“La Maimuna i els altres nens volen anar a viure al seu país lliure”

La Maimuna viu als camps de refugiats de Tindouf i vol fer vacances a Catalunya com el seu germà gran Salek i després tornar a casa. El conte pretén una doble sensibilització: donar a conèixer als nens i nenes sahrauís que venen per primera vegada quines activitats realitzaran durant la seva estada a l’estiu i a la vegada informar sobre la causa sahrauí i sobre la campanya Vacances en Pau a les famílies acollidores.

Sí, de fet són dos contes en un. Si s’obre d’esquerra a dreta es llegeix en català i si s’obre de dreta a esquerra, en àrab. Buha Baba Keihil i Ussef Duihi s’han encarregat de la traducció a l’àrab i Anna Stern Taulats, de la correcció. Estem molt contents de l’acollida que ha tingut i a mi el que més m’ha emocionat és comprovar que els nens sahrauís s’han identificat amb els dibuixos de Marta Escarrà, s’hi han vist retratats d’una manera molt clara i bonica.

Els nens sahrauís tenen molta consciència sobre el problema que pateix el seu poble, dividit des de 1975, amb una part al Sàhara Occidental, ocupada pel Marroc, i una altra exiliada als camps de refugiats de Tindouf, en territori algerià. Malgrat la duresa extrema del desert, s’estan en una hamada inhòspita on res no creix i amb temperatures que a l’estiu arriben als 60 graus, ells no tenen la sensació de viure malament, hi han nascut i hi estan habituats, els agrada escoltar les converses dels grans, les cançons i balls tradicionals, anar a l’escola... i somien que un dia podran tornar a casa seva, vora el mar.

L’aigua, per descomptat, la piscina, la platja, menjar fruita, anar al casal, jugar, passar-s’ho bé, fer amics, tot allò que és natural entre nens i nenes de 10 a 13 anys. És una experiència molt enriquidora tant per part seva com per part nostra. Ens anem coneixent i ens adonem que hi ha costums i formes de viure diferents i sobretot aprenem a compartir: l’habitació, la roba, el menjar, les joguines, la vida del dia a dia... Els sahrauís són molt resistents, ho veiem en dur-los al dentista, tenen afeccions serioses i no es queixen, només van al metge quan es troben molt malament. N’hi ha amb problemes de visió i a Tindouf no és fàcil fer el seguiment.

Al voltant de 180.000, la població es va movent. Els campaments estan organitzats en cinc wilayas o departaments que porten el nom de les cinc principals ciutats del Sàhara Occidental: Al-Aaiun, Dakhla, Auserd, Smara i Bojador. Cada wilaya té els seus nuclis o dahiras, per exemple Farsia, agermanat amb Girona, forma par de Smara. En aquests moments hi ha tres generacions de refugiats, alguns fa més de 40 anys que hi són i d’altres hi han nascut i no coneixen cap altre tipus de vida. També hi ha uns 200.000 sahrauís que malviuen assetjats i reprimits als territoris ocupats pel Marroc i uns 30.000 als territoris alliberats

Absolutament, depenen de l’ajut humanitari per subsistir, tant pel que fa a l’alimentació, ja que a la hamada no es pot cultivar, com als serveis bàsics, inclosos els medicaments. La solidaritat amb el poble sahrauí és molt gran, començant per Algèria, que els acull, i continuant amb associacions d’arreu del món que hi desenvolupen projectes i creen consciència política perquè no s’oblidi el conflicte.

És complicat. Ells volen el seu país independent i el Marroc els ofereix una autonomia de pa sucat amb oli. Internacionalment s’han fet intents que no han reeixit. La meva impressió és que mentre els interessos econòmics estiguin per damunt la política i les persones no ens en sortirem. Però els sahrauís continuen resistint, la Maimuna i els seus germans i amics volen anar a viure en un país lliure.

Donem suport al dispensari, a l’escola bressol i a l’escola primària, col·laborem amb una escola de discapacitats i amb els Dentistes de Girona pel Sàhara, que es desplacen als campaments per atendre la població. També acompanyem estudiants de la UdG que hi van a fer pràctiques i sobretot treballem en les colònies d’estiu, que permeten la relació entre nens sahrauís i catalans.