GUILLERMO BAUTISTA
Responsable de Smart Classroom Project
“Les ‘smart classrooms’ fan millorar l’aprenentatge”
La integració dels elements digitals a l’escola s’ha fet molt malament, repliquen el model tradicional
L’educació en línia no és tenir els nens al davant de la pantalla fent la mateixa classe presencial que fèiem abans
Guillermo Bautista, professor dels estudis de psicologia i ciències de l’educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), ja fa anys que treballa en un canvi dels espais escolars que ajudi a millorar els resultats educatius. La pandèmia de coronavirus ha fet que tothom estigui pendent ara de com s’han de distribuir els elements als centres educatius.
Com serà la tornada a l’escola amb les mesures per fer front a la Covid-19?
Difícil, perquè l’educació escolar es basa molt en el contacte i la interacció entre les persones i aquesta situació no ho permet. Això complica molt l’organització de l’escola en el dia a dia. Per això, durant el confinament, vam fer un decàleg sobre com s’hauria d’abordar l’espai escolar.
I com s’ha de fer?
Vam veure que la gent tenia un imaginari completament tradicional sobre l’organització de l’espai i sobre el procés d’ensenyament i aprenentatge. La prova és que hi ha esquemes de com se situaran les taules, individualment, perquè càpiguen al màxim de nens en un mateix espai mirant tots cap a un costat.
Com s’han de distribuir les taules?
S’estan posant taules individuals a una distància d’un metre i mig, però els nens han d’interaccionar entre ells. Ningú ha pensat a posar-les en forma d’U o de rodona.
No hi estem acostumats.
En l’imaginari de molta gent el procés d’aprenentatge és un professor fent una classe, i això no és així. De fet, el nostre projecte neix de la necessitat que hi ha de canvi d’espai d’aprenentatge per a les noves metodologies que moltes escoles estan aplicant.
El projecte és anterior a la Covid, oi?
Molt anterior. Jo hi estic treballant des del 2010. Vaig fer una estada de recerca a Suècia i allà vaig veure com organitzaven l’espai. A la Universitat d’Estocolm tenien un espai que en deien Future Classroom, i que estava plantejat de forma molt diferent d’una aula tradicional. Ara som en la recta final d’aquest projecte i ens han contractat algun ajuntament i diferents escoles per ajudar-los a fer el replantejament de l’espai.
Diu que hi ha escoles que havien repensat els espais, però no ho havien fet gaire bé. Quins errors havien comès?
Ens havia cridat l’atenció que, quan una escola o un professor havia de fer un canvi d’espai, es basava, gairebé sempre, en el que li deia una empresa de mobles, que, naturalment, el que volen és vendre mobles, però no saben fer un plantejament de l’espai des del punt de vista pedagògic.
Què s’ha de tenir en compte des del punt de vista pedagògic?
El nostre projecte té tres eixos: el pedagògic, que és el principal; l’ambiental, i el digital, perquè pensem que els últims anys la integració dels elements digitals ha tingut un paper molt important en la innovació i s’han fet les coses molt malament: des de la típica aula d’informàtica on tots els ordinadors estan mirant cap endavant, que replica totalment el model tradicional, fins a la integració de la tecnologia només en un espai, quan nosaltres pensem que la tecnologia ha de ser transversal i ha d’aparèixer a l’espai quan calgui.
Què tenen en compte a l’hora de dissenyar una ‘smart classroom’?
Seguim tot un procés de codisseny, que té dues virtuts: fem reflexionar el professorat sobre la relació entre aprenentatge i espai i el resultat del codisseny és fruit del que ells han pensat. No ha vingut un expert de fora a dir-los com ha de ser l’aula. Nosaltres els acompanyem, els fem una proposta d’espai i la discutim. El resultat que surt és el que nosaltres en diem l’smart classroom.
Com és una ‘smart classroom’?
N’hi ha algunes que tenen dues taules rodones, partides per la meitat, on hi caben sis nanos i es poden moure fàcilment, tenen dues grades, un sofà i una taula abatible rectangular que pot ser de quatre o de sis persones. Hi ha aules que tenen uns matalassos que es fan sofà i que es poden posar de diferents formes, tenen pufs, hi ha una catifa, un panell de recursos, una pantalla digital interactiva que té rodes i es pot moure i tota una paret magnètica. Són elements que es van repetint, però que no són iguals en totes les aules.
És molt disruptiu, això.
Sí. De fet, oferim un cert acompanyament, si l’escola ho vol, sobre com s’ha de fer servir. Nosaltres el que volem no és fer més bonica l’aula.
Per què ho fan, doncs?
Pensem que el benestar dels nens i dels mestres a les escoles i l’experiència d’aprenentatge poden millorar molt. Els resultats també poden millorar molt perquè el nen, habitualment, va molt més content a aquests espais. A nosaltres, alguns alumnes de secundària, ens han dit que en aquestes aules es comporten millor, que no s’embruten tant les taules ni hi escriuen a sobre perquè pensen que aquella aula s’ha de cuidar.
També canvia la manera de fer classe?
L’espai fa avançar en la metodologia del professor, tal com està demostrat en altres estudis internacionals. Hi ha molt menys temps de classe magistral i més atenció. La fluïdesa de moviment dins de l’espai permet als professors arribar a tots els nens, hi ha un clima d’aula millor i molta més concentració.
Déu-n’hi-do.
Fins i tot hem fet observacions per avaluar els espais en què hem vist que hi ha nanos amb cert comportament disruptiu que, dins d’aquests espais, són capaços de mantenir l’atenció durant quinze i vint minuts a l’explicació de la mestra. Després, cadascú va a treballar a l’espai que vol. Si vols estar a terra, a terra; si vols estar al sofà, al sofà; si vols una taula i una cadira, també hi pots estar. El nen es pot moure. El pupitre i la cadira són un element molt important de compressió i de control del comportament.
Amb les mesures de la reobertura de les escoles, en què s’ha de mantenir la distància, moltes d’aquestes coses no es poden fer.
Si els nens de primària acaben anant sense mascareta i fent un grup bombolla, sí que es poden fer. Si han de mantenir la distància, evidentment no.
Alguns mestres avisen que serà difícil resoldre dubtes, de manera personalitzada, si no s’acosten als alumnes.
Entenc que amb la mascareta sí que s’hi podran acostar una mica. Hem de tenir una mica de seny.
Hi ha professors que s’han comprat un micròfon perquè els alumnes els sentin quan parlin amb la mascareta posada. Serà difícil, la comunicació amb la mascareta.
Sí, i no només per la veu, sinó per l’expressió de les persones. També ho veiem amb els adults. Estem aprenent a saber si la persona somriu només veient els ulls o amb una certa expressió, però, evidentment, traiem de l’educació i de la interacció entre les persones una cosa molt important que és la comunicació no verbal, el que comporta l’expressió facial.
Els professors hauran de fer més gestos.
És una opció. La salutació amb el colze sembla una ximpleria, però saludar un amic així, igual que abans ho feies amb la mà, és un signe d’apropament una mica més gran que no fer res. És una manera d’expressar l’afecte i la proximitat amb els altres.
Quina proporció hi hauria d’haver d’ensenyament presencial i en línia en l’educació obligatòria?
Jo crec que l’educació bàsica ha de ser presencial i que hem de fer servir els entorns virtuals per potenciar totes les coses. En cas d’una situació complicada a nivell sanitari, jo crec que la part presencial hauria de ser del 75% i la resta ha de ser un suport.
El tancament de les escoles el curs passat ha fet que els mestres s’hagin posat les piles pel que fa a l’ús d’eines digitals?
