La universitat, en un punt crític

La universitat catalana ha aconseguit crear en trenta anys un ecosistema que ha donat resultats òptims, amb la creació d’un sistema propi de recerca situat en la primera divisió científica, obert al món i dotat d’una sàvia combinació de competència i cooperació entre els centres. Però la universitat es troba en aquest moment en un moment delicat, fins i tot crític, assetjada per uns perills que poden posar en risc la bona feina feta fins ara. Aquesta és la conclusió a què ha arribat Josep Maria Vilalta, que ha analitzat trenta anys de política universitària i científica en el llibre Construint la Catalunya del coneixement (1985-2015). Tres dècades que han transformat el país des de les universitats i la recerca científica, editat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Els grans mals a què s’enfronta ara la universitat són, segons Vilalta, la rigidesa del sistema universitari, la burocràcia, la manca de perspectiva d’un camí clar –exemplificat en el fet que la universitat mai ha tingut una conselleria pròpia–, les retallades pressupostàries, l’envelliment de la plantilla i la dificultat dels joves professors per fer carrera dins de la universitat, i un entorn “de transformació brutal que obliga a repensar la universitat que hem fet fins ara”.

Vilalta, que va apostar per fer “com a país una aposta decidida pel coneixement”, va presentar el seu llibre acompanyat del rector de la UOC, dels exconsellers Andreu Mas-Colell, Carles Solà, Manuel Balcells, Josep Huguet, Jordi Baiget i Joan Manuel del Pozo –aquest últim va fer un parlament a través d’un vídeo– i l’actual consellera d’Empresa i Coneixement, Àngels Chacón. La diagnosi de Vilalta va ser compartida pels exconsellers, que van dir que “la continuïtat de la política científica i la governança ha facilitat un sistema excel·lent tot i que no s’ha donat sempre un compromís de país entorn de la política científica” –Del Pozo– i que “la crisi ha donat ales a l’esperit interventor i més control administratiu” –Mas-Colell.

Solà va carregar contra les taxes universitàries. Balcells va clamar per convertir el coneixement en un valor social. Huguet va considerar que falta establir la funció social i econòmica de la recerca. Baiget, al seu torn, va apostar per incrementar la interrelació de la universitat amb el territori. Chacón va prendre nota de les paraules dels seus predecessors i va apostar pel Pacte Nacional per a la Societat del Coneixement com a eina per avançar en la generació contínua de coneixement. Va retreure, però, que es vulgui comparar la inversió amb la dels altres països europeus “sense tenir en compte que el PIB sigui similar”.