Societat

QUIM VENCELLS

PRES. ASS. GIRONINA D’AGORAFÒBICS

“L’agorafòbia et limita moltíssim, et pren llibertat”

Quan arriba una persona nova a l’associació i la podem acollir, deixa de sentir-se com un ‘bitxo’ estrany
Cal fer saber que existim. Per a la sanitat, som els invisibles. No molestem a ningú, ens quedem tancats a casa
Què és l’agorafòbia? De quina manera es manifesta?
Hem de partir de la por i de l’ansietat, que són mecanismes de defensa que tenim totes les persones i són necessaris. Tenir por a creuar la carretera és una defensa natural. Però quan aquesta por, que ens defensa del que són situacions normals de perill, es desequilibra, de manera que passem a tenir por sense haver-hi un element que la provoqui, aleshores hem de parlar de trastorn d’ansietat. Sovint té un origen genètic i altres vegades surt com a conseqüència d’una situació estressant externa, i en general es manifesta amb un atac de pànic. Es dispara tot el teu organisme de defensa, de fugida o de lluita, contra un element que en realitat no és perillós. Hi ha un seguit de reaccions biològiques i cerebrals.
Quines són?
Les biològiques són la dilatació de les pupil·les, la buidor d’estómac, l’acceleració de la respiració o hiperventilació i hi ha sensació de formigueig o calfreds a les cames i als braços. La que més sobta és la taquicàrdia, perquè sembla que t’hagi de venir un atac de cor. I en el terreny cerebral, aquesta por es dispara fins al nivell de pànic i fa que tinguem pensaments negatius: el més habitual és la por a morir i també hi ha la por a perdre el control. En el meu cas, el pensament era perdre el control.
I com encaixa l’agorafòbia en tot això?
Etimològicament, agorafòbia vol dir por a la plaça pública, als espais oberts. Però la qüestió és que l’agorafòbia és ben bé la mare de totes les fòbies; així és com jo la defineixo. Perquè els agorafòbics tenim por als llocs on hi ha aglomeracions, als espais tancats..., tenim por a la por. Tenim por que se’ns desencadeni un atac de pànic per les reaccions fisiològiques i els pensaments negatius que comporten. Tenim por a situacions en què veiem que fugir no és fàcil o que estem lluny de casa, que és la nostra zona de confort, el que a la teràpia de grup anomenem de manera metafòrica “la plaça de braus”, que cadascú té dimensionada segons allò que es veu amb cor de fer. I el gran problema comença amb la conducta d’evitació: a evitar tots els espais en què hem tingut alguna crisi de pànic. Aquesta conducta reforça la fòbia, li dona més potència, cada cop és més valenta i ens tomba més aviat.
Respecte de quins signes hem d’estar alerta?
Si hem tingut una crisi de pànic –es calcula que un setanta per cent de la població en tindrà almenys un cop a la seva vida– i a partir d’aquell moment es comencen a fer conductes d’evitació, això ja és un crit d’alarma. Aquest és el signe més clar.
Quina va ser la seva primera experiència?
El primer atac que vaig tenir va ser el 1984, amb 30 anys. Treballava amb el meu pare. Ens dedicàvem a la compra i venda de bestiar boví, també teníem granges i subministràvem carn de vedella a moltes carnisseries de la Costa Brava. Anàvem els dos al camió, carregant vedelles, i ell va tenir una apendicitis. Jo havia tingut símptomes esporàdics d’ansietat, tenia un nivell d’ansietat molt alt, i en aquell moment vaig pensar que perdia el meu pare i vaig tenir el primer atac de pànic. Em semblava que no estava prou capacitat per portar el negoci i aquesta era la por que tenia. Però vaig tirar endavant i aquesta obligació em va fer aixecar cada dia. Vaig haver de fer front als atacs de pànic que tenia gairebé a diari. El fet conduir es va tornar un problema greu i no vaig tenir cap més remei que contractar un xòfer per seguir amb el negoci. Un xòfer que estava al meu costat, i això ja em donava la seguretat suficient per agafar el cotxe o el camió. A casa no podia estar sol. Quan vam tenir els fills, tenia por de perdre el control amb relació a ells. A les nits, em venien crisis inesperades i la por que jo tenia era que em descontrolés i pogués fer mal als meus fills. Vaig estar tant de temps mal medicat..., em van robar deu anys de la meva vida, per desconeixement científic o mèdic. Vaig estar deu anys vivint amb por i veient la vida en blanc i negre. Per sort, després vaig poder-la viure en color i amb tots els matisos dels colors, perquè encara ho he valorat més. La llibertat de poder fer coses sol no té preu. L’agorafòbia et limita moltíssim, et pren la llibertat.
De quina manera s’hi pot fer front?
El més important és tenir un diagnòstic. I dic que em van robar deu anys de la meva vida, dels 30 als 40, perquè em deien que tenia nervis. La paraula nervis la vaig sentir en boca de diversos catedràtics en psiquiatria. I em donaven ansiolítics. I no avançava, sinó que empitjorava. La roca creixia i cada dia tenia més pors. I al final el diagnòstic bo me’l va donar el metge de capçalera d’aquí, del poble, a dos-cents metres de casa. Un cop vaig tenir el diagnòstic, ja sabia contra qui m’havia de barallar. I què podia fer? Recopilar molta informació. I el psiquiatre em va medicar bé: em va donar ansiolític més antidepressius, i posteriorment vam passar a una teràpia amb una psicòloga clínica. La teràpia més eficaç per fer front a l’agorafòbia és la cognitivoconductual. Consisteix en anar fent front a les pors de manera gradual i anar incrementant la freqüència, la intensitat...
Aquest trastorn es cura?
He conegut gent que s’ha curat i que ho ha deixat tot: medicaments, psicòlegs, psiquiatres i teràpies grupals. Però el més normal és aprendre a gestionar el nivell d’ansietat residual, que de vegades reapareix i sembla que ens hagi de tornar a desequilibrar. Es tracta d’aplicar allò que hem après, com fer respiracions diafragmàtiques per no hiperventilar, relaxar la ment... També de posar-hi molta força de voluntat i molt de compromís per part del pacient.
L’associació ha complert aquest any el 25è aniversari. Com van ser els inicis?
Mentre feia teràpia amb la psicòloga de Palamós, vaig conèixer un amic, Jaume Perals, que patia del mateix i també va començar a venir a teràpia. I la psicòloga tenia un altre pacient amb el mateix. I ens va proposar fer una teràpia grupal, amb els tres junts. I d’aquí va néixer l’associació gironina d’agorafòbics. Vam començar a treballar, a fer sortides, a anar Barcelona. Va ser l’embrió. Sabíem que a Barcelona hi havia una associació d’agorafòbia, que es deia Camins Oberts. Vam tenir xerrades, vam veure com funcionava i vam decidir tirar endavant l’associació gironina. Avui puc dir que la gironina és la primera d’Espanya, perquè Camins Oberts va desaparèixer, i és la més antiga de l’Estat. Hi ha hagut molta constància per mantenir-la, perquè hem passat moments molt difícils. Però quan ve una persona nova i la podem acollir, aquella persona deixa de sentir-se un bitxo estrany. Perquè fins en aquell moment s’hi ha sentit: no l’entén ningú, ni tan sols la família per molt bona voluntat que tingui. A l’associació parla i veu que tots parlem el mateix idioma.
Quants membres té l’associació?
En aquests moments, una cinquantena. Tenim un grup de WhatsApp que es diu SOS Agorafòbia i si a algú se li dispara una crisi d’ansietat, ho diu al grup i surten vuit que demanen què li passa. I hi ha molta gent que ha estat sòcia i que mai s’ha desvinculat del tot. El dia 3 de setembre vam fer un sopar per celebrar el 25è aniversari i ens vam retrobar una bona colla. Vam començar a Palamós i fèiem teràpies grupals a Palamós i a Girona. Després vam canviar i vam anar a Palafrugell. Més tard, la seu va estar a l’hotel d’entitats de Girona, al centre cívic de Sant Narcís i ara, per problemes d’aparcament, ens han ubicat al centre cívic de Taialà. El més important de tot això és que la gent ve i se sent acollida.
Quina és la resposta de la sanitat pública en relació amb aquest problema?
Està molt endarrerida. Si vius a la ciutat de Girona, encara, perquè tens un centre de referència a Salt, però si vius a Palafrugell, et deriven a Platja d’Aro al cap de tres mesos. I tots anem a teràpies privades. Des de fa uns anys la Diputació de Girona ens ajuda; li presentem les despeses anuals i ens en cobreixen un percentatge, i això fa que tinguem un fons per a persones que no poden pagar-se la teràpia. Cal tenir en compte que l’agorafòbia també et limita a l’hora d’anar a treballar, de manera que hi ha gent que no té ingressos. Els diners de la Diputació també serveixen per ajudar a pagar les sortides d’un dia i el viatge que fem anualment de divendres a diumenge.
I la pandèmia de la covid-19 com va afectar en el col·lectiu?
Si valorem la gent per com estava de bé abans de la pandèmia del 0 al 10, tothom ha baixat un esglaó segur, però també n’hi ha que n’han baixat tres, i costa recuperar-los. A més, ara no hi ha psicòlegs ni psiquiatres privats..., no se’n troben, estan tots supersaturats. Quan una persona amb agorafòbia es queda a la zona de confort, recula, i l’agorafòbia creix. I s’ha d’estar sempre amatent i atacant-la, que ella no pugui fer un pas endavant; sempre has d’anar tu al davant. La pandèmia ens va limitar perquè no vam poder fer les reunions grupals de manera presencial i les vam trobar a faltar tots. Les fèiem en línia, però no és el mateix. També va haver-hi casos en què la pandèmia va ser el detonant de l’agorafòbia. Tenim dos casos recents que han vingut a l’associació que, arran de la pandèmia, van començar a desenvolupar fòbies.
Quina edat tenen els associats?
A l’associació hi ha molta gent jove. Abans l’agorafòbia apareixia quan agafaves responsabilitats, quan et casaves i tenies fills, però l’edat ha anat baixant. Tenim gent des dels 17 a 20 anys fins a més de 60; la mitjana de tots plegats deu estar al voltant dels 30.
Hi ha persones que venen a l’associació buscant ajuda, però deu haver-hi gent afectada que potser no sap que té aquest trastorn.
Hi ha gent que no sap ni que existeix l’associació, per això és important aquesta entrevista. La gent ha de saber que estem oberts a ajudar a tothom que ho necessiti sempre que entri dins d’uns paràmetres, que és bàsicament que no tingui conductes que puguin ser tòxiques per a la resta del grup.
Què representa haver arribat a aquests 25 anys al capdavant de l’associació?
He passat moments en què ho hauria engegat tot. He tingut dos tumors cerebrals i en aquells moments em sobrava l’agorafòbia, la presidència de l’associació gironina, la presidència de l’associació de carnissers del Baix Empordà... Vaig estar dotze anys de regidor a l’Ajuntament de Palafrugell i en aquest darrer mandat ja no m’hi vaig presentar. Em vaig jubilar de moltes coses i una va ser aquesta. Però, tot i passar aquests moments tan dolents, per a mi és una satisfacció haver arribat aquí, i sobretot estic agraït al suport que he trobat en algun psicòleg i algun company agorafòbic, com en Jaume Perals, que sempre han estat al meu costat. És una satisfacció pensar que hem arribat aquí, hem ajudat molta gent que s’ha estalviat patir i passar tots aquests dies tan foscos com els que vaig passar jo... Si els he estalviat tan sols un sol dia d’aquests, per mi això ja és un èxit.
Es veu amb ganes de continuar en el càrrec?
No ho sé. Els meus fills no els vaig disfrutar gens –quan eren petits vaig ser un mal pare– i ara estic gaudint molt dels meus nets i tinc ganes de seguir gaudint d’ells. D’altra banda, em limita que als viatges de l’associació, en què podia ser puntal, no hi he pogut anar perquè les operacions cerebrals a què m’he sotmès m’han deixat un peu tocat i puc caminar molt poc. I seria el moment de donar una empenta, sobretot després d’haver passat pel confinament per la pandèmia. Cal fer saber que existim. Per a la sanitat som els invisibles. No molestem a ningú, ens quedem a casa, podem estar anys tancats a casa... Pensi que he tret persones que estaven tancades des de feia set o vuit anys i soles. En el moment en què et tanques a casa, la plaça de braus es va estrenyent i es fa tan petita que no hi cap ni el brau. La bona notícia és que, si es treballa, tothom té possibilitats de sortir-se’n, tret d’alguns casos molt particulars.

Amb ganes d’un relleu

Fill de Palafrugell, té 68 anys. Es va jubilar fa un parell d’anys després d’anys d’haver-se dedicat a la compra i venda de bestiar. Aquest ha estat l’ofici que ha compaginat amb altres tasques, com la de regidor pel PSC a l’Ajuntament de Palafrugell durant dotze anys. Després de 25 anys d’estar al capdavant de l’Associació Gironina d’Agorafòbics (agorafobia.cat), amb una dedicació encomiable que li ha merescut un agraïment infinit dels membres que en formen part, té ganes de girar full i de passar més temps amb la família i especialment amb els seus nets. Creu que aquest any seria l’ideal perquè algú agafés el relleu i es posés al capdavant de l’entitat, que considera com la seva segona família.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
El Temps
Servei Meteorològic de Catalunya

Arriba una pertorbació

Barcelona
Educació

Una àgora per a docents

estanyol

Una riuada a l’illa italiana d’Ischia deixa un mort i una dotzena de desapareguts

roma

Platja d’Aro retorna 22.633 euros a disset treballadors

CASTELL-PLATJA D’ARO

Aragonès promet un fons per enretirar tot l’amiant

Barcelona
Pobresa

Creix la llista dels qui passen gana

Taradell

Fan una escultura a Salt a partir de deixalles

SALT

Nadal esportiu i jornada d’esport inclusiu a Olot

Olot
GIRONA

El PSC apressa l’equip de govern a tenir pressupost