Sí, i va ser la segona promoció del cos. Jo sempre qualifico la primera promoció d’inconstitucional perquè ja vivíem en democràcia i va ser convocada exclusivament per a homes!

De petita, quan jugàvem a lladres i policies, m’agradava fer de policia, estava a favor de la justícia, això ja era un tret de la meva personalitat. Sempre m’he pres seriosament les normes i el seu compliment, però això no vol dir que no sigui flexible.

Els pares! Soc la germana gran i quan van venir els altres va ser el catacrac per a ells després que jo havia estat la santeta! Tinc una tendència a la reflexió, a l’anàlisi, a la cerca de solucions als problemes.

Com un repte. Hauria pogut entrar a la guàrdia urbana, però no m’agradava la disciplina viària, no em veia regulant el trànsit. En canvi els Mossos eren un cos nou que s’estava creant, tot estava per fer. Vaig veure una oportunitat apassionant d’obrir camí i més com a dona, perquè ser policia era una professió tradicionalment masculina.

Ens van inculcar el sentit de la lleialtat, ens van formar en dret, en criminologia, en tècniques policials, en ètica... Vam sortir molt preparades per treballar i amb la consciència que érem una policia de país, una imatge pública molt important, i això feia que ens sentíssim encara més responsables de la nostra tasca. Però entre la meva promoció i la següent van passar quatre anys, el projecte va quedar congelat i ens vam quedar com si fóssim una mena de guàrdia vaticana: ens posaven al Parlament, a les conselleries, al Palau de la Generalitat, vigilàvem TV3 i la Vall d’Hebron.

Sí, encara no sabien què havien de fer amb nosaltres. Faldilla tub per sota dels genolls, mitges i tacons. Si patrullaves per la zona de la plaça de Sant Jaume i hi havia una estrebada, havies de sortir corrent, i no era un uniforme precisament operatiu! També vam haver de fer veure que les armilles antibales no servien: s’havia dissenyat un model únic, però les dones tenim pit i si la peça no s’adapta anatòmicament, resta una cambra d’aire entre l’armilla i l’estómac que no ens protegeix. Detalls que revelen que es partia d’una idea androcèntrica de la policia contra la qual ens hem obert pas. Les dones som diferents i no per això menys capaces de fer un servei excel·lent.

Sí, passa en feines tradicionalment concebudes per a homes. M’agradaria anar constatant que les joves no pateixen aquest estigma; podria dir que he fet la feina ben feta.

La regidora Maria Àngels Freixenet em va venir a buscar per ocupar el lloc de sotsinspectora perquè en l’escala de comandament només hi havia una caporala. Jo estava bé als Mossos, era sergenta, cap de l’oficina de comunicació, però el repte de començar de nou em va seduir i vaig entrar en comissió de servei fins que vaig guanyar la plaça. Actualment som una sotsinspectora, una sergenta i tres caporales. És un procés lent, però anem pel bon camí. Fa falta que les dones s’acostin més a aquesta professió i que accedeixin a llocs de responsabilitat.

Rotundament no, encara s’arrossega l’estigma del passat que associa policia amb repressió, quan un 80% de la nostra feina es basa en la prevenció i és per tant molt més efectiva.

És cert. Encara que ens esforcem per donar una imatge diferent, sembla que interessa més difondre notícies negatives. És més fàcil quantificar quants robatoris hi ha hagut que quants n’hi ha deixat d’haver per la nostra acció preventiva.

Tenim un sistema de comunicació obert amb les associacions de veïns per detectar situacions conflictives; treballem amb serveis socials, amb entitats, amb centres docents; hem creat un grup d’atenció a la víctima que funciona amb excel·lència; hem format adolescents en tècniques de mediació per a la prevenció del bullying. Som policies amb nom propi: ves al barri de Sant Narcís i pregunta per la Pilar i l’Helena, o als instituts i pregunta per en Josep i l’Esteve. La proximitat i la confiança en la ciutadania són la base d’un bon servei. Aquesta és la nostra policia, molt proactiva.