Sona Pongiluppi
Un grup de musicòlegs recupera el treball de Miquel Pongiluppi, músic que va compondre bona part de l'obra al Papiol
La vida familiar a una botiga no li va impedir compondre 1.300 peces, la majoria per a piano
Miquel Pongiluppi va ser un artista que, com tants, va veure la seva vida dominada per un conjunt de circumstàncies que li van impedir dedicar-s'hi professionalment. Tanmateix, va viure amb tal intensitat la seva passió per la música que la feina a la botiga i la vida familiar no van ser obstacle per desenvolupar una prolífica obra de més de mil peces, la majoria composta al Papiol, que un grup de musicòlegs tracta ara de publicar per donar-la a conèixer. “La història de Pongiluppi és representativa tant de la musicalitat catalana del segle XX com del difícil context en què van viure els artistes”, assenyala Pau Vázquez, el musicòleg que dirigeix el projecte de recuperació de la figura del músic, Suona Pongiluppi. “Aquest és un cas de microhistòria a partir del qual es fa extensible la realitat cultural, social i política catalana del segle passat”, hi afegeix.
Aquesta microhistòria comença quan, a final del segle XIX, Carlo Pongiluppi va haver d'abandonar Itàlia per culpa de la fil·loxera i es va instal·lar a Barcelona. Aquí va néixer el 1907, fruit del seu matrimoni amb Bonaventura Mercader, el seu fill Miquel, que aviat va començar a estudiar a l'Escola Municipal de Música de Barcelona. El 1925 es va graduar i va fer algunes feines professionals en l'àmbit de la música. Quatre anys després d'haver-se graduat es va casar amb Carme Pagès, amb qui va obrir una botiga de queviures a Gràcia. Aquest va ser el principal sustent de la família fins a la jubilació, però Pongiluppi no va deixar mai la música abandonada. La família –van tenir tres fills– va alternar en els convulsos anys de la Guerra Civil la casa de Gràcia amb un habitatge que la família Pagès tenia al Papiol. Pongiluppi es va salvar d'anar al front perquè conservava la nacionalitat italiana.
Als anys quaranta va compondre diverses obres per a escena com operetes, sarsueles i sainets, algunes de les quals van ser estrenades amb força èxit. Pongiluppi s'hagués pogut encaminar cap al món de la música escènica, però van pesar més la vida familiar i el negoci, i probablement la pressió de les famílies, que no veien de bon ull la vida “de faràndula” del Paral·lel de l'època. El mateix músic va deixar clar que no li atreia la frivolitat d'aquest món, però va deixar escrit un bon grapat de peces per a escena. La rebotiga es va convertir durant anys en lloc de trobada per a músics, que xerraven i tocaven el piano de paret fins que la Carme, al capdavant de la botiga, els interrompia perquè li calia ajuda amb els clients.
Pongiluppi va gaudir de llibertat creativa i el 1970 es va aliar amb Francesc Elias i Prunera, amb qui va compondre i estrenar diverses sardanes sota el pseudònim d'Eli-Pon. “Entre el 1968 i el 1973 la producció sardanística de Pongiluppi va ser important, i amb Elias, un tible que l'ajudava amb els arranjaments, va guanyar diversos premis”, precisa Vázquez. Però va ser qua n es va jubilar i es va retirar al Papiol quan realment es va dedicar a la composició. “Ens ha sorprès descobrir que el 70% de la seva obra la va compondre entre el 1970 i el 1990”, precisa Vázquez, que hi afegeix que l'última composició data de quatre mesos abans de la mort del músic, el 1990.
Caixes amb partitures
Vázquez, de segon cognom Pongiluppi, va començar la investigació després que un professor de la UAB, on estudiava musicologia, li preguntés si a la seva família hi havia hagut un compositor de sardanes. Es va posar en contacte amb els fills i les nétes de Pongiluppi i Pagès es va assabentar que la gran majoria de les partitures eren a l'arxiu municipal del Papiol, ja que la família va cedir les 19 caixes plenes de documents a l'Ajuntament el 2002 després que aquest li posés el nom de Miquel Pongiluppi a l'escola municipal de música i dansa. Els fills no donaven importància al llegat, però aquest musicòleg va descobrir un músic “amb una producció i una forma de tractar la música que no és normal”. Va néixer el projecte Suona Pongiluppi, en què treballen, a més de Vázquez, les musicòlogues Violeta Tello, Alícia Daufí, Paula Cornet i Cordelia Alegre.
Vázquez destaca del seu avantpassat que “la naturalitat i la fluïdesa a l'hora de tocar el piano són prodigioses, i la delicadesa de cada nota fa que la seva música sigui molt atractiva”. La vocació de Pongiluppi es va traduir en prop de 1.300 obres, de les quals dos centenarssón sardanes. La gran majoria són peces per a piano, com nocturns, capricis, minuets i impressions, i cal afegir-hi música coral i religiosa. Criden l'atenció les peces titulades Espurnes, nom que Pongiluppi va donar a un gènere per a piano concret i que el grup de musicòlegs vol editar.
Micromecenatge per a una obra ingent
El 2012 va començar la investigació per ordenar el miler de manuscrits musicals que configuren l'obra de Pongiluppi, en gran part inèdita. El grup de musicòlegs treballa en la col·lecció Suona Pongiluppi, un recull de volums que recopilar una selecció d'obres de caràcter divulgatiu. El grup ha recorregut al micromecenatge, via Verkami, per editar el primer volum, Espurnes, un recull d'obres breus per a piano que anirà acompanyat de testimonis de familiars, amics i personalitats rellevants del món musical. El volum es presentarà el 21 de gener amb un concert a Caldes d'Estrac.
