la crònica

Tenyits de blau

El 31 d'octubre de 1998 els canongins van omplir els seus balcons de llaços blaus per reclamar la segregació de Tarragona. Ahir, el dia que el somni es feia realitat, els veïns van canviar la vestimenta dels seus edificis per les banderes del nou poble, també tenyides de blau, com a expressió silenciosa de la lluita tenaç de la Canonja durant 47 anys. «Tenim dues esglésies, un castell medieval... Qui es creia que érem un barri?», comentava l'Antonio Gran, que reconeixia que se li havia posat «la pell de gallina» en veure per la televisió, des de casa, l'aprovació de la llei. I és que la clau per a l'èxit de la Canonja, que ha fugit dels conflictes i les tensions que han caracteritzat altres segregacions a la demarcació, ha estat la tasca gairebé discreta dels seus veïns, que han estat capaços de mantenir viu un esperit de poble que ahir lluïa orgullós des de gairebé totes les façanes.

A la tarda, aquesta dignitat blava es va traslladar als mocadors commemoratius que es van repartir a l'inici de la cercavila de celebració i que van provocar tanta passió entre els canongins que alguns membres de Protecció Civil van haver de demanar calma. Pocs minuts després, la caixa buida contrastava amb els mocadors al coll de tothom: avis, nens i fins i tot gossos recordaven que el 15 d'abril del 2010 era una data que al municipi no s'oblidaria. Repartint somriures i enhorabones, els carrers de la Canonja semblaven ahir els més feliços del món.

«Ens van prometre moltes coses per agregar-nos a Tarragona, i no es va complir res», comentaven des del Castell de Masricart la Rosi Domínguez i la Montse Carreté, que esperaven que la nova etapa com a municipi permetés crear «més ajudes socials». Les dues veïnes es miraven al matí el ple del Parlament des d'una pantalla gegant, juntament amb una trentena més de veïns, i es van sumar als aplaudiments, crits i fins i tot alguna llàgrima en veure aprovada la independència. A la sala també hi havia diversos joves, que no es van voler perdre el moment ni que fos a costa de fer campana a classe. «Ens havien dit que ens deixarien veure-ho a classe, però ens temíem que al final no ho fessin, i aquest és un moment important que s'ha de viure», explicaven la Gemma Pons i l'Alba Trócolis.

Si l'Antonio Gran recordava que la pèrdua de la municipalitat el 1963 es va viure en «silenci», ahir els canongins van voler tornar a fer soroll. «Per fi!» va ser el crit que a més d'un se li va escapar al matí al castell, mentre que el clàssic «visca la Canonja» va ser el càntic que va unir més veus, i que l'alcalde, Roc Muñoz, repetiria fins a tres cops en el seu discurs del vespre. «Que ja som poble!» cridava per telèfon una veïna enmig de la cercavila.

I la il·lusió, com moltes coses, és contagiosa, fins i tot entre aquells que són acabats d'arribar. La Marilina Chinchilla, vinguda de l'Argentina i amb només un any i mig allà, ja ho tenia clar: «Això sempre ha estat un poble, avui només s'ha fet oficial», ens deia, tot guardant la bandera canongina sota el braç.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Bategen amb Maria Antònia Canals la plaça de davant l’institut Vicens Vives

girona

Tomben la moció per regular el lloguer estacional

BLANES

Camí de Mar, un projecte que enllaça Argeles amb Malgrat, per la costa

girona

La Fira d’Abril de Catalunya amplia l’aforament un 24%

Barcelona

El Mercat del Lleó tindrà més bona climatització abans de l’estiu

girona

El festival Tech&Play obre portes i espera 4.000 visitants

Barcelona
EDUCACIÓ

Mobilització de l’AFA de l’escola Camins a Banyoles

BANYOLES

Conveni pioner en matèria de transició ecosocial urbana

girona
Itàlia

Venècia comença a cobrar entrada als visitants diaris

Barcelona