“Si no hi ha igualtat de drets no hi ha sentiment de pertinença”

El nostre objectiu era i és apoderar la dona subsahariana, tant pel que fa a la pròpia capacitat com a la seva inclusió social. Legki Yakaru vol dir en llengua sarakule “Dones d’Avui” i aquest és el gran repte que tenim plantejat actualment: defensar els nostres drets, inserir-nos en el mercat laboral, adquirir més autonomia i no haver de dependre dels marits.

Vam començar amb uns cursos de català i de castellà que ens permetien conèixer-nos més i relacionar-nos ja que totes som procedents de l’Àfrica però de països, ètnies i llengües diferents. A partir d’aquí es va organitzar un grup de dones per anar a buscar feina. Benestar Social ens van ajudar a trobar empreses per formar-nos com a ajudants en el sector de la cuina, la neteja, la cura de les persones, i avui dia, moltes d’aquestes dones estan treballant, porten un sou a casa i tiren la família endavant també en un sentit econòmic. Aquest és un factor primordial per al seu apoderament.

Sí, i crec que la creació de Legki Yakaru, així com la crisi, ha contribuït a una millora de la nostra situació. L’entitat va ajudar les dones a sortir al carrer i a augmentar la seva autonomia i la crisi va contribuir que arribessin a la conclusió que volien incorporar-se al mercat laboral, i això ha estat fonamental. Abans qui prenia les decisions i qui portava el sou era l’home, i a les dones ens deien que ens havíem de quedar a casa, cuinar, parir, ocupar-nos dels fills. Però quan les dones entrem al mercat laboral, se’ns comença a tenir en compte en la presa de decisions i això és molt positiu i no té marxa enrere.

En aquest aspecte destaco el projecte educatiu i cultural Àfrica en dansa. Es tracta del fet que a través de la dansa i el teatre puguem transmetre la cultura africana a la societat catalana, i ara mateix hi ha 26 nens i nenes que hi participen, i no tots són de pares africans! A l’estiu fem el Vine a la plaça, que organitza activitats lúdiques, i hem endegat altres iniciatives per compartir espais en família i reforçar els vincles.

És una qüestió important. A Banyoles funciona una entitat de jovent d’origen subsaharià –nascuts aquí o que hi han arribat de ben petits– que treballa el tema de la identitat, perquè el fet de no encaixar del tot amb la cultura dels pares produeix alguns xocs. Aquest jovent necessita un espai per expressar els seus dubtes i inquietuds i és bo que els escoltem i animem a estimar les seves dues cultures.

Nosaltres ja hi treballàvem però d’una manera molt discreta, no deixa de ser un tema tabú. El canvi ha estat gran perquè abans la nostra feina no arribava a la comunitat afectada. Amb el Heal, sense deixar de banda la col·laboració ben necessària amb els professionals implicats de l’àmbit sanitari i escolar, ens adrecem sobretot a mares i pares, a adolescents i joves per tal d’augmentar el seu nivell de coneixement.

En primer lloc, cal conscienciar la dona que ha passat per una mutilació perquè no la faci a la seva filla; no n’hi ha prou que la llei ho prohibeixi. A les meves xerrades mostro fotografies i explico clarament quines complicacions provoca per a la salut aquesta pràctica, i molts pares i mares em diuen: “Si jo hagués sabut això, no ho hauria permès.”

No, no tinc la nacionalitat.

Bé, no és tan sols un tema de nacionalitat sinó de sentit de pertinença. Per exemple, molts joves no van participar en la votació de l’1 d’octubre. En preguntar-los em deien: “No, mama Dialla, no hi anirem, facin el que facin, nosaltres seguim sense ser d’aquí.” Són paraules que em van impactar fortament: que els nostres fills que han nascut aquí no se’n sentin revela que som iguals en deures però no en drets. Això genera desconfiança, desconeixement i separació entre uns i altres. Si no hi ha igualtat de drets i deures, no participem en els afers polítics perquè no ens sentim d’aquí. Se’ns hauria d’escoltar i s’haurien de tenir en compte els problemes del nostre dia a dia.