Tothom és turista

El barceloní, que és un gran viatger, sol quedar-se curt en el coneixement de la seva ciutat. Per això, quan arriben les festes de la Mercè sol convertir-se en un d’aquells turistes als quals vilipendia perquè embruten el carrer i fan encarir el preu de l’habitatge però que en el fons el fan sentir cofoi per haver triat la seva ciutat. Així que ahir el barceloní va treure l’equip de fer el turista i va enfilar cap a Montjuïc. Hi va pujar a riuades, però de mica en mica. Bé, és un dir. Els autobusos de la línia 150, tot i que no paraven de fer el recorregut, anaven a vessar. I amb molta canalla. A les 12 s’iniciaven els espectacles de circ dins del festival Mercè Arts de Carrer (MAC). Tot i que molts pares anaven cap a l’interior del castell, l’acció tenia lloc als fossars de Santa Eulàlia i el Fossar Oest. Es succeïen les actuacions i els pares aguantaven tan bé com els fills. Per sort els espectacles ja no són “infantils”, sinó “familiars”. Estan pensats per entretenir els nens i que no badallin els pares.

També a Montjuïc, la Guàrdia Urbana va muntar un circuit de bicicletes en forma de moto per a menors de 4 anys. Estan ben ensenyats: la Guàrdia Urbana m’informa que un 90 per cent ja saben que han de posar-se el casc.

Baixo de la muntanya i veig els parcs plens de gent asseguda a la gespa. El dia acompanya. Faig una aturada al Palauet Albéniz i m’assabento que a la tarda actuaran esbarts dansaires.

Enfilo cap al parc de la Ciutadella, però abans passo per la Via Laietana. Gaudeixo de poder caminar per la calçada. Hi trobo més espais per al gaudi i formació de la canalla. Però de sobte tot un immens muntatge desapareix. Els inflables i jocs fets amb materials reciclats han de donar pas de nou als cotxes i deixar espai perquè com altres anys aquesta via serà l’epicentre d’una de les activitats amb més tradició de les festes: el correfoc. Abans del de debò hi haurà una cercavila de foc dels petits diables.

Finalment arribo a la Ciutadella. Un petit tiovivo tanca per fer un mos i deixa un angelet amb la mare amb cara de “com se li pot negar un viatge a un reietó com aquest!”. Es l’hora de dinar i em trobo al lloc escaient per fer pícnic. Entre els Van que ofereixen menjar ràpid d’autor i els pícnics ben assortits de moltes famílies, sembla que hi haurà un recés. Penso que no m’agraden les festes que tanquen per dinar. M’entretinc en una parada en què sota un taller d’aparença mística s’amaga un centre comercial. Però la cosa m’agrada i estic atent a les explicacions. El producte es diu Tenugui i és un ecològic tros de tela que té diferents funcions: mocador de cap, tovalloleta, bossa o bufanda. A la Ciutadella em trobo un petit recinte anomenat “Un teatre al jardí”. Hi entro però una guarda jurada em diu que està tancat. Li assenyalo la meva acreditació de premsa de la Mercè. I com que encara hi ha públic continuo. Torna amb una altra persona per verificar qui soc realment. Torno a pensar que no m’agrada que a les festes es tanqui per menjar. Aclarit que no portava l’acreditació al revés per enganyar ningú i que la llei de Murphy fa que les acreditacions tendeixin a no mostrar la cara bona, continuo el recorregut. Petits teatres com de cases de nina que expliquen els viatges de Pàtric, un nen de deu anys que viatja pel món, cada ciutat, cada fase del viatge es pot observar a l’interior de les petites construccions.

Pujo pel passeig Lluís Companys i arribo fins a l’escenari a tocar l’Arc de Triomf, estic de sort perquè actua un grup que fa música àrab i sefardita: els Hamsa Hamsa. El públic, els pocs que no feien pícnic, meravellats. M’atanso fins a la fàbrica de creació de Fabra i Coats, a Sant Andreu. Un dels escenaris del Barcelona Acció Musical (BAM). Mentre alguns grups fan proves de so, a primera hora de la tarda hi ha en actiu una fira del disc i també un espai de DJ. Quan arribo està punxant Pedro Strukeli, especialitzat en “la música llatina, però sense que sembli llatina”. Molt conceptual, com també ho és la manera de demanar-li una cançó. Anotes una paraula i ell la transforma en música. Com que hi ha tranquil·litat, aprofito per veure l’exposició de Joan Morey.

Mentre acabo l’article em truca una amiga: és al Portal de l’Àngel disfrutant d’una batucada. Potser encara hi seré a temps.