“Valorar uns estudis per la seva sortida laboral és una trampa”

La meva idea és continuar amb la dinàmica que hi havia fins ara, perquè el Bernat López ha estat un cap de departament fantàstic. Ens ha cuidat a tots i a totes, malgrat les dificultats derivades de la crisi econòmica, les retallades i la situació de precarietat a la universitat. Una precarietat que pateixen, sobretot, els professors associats. No arribo amb voluntat de fer grans canvis, en tot cas de millorar situacions que fins ara no s’han pogut millorar. Que tot funcioni i que la gent se senti reconeguda i contenta, és el meu objectiu.

El cas dels associats és un problema sistèmic al nostre país, no és exclusiu de la URV, sinó que el pateixen totes les universitats catalanes. Hi ha un perfil de professors associats que no compleixen amb el que, sobre el paper, hauria de ser aquesta figura. En teoria, un associat és aquell professor que puntualment fa alguna classe a la universitat per aportar coneixements explicant aspectes pràctics de la seva feina, de la seva activitat laboral. El problema és que, en realitat, la figura del professor associat s’usa per a altres finalitats, i hi ha molts associats que estan fent carrera acadèmica.

Són els que tenen menys retribució assignada perquè, en teoria, només haurien de fer docència. El problema és que, sovint, acaben assolint una càrrega docent gairebé estructural. I són professors que s’han de fer autònoms per poder seguir vinculats a la universitat. A la URV hi ha un grup, Precaris URV, que s’estan organitzant per reivindicar la dignitat del professor associat. Un dels objectius ha de ser donar-los estabilitat, buscar mecanismes per regularitzar la seva relació laboral amb la universitat.

Sí, és així. Observem que a molts alumnes, un cop s’han graduat, no els és fàcil trobar feina i, quan en troben, les condicions que els ofereixen els mitjans són complicades. Però crec que és una situació que no només afecta l’àmbit de la comunicació i el periodisme. La gent jove, o no tan jove, quan es gradua i no té experiència laboral, ho té molt complicat per arribar a una situació laboral estable que els permeti independitzar-se i disposar d’un sou i unes condicions de treball dignes.

Tot l’àmbit de les lletres i les humanitats està en crisi. Els estudis més tècnics, les enginyeries o les ciències, probablement tenen més sortides professionals.

Fa de mal dir. És possible que sí, potser caldria fer una reflexió sobre el nombre de llicenciats i valorar si el sistema els pot absorbir. Però valorar uns estudis en funció de la seva sortida laboral és una trampa. Portant-ho a l’extrem, segurament es deixarien d’impartir alguns graus, penso per exemple en filologia romànica. Jo vaig estudiar la carrera perquè era la que m’agradava i em sabria greu que la gent no pogués decidir-se per uns estudis concrets perquè no tenen sortida laboral. És evident que, en la majoria dels casos, s’estudia pensant en acabar obtenint una feina, però aquest és un discurs perillós pel que he dit sobre la possibilitat que puguin desaparèixer algunes carreres perquè no tenen valor des del punt de vista més capitalista.

Cada vegada més. Les empreses ho tenen clar, i els polítics, ni l’hi explico. Un tema a part és si s’hi inverteixen els recursos necessaris o si es pensa que això de comunicar ho pot fer qualsevol.

En el cas d’Iqoxe hi va haver un problema de comunicació. Des de la URV oferim un màster en comunicació estratègica a la societat del risc. Estem molt vinculats al territori, i hi ha empreses i entitats que necessiten saber comunicar.