propers anys. L’informe tracta de com han de transformar-se les universitats per poder atendre aquests canvis. Hi han participat uns noranta experts d’arreu del món i hem volgut que sigui un document útil i viu perquè qualsevol universitat pugui fer aquest exercici de transformar-se i repensar-se. També posarem en marxa una crida internacional a partir del setembre perquè una trentena d’universitats de la xarxa GUNI treballin intensament els propers anys per repensar les universitats en col·laboració entre elles. És un projecte molt ambiciós.
Com hauria d’afrontar la universitat catalana aquests reptes?
La universitat ha de guanyar flexibilitat i agilitat. Les universitats són institucions grans, complexes. Poden ser molt innovadores però també reactives i lentes. Això és difícil de canviar perquè les institucions són grans, però sobretot perquè tenim un sistema legislatiu i normatiu molt complex i rígid. Fins a límits malaltissos; hi ha molt intervencionisme i control. Per què no es deixa marge de llibertat a les universitats? El futur vol dir flexibilitat, variabilitat, models diferents d’universitats... Reclamem a l’Estat i a la Generalitat un marc normatiu més flexible i menys controlador. Que no vol dir que no hagin de retre comptes com a institucions públiques que són. La rigidesa de la normativa fins i tot s’ha agreujat en els últims anys. Tot el que ha vingut de les crisis econòmiques, com el control del dèficit públic a Europa, ha incrementat el control econòmic sobre la universitat.
La LOSU hauria de canviar aquesta forma de fer?
Crec que fa avenços interessants. La idea de guanyar flexibilitat i donar més marge de maniobra a les universitats es nota en alguns aspectes, en altres no tant. Tal com està l’avantprojecte de la llei i tenint en compte com pot millorar durant la negociació, pot ser una bona llei, tot i que no és la que jo voldria. Jo voldria anar més lluny, però la inèrcia dels anys passats té molt pes.
Com es traduiria la flexibilitat en els estudis? Els estudiants trobarien graus més interdisciplinaris, per exemple?
Sí, hi ha moltes coses a fer. Una seria aquesta, estudis més interdisciplinaris dins d’una universitat o en col·laboració entre diferents universitats. Vol dir també obrir més ponts entre l’FP i l’educació universitària. O podem guanyar formació universitària dual, un àmbit que a Espanya no es treballa encara. A Alemanya, per exemple, les universitats són 100% duals, que vol dir que l’estudiant tant estudia com treballa i es forma a l’empresa, i això es podria incentivar aquí.
Quina és la dificultat per fer-ho?
Hi ha una barrera potser cultural, també normativa i legal. Hauríem de tenir més flexibilitat per poder fer aquestes coses. També en un projecte importantíssim, que és la formació al llarg de la vida. Quan pensem en un estudiant universitari, pensem en un jove de 18 a 23 anys, però la universitat hauria de ser més flexible per oferir formació per a professionals, per a gent gran, per a qualsevol ciutadà que vulgui fer microformacions. La Comissió Europea està començant a potenciar aquest àmbit, més flexibilitat per potenciar formacions més a mida i més curtes. M’interessa la història i voldria fer alguns mòduls, no pas tota la carrera. O un professional que voldria reforçar un vessant de la seva feina i no necessita fer tota la carrera.
Això potser ho fan els postgraus i els màsters, però amb un cost elevat. També les universitats a distància.
La UOC té un perfil d’estudiant més gran, que potser té una titulació i en vol una altra, o que està treballant i vol fer un grau...
Si vostè creés una universitat des de zero, com seria?
Amb aquest component de flexibilitat i alhora tornant al sentit originari de la universitat. Tornar a donar molt valor a la formació i docència, donar molt de pes a l’àmbit competencial, valors i actituds, que la universitat ha perdut una mica. Estem formant professionals però també ciutadans.
L’àgora, aquell espai de discussió que potser s’ha perdut.
Justament. Vam fer recentment un simposi sobre innovació educativa i alguns professors es queixaven que van tan marcats amb el pla d’estudis, la burocràcia i les avaluacions que no troben el temps per pensar. Créixer junts, la mentoria, l’acompanyament als estudiants s’acaba deixant per a quan es pot. Caldria recuperar aquests conceptes més bàsics i posar l’estudiant al centre i acompanyar-lo. I, per una altra banda, fer una recerca molt més vinculada als reptes socials i del moment. En el sistema de recerca s’ha fet una feina excel·lent. Fa 40 anys aquí no s’investigava i ara Espanya és la desena potència científica del món. Però la part negativa és que tot és molt disciplinari, només es pensa a fer publicacions en revistes científiques d’alt nivell i hem de fer altres coses, com ara recerca transdisciplinària, recerca atenent els problemes de la societat i l’economia, hem de fer molta més transferència, més permeabilitat amb la societat. I cal una universitat amb els recursos suficients.
Les universitats fa anys que es queixen de l’infrafinançament públic que tenen.
Som a la cua d’Europa. És veritat que s’estan fent esforços en els darrers dos anys, i la consellera actual està fent molt bona feina. Per una altra banda, tenim el Pacte Nacional per la Societat del Coneixement, promogut pel govern i acordat pel sector, que estableix que el finançament públic passaria dels 800 milions d’euros, aproximadament, que hi ha actualment a 1.200 en els propers quatre o cinc anys.
Tot i ser la desena potència en recerca, encara hi ha molts investigadors que marxen fora. Quin és el repte?
Incrementar també el finançament, perquè tot i que anem creixent a poc a poc seguim a la cua d’Europa. I apostar molt fort pels joves. Durant uns anys no hi ha hagut taxa de reposició, de manera que quan es jubilava un investigador no es podia cobrir aquell lloc amb una persona jove. Ara ja es pot fer, però la carrera investigadora d’un jove és duríssima. Gent molt brillant que ha de treballar molt intensament per aconseguir una plaça estable passats els 40 ho deixa, o se’n va fora o a les empreses.
L’Observatori del Sistema Universitari ha presentat recentment un informe en què alerta que la universitat catalana té prestigi però alhora una situació tan precària que és a prop del col·lapse. Comparteix aquesta visió?
A punt del col·lapse jo diria que no, però sí en una mena de tempesta perfecta. Hi ha una sèrie de factors que fan que el moment sigui crític: el finançament escàs, l’excessiva burocràcia i reglamentació, manca d’oportunitats per als joves. El món es mou molt ràpid i nosaltres encara triguem mesos per fer un pas. Alhora, la universitat catalana està ben posicionada i els estudiants surten ben formats en general. La universitat és prou competitiva però el sistema té molta inèrcia. Compte, perquè el que ara no estem fent bé ho pagarem en els propers anys.
Com ha impactat la pandèmia?
L’adaptació a la pandèmia ens ha permès adonar-nos que el vessant digital és molt potent. Ja s’havia introduït el campus virtual, i anem cap a una universitat híbrida en molts àmbits. I això ens hauria de fer repensar la part presencial. Hi ha una part que la farem millor on line però hi ha una part presencial que és imprescindible i l’hem de fer millor. Quan vaig físicament al campus és perquè faig projectes, perquè interactuo amb professors i alumnes, perquè munto una start-up o em dedico a un projecte social. És a dir, afegir valor a la presencialitat perquè aquesta és molt important.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia