“No oblidi el que ha après sobre els adolescents en el confinament”

Per dues raons. El primer llibre va provocar moltes reflexions i debats. Quan es va decretar el confinament pel coronavirus encara tenia setze conferències per fer aquell mes. El llibre va produir una mena de reflexió compartida. I vaig entendre que els pares i mares ho fan molt bé però necessiten de tant en tant discutir sobre temes clàssics però també sobre el neguit que provoca que eduquem en un món tan complex, on s’ha de continuar educant però s’ha d’aprendre a educar d’una altra manera.

Probablement posaria èmfasi en altres coses. Però insistiria en el que és bàsic, que és mantenir una mirada més polièdrica i més comprensiva cap al món dels adolescents. En el cas dels adults, tantes setmanes junts ha produït l’efecte de descobrir que l’adolescent té més facetes, més cares, més vides... En tot cas, afegiria un epíleg que digués: allò que ha descobert vostè sobre el món dels adolescents, amb tota la seva complexitat, no ho oblidi.

Cal saber mirar l’adolescent i no mirar els problemes. En aquest moment, valdria la pena afegir que la mirada ha de tenir altres tons, altres colors que la simplificació en què vivien.

Les adolescències digitals ho condicionen tot. Fa uns anys un adolescent per informar-se sobre el sexe preguntava als amics, a algú proper i potser al final preguntava als pares; ara tot comença a internet amb un conjunt d’influencers… Ara la font està en el món digital, aprenen a partir de sèries o vídeos porno.

Jo crec que els pares infravaloren la seva capacitat d’influència. Òbviament una bona escena de descobriment sexual en una pel·lícula de semiporno pot oferir una intensitat superior a la que pot tenir un pare o una mare amb la seva paraula o un tutor. Però s’equivoquen en dues coses. L’adolescent necessita un adult que l’ajudi a integrar les influències. Pot quedar enlluernat per la genitalitat o per una determinada escena sexual, però continua tenint el dubte de si ell ha de fer això o de si realment la cara de felicitat que posa és falsa o real. I la resposta a aquestes pregunta no la té internet, la té un adult.

El que no han de fer és negar la realitat, negar que tenen influencers... Perquè això l’únic que provoca és que l’adolescent es quedi sol allà, perquè pensa que del seu món el seu pare no en vol saber res. I han de pensar que vulnerem els seus drets perquè ells necessiten aprendre però també saber com protegir-se. I aquí els consells dels pares són clau, no els podem deixar en mans del mercat. El món és més complex del que diuen el pare i la mare, però alhora els pares han de reordenar sense tancar les finestres.

En el llibre analitzo una llista de música d’adolescents que van de colònies. Quina diferència hi ha entre el reggaeton i la música que escoltaven els pares? La música sempre ha estat un referent per a l’enamorament, per al sexe. Alguns pares fan una lectura massa simplista, les titllen de masclistes. Jo crec que simplifiquen, es queden atrapats en determinades lletres... Seria millor parlar amb ells i demanar-los per què els agrada, què els diu. Treballem el que senten amb aquella cançó i no el que com a adults interpretem amb una mirada reductora. Sovint ells no escolten el mateix.

Molt més difícil. El problema és que molts pares volen educar bé, però estan desconcertats perquè bona part del que viuen els adolescents és desconegut per a ells. És important treure dramatisme, histerisme. Estem educant persones que han d’entendre un món complex i que hauran d’aprendre a canviar. De què et serveix traspassar inseguretats? Ell té molta vida per endavant. Com l’ajudes? No hi ha educació sense educar per pensar i per gestionar la complexitat. I no podem educar sense córrer riscos.