Societat

SÒNIA OLIVELLA

COORDINADORA DE L’ÀREA DE MEMÒRIA HISTÒRICA D’IRÍDIA I MEMBRE DE L’ATENEU MEMÒRIA POPULAR

“S’han d’obrir fosses tenint en compte que són l’escenari d’un crim”

“La creació d’una oficina dedicada a l’atenció a les víctimes i represaliades ajudaria a garantir el dret a la justícia”

“Els jutjats han de continuar rebent querelles per poder seguir denunciant la impunitat”

La lluita obrera i sindical gairebé no es recull a la llei, i és un pilar de la lluita antifranquista
La Comissió de la Memòria no ha de ser un òrgan consultiu més, ha de garantir el dret a la veritat

La vintena d’entitats que constitueixen l’Ateneu Memòria Popular van presentar al juny un paquet d’al·legacions a l’avantprojecte de llei de memòria que el Departament de Justícia de la Generalitat preveu elevar al Consell Executiu al setembre o a l’octubre. La coordinadora de l’àrea de memòria del centre per la defensa dels drets humans Irídia, Sònia Olivella, en desgrana algunes.

Heu tingut resposta del govern sobre aquestes al·legacions?
No encara. Una de les qüestions que vam criticar és que les entitats memorialistes han estat treballant molt la llei catalana de memòria, feia molt temps que estàvem esperant una proposta, i ens hem sentit una mica exclosos. Sempre havíem demanat que quan hi hagués una proposta ens la poguéssim mirar prèviament i se’ns va dir que no.
Quina és la principal mancança que trobeu en l’avantprojecte?
La principal mancança que hi veiem, i que és bastant irreparable, és el dret a la justícia. Clarament, aquesta llei de memòria no garanteix el dret a la justícia.
Es pot garantir aquest dret amb les competències de què disposa la Generalitat? Quin marge té?
És veritat que en gran part no el pot garantir perquè és una competència estatal. Però una de les propostes principals que hem fet és la creació d’una oficina d’atenció a les víctimes i represaliades perquè, més enllà de les competències judicials d’obrir procediments, investigar i recuperar arxius, el que sí que es pot fer des de la Generalitat és potenciar que les víctimes puguin reclamar aquestes mesures o demanar que es garanteixi el dret a la justícia.
Quines competències hauria de tenir aquesta oficina?
Ha de ser una oficina d’àmbit territorial que abasti tot Catalunya, ha de garantir una perspectiva integral dels drets de les víctimes i donar assistència jurídica en els casos en què vulguin posar una denúncia, ha d’ajudar a tramitar totes les vies de reparació que ja existeixen i ha de fer un acompanyament psicosocial. Aquesta oficina és una manera d’intentar garantir en l’àmbit català el dret a la justícia. També implicaria que les víctimes i represaliades puguin acudir als jutjats, tot i que sabem que de moment la porta està tancada, però és una manera de saturar els jutjats, que no parin de rebre querelles per continuar denunciant la impunitat.
La llei arriba fins al 1980. Hauria d’anar més enllà?
Sí. Aquest és un dels elements que d’entrada vam celebrar perquè millora les anteriors propostes. És essencial que s’inclogui en les polítiques públiques la Transició. Nosaltres creiem que seria interessant que es pogués allargar almenys fins al 1983, o el que es consideri, tenint en compte que la història és difícil d’esquarterar. S’ha de buscar una data que sigui representativa en l’àmbit català, però s’hi ha d’incloure la Transició, en què es van continuar vulnerant drets i van continuar les lluites.
Poseu de manifest que en l’actual text redactat gairebé no es fa referència a les lluites i represàlies dels anys seixanta als vuitanta. Què proposeu que es reculli?
Veient tant el preàmbul com el contingut de la llei, falta posar el focus en aquesta mirada. Sí que s’hi inclou aquesta època, però en el text redactat es posa molt més èmfasi en la Guerra Civil i els inicis del franquisme que no pas en aquest període, que també és molt important. Les persones que van viure la repressió i a qui impacta la llei de memòria són gent que encara és viva, són les persones que fa anys que lluiten per una llei com aquesta. S’hauria de recollir millor. Una de les crítiques que fem és que la lluita obrera i sindical gairebé no s’hi recull, i és un pilar de la lluita antifranquista, especialment a Catalunya.
Es vol crear una Comissió de la Memòria Democràtica. L’enteneu com una comissió de la veritat? Quines funcions ha de tenir?
Els consensos a què hem arribat per presentar les al·legacions han estat col·lectius, de totes les entitats de memòria que formem l’Ateneu. El tema de la comissió ha costat molt, en part perquè el text redactat no s’acaba d’entendre. La comissió sembla que hauria de ser un òrgan consultiu i, això, cal clarificar-ho. Creiem que una comissió de la veritat, ad hoc, aplicada a la nostra realitat, que és que no hem sortit ara d’un conflicte, sinó que fa molts anys i que s’ha fet molta tasca d’investigació, ha de servir per institucionalitzar totes les investigacions que s’han fet des de l’àmbit acadèmic, social i de les entitats memorialistes, que durant molts anys han estat soles recollint la veritat, els testimonis i les vulneracions de drets. En definitiva, una Comissió de la Memòria Democràtica com un òrgan consultiu més sobre qüestions de memòria, no; ja n’hi ha uns quants i inclús costa saber quines competències té cada un. Ho veiem absolutament innecessari. Però una comissió de la veritat que serveixi per garantir el dret a la veritat i a la reparació de les víctimes, recollint de manera institucional i reconeixent tota la feina que ja s’ha fet en l’àmbit acadèmic i per part de la societat civil de recollida de les violacions de drets humans i de testimonis, creiem que és molt necessària i tindria molt sentit.
S’amplia la definició de víctima, però considereu que continua sent insuficient i que caldria parlar també de persones represaliades. Per què?
En l’àmbit jurídic es parla de víctimes, però en el marc de les polítiques públiques creiem que hi ha més marge per modular les definicions i que incloguin tothom i tothom s’hi senti inclòs. Quan parlem de persona represaliada, és una víctima, però ho és pel fet que estava lluitant, contra el franquisme, per aconseguir drets sindicals, drets democràtics, pel fet de ser dones, persones gitanes, LGTBIQ+... Per això creiem que és important que la definició inclogui les persones represaliades.
Amb la redacció actual, hi ha represaliats que quedarien exclosos de la reparació jurídica.
Una de les coses bones d’aquesta legislació és que parla de la nul·litat de les condemnes dutes a terme per tribunals franquistes, però només en els tribunals d’àmbit català, per tant, el Tribunal de Orden Público no hi entra. Persones de Catalunya que van rebre una sentència condemnatòria o van ser represaliades a través d’aquests tribunals d’àmbit estatal, amb la redacció actual, no hi entrarien.
Actualment s’entreguen diplomes a les famílies.
Es fan uns diplomes, però no tenen força vinculant pel que fa a reclamació patrimonial davant de l’Estat. Aquesta és una de les coses que s’han estat reivindicant molt a la llei estatal. Per fi sembla que es preveu la nul·litat, però tot i així no acaba d’estar clar, no es desprèn d’aquesta nul·litat com hauria de ser la compensació a les persones que van patir una sentència injusta. Si ara es declaren nul·les aquelles sentències, l’Estat hauria de compensar tot el que han causat.
De quina manera?
El que diuen les instàncies internacionals és que les reparacions han de ser de tot tipus, que no n’hi ha prou amb econòmiques individuals o només amb simbòliques col·lectives. Però és veritat que la nul·litat en l’estat de dret vol dir que has de tenir dret a reclamar.
Veieu “insuficiències notables de tipus metodològic i científic” en matèria d’exhumacions i reclameu que es garanteixi la judicialització dels processos d’obertura de fosses perquè són proves de crims de guerra. Què fa falta per garantir-ho?
És molt important que tota obertura de fosses inclogui un acompanyament psicosocial. L’obertura de fosses no ha de ser només recuperar els cossos i fer la prova d’ADN. Ja que arriba tan tard, ha de ser un procés d’acompanyament i reparació per a les víctimes. I després hi ha la part de la judicialització. Hi ha un problema amb la justícia espanyola: no investiga, i no ho pensa fer, els crims de guerra i de lesa humanitat del franquisme amb arguments que obvien el dret internacional i fins i tot el dret intern de l’Estat. Una fossa és l’escenari d’un crim i, a més, d’un crim internacional que no prescriu mai, que s’ha d’investigar, és una obligació. Ara mateix això no es judicialitza perquè els jutjats no estan acceptant obrir investigacions, però això no ha d’impedir que s’obrin fosses. Els juristes que treballem en dret penal internacional hem assumit que la realitat de l’Estat espanyol no és ideal, que han passat molts anys i que s’han d’obrir fosses encara que els jutjats no estiguin investigant, però això no vol dir que s’hagi de fer sense tenir en compte que continua sent l’escenari d’un crim. S’han de preveure protocols molt estrictes perquè quan hi hagi l’obertura de fosses es judicialitzi, que vol dir que els experts medicoforenses, els pèrits, ho recullin tot en un informe que posteriorment pugui servir per fer una investigació judicial.
I actualment no és així?
Actualment no s’obren fosses amb els procediments judicials que s’aplicarien en qualsevol altre delicte que pugui passar avui. El delicte de desaparició forçada és un delicte continuat: mentre no aparegui el cos de la persona, se segueix cometent i no està prescrit, per molt que l’Estat espanyol ho negui. En el moment en què obres la fossa i recuperes el cos, el delicte ha acabat i comencen a comptar els terminis de prescripció si no es considera un delicte internacional, com fa l’Estat espanyol. És molt important recollir-ho bé per poder anar als tribunals, encara que no ho estiguin investigant, perquè, si no, després segur que ja no s’hi podrà anar.
No s’ensenyen correctament la Guerra Civil i el franquisme a les escoles?
No, en absolut. Hi ha un gran desconeixement perquè no està inclòs de manera clara al currículum com un pilar important. S’hauria d’estudiar amb més profunditat. En concret, la Direcció de Memòria hauria d’intervenir en l’elaboració del currículum escolar, això no està previst a la llei. I caldria tenir en compte també les iniciatives dels ens locals, dels ajuntaments. S’han de revisar els llibres i materials pedagògics per incorporar-hi una visió més profunda. I cal explicar més bé la repressió i les lluites que van provocar els canvis socials.
Què es pot fer per avançar en relació amb els espais i símbols del franquisme? El monument de Tortosa és als tribunals i la comissaria de la Via Laietana és competència de l’Estat.
Tenim un problema amb la simbologia franquista. Via Laietana és un símbol de tortura, forma part de la topografia del terror. És gravíssim que tants anys després en una democràcia plena això continuï sent un espai policial. És una barbaritat inclús per a la mateixa policia. No pot ser que surtin sindicats policials en contra de marxar-ne, perquè haurien de ser els primers interessats, com a policia democràtica, a sortir d’un edifici que té l’ombra de la tortura i de la dictadura. Ha de ser un lloc de memòria, de reparació i un centre d’interpretació de la tortura.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia