La servitud pel deute és la principal amenaça a la sobirania

[Miquel Àngel Villarroya, tal com et vaig avançar avui fa una setmana , et faig arribar una nova reflexió. Avui d’un vell i bon amic, Martí Olivella Solé. Va formar part del grup d’objectors de Can Serra, empresonats al castell de Sant Ferran de Figueres, i, des de llavors, aposta per la transformació no violenta dels conflictes. Fundador de Novact-Institut Internacional per a l’Acció No Violenta. Atentament, Lluís-Ignasi Pastrana Icart]

Hem vist aquests dies l’obsolescència del sistema de defensa armada, amb els seus desproporcionats pressuposts per fer front a una amenaça real –la del virus– que està provocant enormes estralls entre la població, directes –per la malaltia i la mort– i indirectes –per l’aturada de l’activitat econòmica i per l’endeutament que caldrà per a la recuperació. General, un bon estratega en seguretat ha d’entendre que un país endeutat amb la banca no és un país lliure ni sobirà, i menys si el deute públic i privat suma quatre vegades el PIB. És a dir, que hauríem de produir quatre anys sense consumir res per poder pagar el deute. D’això, des de sempre se n’ha dit “servitud pel deute”. Aquesta és la principal amenaça a la sobirania d’un poble. I contra aquesta amenaça quin pla de defensa té? Les invasions avui són financeres.

Des de la darrera crisi del 2008, els 28 estats europeus hem pagat 4 bilions d’euros d’interessos a la banca, que, paradoxalment, vàrem rescatar entre tota la ciutadania, tot reduint pressupostos socials, entre aquests els de sanitat. I ara en paguem les conseqüències. On tenim les nostres reserves estratègiques d’unes armes tan clau com són les mascaretes, els guants i els respiradors? On tenim els nostres cossos sanitaris o les nostres UCI de reserva per fer front a emergències? Potser dirà que vostè només té la responsabilitat de la defensa i de la unitat de la pàtria. Però l’actual doctrina de la seguretat humana inclou preveure el conjunt de riscos i amenaces que poden afectar una societat. Doncs bé, un cop controlats els efectes del virus, la principal amenaça és caure en el parany de finançar els costos i la recuperació amb més endeutament. Potser dirà que no és economista. D’acord, és feina de tothom. Per tant, també feina seva indicar al govern i a la societat que l’endeutament és una amenaça tan real i més destructiva que el mateix virus.

Un parell de propostes per a l’Estat. Si la banca espanyola vol intentar recuperar la seva legitimitat i confiança, està moralment obligada a contribuir, d’una manera clara, a la sortida d’aquesta crisi. Cal que aporti la quantitat necessària, d’acord amb els beneficis obtinguts després del rescat (20.000 M€), a un fons públic d’emergència i limiti els interessos als costos de gestió dels crèdits avalats per l’Estat o promoguts pel BCE. El Banc Central Europeu ha de finançar directament les mesures de recuperació econòmica sense interessos i a fons perdut, perquè les administracions públiques, les pimes i la ciutadania tinguin recursos per sortir de la crisi sense endeutar-se més amb els bancs. La capacitat productiva està intacta però mancada de liquiditat per rellançar l’economia. Si els tractats europeus –article 123– impedeixen al Banc Central Europeu prendre aquestes mesures, hem d’accelerar els mecanismes per adaptar els tractats a la nova realitat. A situacions excepcionals, solucions excepcionals.