“Sé que no estic sol”

En Pere Jornet, el propietari de la granja calcinada pel foc amb 200 ovelles a dins a la Torre de l’Espanyol (Terres de l’Ebre), no podia amagar ahir la seva desolació cada cop que mostrava a algú els efectes devastadors de les flames. Les imatges del bestiar cremat dimecres es van fer virals a Catalunya, i un altre pastor, en aquest cas de Prats del Lluçanès, l’Abel Peraire, va iniciar una campanya de solidaritat a través de les xarxes que va desbordar totes les previsions. “La gent ha ofert de tot, diners, menjar, bestiar... Ara és ell el que ha de decidir què vol fer”, comentava Peraire. Però ahir, sobretot ahir al matí, Jornet només tenia paraules de desolació. Estava abatut, cansat. Ho havia perdut pràcticament tot, i l’esgotament, sumat al desgast emocional, no el deixava ser gaire optimista. “El pitjor va ser la impotència. Vam lluitar amb el foc dues persones. Vam obrir les portes perquè els xais marxessin, però al final ens ofegàvem i vam haver de marxar. És una experiència que no la desitjo a ningú”, explicava en Jornet. L’Abel, el treballador que el va acompanyar, assegurava: “El fum ho tapava tot, no ens vèiem l’un a l’altre”, i tots dos lamentaven que no aparegués cap helicòpter dels Bombers en el moment precís per ajudar-los, per evitar la desgràcia. “En vèiem alguns de vigilància, però cap que ens tirés aigua, i la impotència era extrema. Era impossible per a dos homes sols. Vam dir que passi el que vulgui, aquí no hi ha res a fer”, relatava en Jornet, un home que no només havia vist com s’iniciava el foc en una granja veïna, a uns quatre quilòmetres de la seva, sinó que havia intentat ajudar per apagar-lo. “Va començar per la combustió dels fems d’una granja de pollastres. Vam estar intentant ajudar el propietari, i quan vam veure que era impossible, vam marxar cap a la nostra, per mullar-la, per protegir-la, però en cap cas pensant que el foc hi pogués arribar.”

Però el foc va córrer com la pólvora, i abans que tinguessin temps d’adonar-se’n ja el tenien a la porta. Jornet responsabilitza l’estat d’abandó en què es troben els camps i els boscos en aquella zona. “Nosaltres som la cinquena generació i mai havíem patit un incendi així. És clar que ara la massa forestal està molt bruta i hi ha moltes finques perdudes, abandonades. És molt trist”, resumia el pagès.

Ja a la tarda, una mica més descansat i conscient de totes les mostres de solidaritat, en Pere Jornet no descartava rectificar aquella primera impressió d’abandonar-ho tot. “A cor calent, el que penso és deixar-ho tot, però m’adono que no estic sol. Aquest és un sector molt solidari, de gent que saben el que costa tirar endavant, el que costa crear, el que costa aguantar. I et donen força i et fan pensar que són molts anys de feina, de molta lluita...”, comentava.

Ahir, més enllà del suport a través de les xarxes, li ho van demostrar en directe i de forma palpable. La Generalitat li va enviar camions per carregar els xais i ell no es va sentir capaç de recollir els cossos. “Personalment no he pogut, estava desolat, però ho han fet els familiars i els amics”, assegurava. I van ser aquestes mostres de solidaritat multiplicades les que el van confortar davant tant de dolor per la pèrdua dels animals.

Més enllà de les Terres de l’Ebre, on ahir es vivien moments de desesperació i on molts veïns asseguraven que no havien vist mai un incendi tan virulent i d’aquestes característiques a la zona, l’amenaça de les flames es va viure amb força intensitat als municipis de Bovera i la Granadella, a les Garrigues, i a Maials, al Segrià. En tots els casos es va demanar voluntaris amb tractors i cisternes per anar a llaurar tallafoc. A Bovera, un dels voluntaris, Jordi Pascual, no podia creure’s que el foc els tornés a amenaçar. “S’ha ajuntat tot, la sequera, el vent i la calor”, i no amagava la seva preocupació perquè el foc acabés arribant als masos i masies del voltants, perquè “està pujant”. El Ramon Llop, un altre voluntari, per la seva banda, considerava que els equips d’emergència “no fan prou”. “He intentat amb una pala anar tirant aigua i remullar, però no podia jo sol. Sento impotència perquè es cremarà tot”, lamentava.