En alguns casos, sí. Per als que estaven més preparats ha estat més fàcil i els que tenien menys competències digitals s’ho han passat malament. Cal tenir en compte, però, que l’educació en línia no és tenir els nens al davant de la pantalla fent la mateixa classe presencial que fèiem abans. L’educació en línia és molt més àmplia. Cal una atenció individualitzada, una cohesió de grup, encara que sigui en línia; que els espais que tinguem de trobada en línia siguin, sobretot, per resoldre dubtes. Potser amb menys temps, menys alumnes i més seguides. En comptes de fer una hora de classe, tres grups de vint minuts, perquè estar al davant de la pantalla cansa molt.
Els darrers anys hi ha hagut un ‘boom’ de la innovació educativa. S’està fent bé?
Estem vivint una certa primavera pedagògica i d’aquí neix el nostre projecte. Hi ha molts centres que estan treballant de forma molt alternativa, tot i que hi ha moltes resistències i moltes dificultats de fer canvis, perquè portem una motxilla molt pesada de com és el temps i l’espai escolar i costa molt deixar-la.
Com es trenca?
Els centres que l’estan trencant ho fan amb avaluació, recerca i reflexió. Són escoles que entenen que l’escola i l’educació escolar han de ser d’una altra forma: cal vincular molt més les famílies, fer una escola més oberta, fer uns espais molt diferents dels tradicionals, entendre la tasca del mestre d’una manera molt més rica i complexa i no només com la d’un transmissor de coneixement.
Hi ha hagut alguna escola que feia projectes singulars i ha hagut de fer marxa enrere perquè els alumnes estaven desorientats.
Si s’ha hagut de fer marxa enrere és que no s’estava fent bé. El nivell d’exigència no ha de baixar, s’ha de tenir el mateix nivell en el comportament i en els resultats d’aprenentatge.
De vegades es diu que en educació es prenen decisions sense basar-se en evidències científiques.
Sí. De fet, el nostre projecte neix perquè volem evidències científiques de com ha de ser l’espai perquè respongui a aquestes noves metodologies. Ara ens estem plantejant fer recerca sobre el tema de la llum, del so, el benestar a les aules... Hi ha molt de camp per córrer.
Creu que la pandèmia haurà servit per aprendre de l’experiència i millorar en el terreny educatiu?
Jo diria que si d’aquí a uns mesos tornem al que hi havia abans, hi haurà alguna escola que haurà fet un replantejament, però no crec que hi hagi un canvi generalitzat. Sí que puc dir que a les escoles a les quals hem fet canvis d’espai hi ha un efecte de taca d’oli. Els mestres veuen com són aquests espais i els volen per a les altres aules i el nanos diuen que volen anar a aquells espais i no a l’aula tradicional.
Hi haurà escoles que no puguin accedir a les ‘smart classrooms’ per una qüestió de pressupost?
Si una escola comença de zero, el cost no és més gran que el d’una aula convencional. Les aules tradicionals tenen un cost molt alt de pissarra digital interactiva, d’il·luminació, etcètera. Sí que és cert que els pressupostos de construcció de les escoles noves no són els més alts del món. Els arquitectes han de treballar amb pressupostos molt ajustats però nosaltres, per exemple, la recerca l’hem fet en cinc escoles públiques: tres de primària i dues de secundària.
Decàleg Covid
Els responsables de l’Smart Classroom Project han elaborat un ‘Decàleg des d’una visió pedagògica’ per reflexionar sobre l’espai i l’aprenentatge per a una tornada a l’escola que es farà amb mesures d’higiene i de distanciament físic. Aquest n’és el resum: adaptar l’espai escolar perquè hi hagi menys barreres físiques, utilitzar altres espais del centre, fomentar la disposició del mobiliari de forma circular o semicircular per millorar la comunicació, estimular el diàleg dels docents amb els alumnes en petit grups, flexibilitzar els moments de descans i d’entrada i sortida del centre, fomentar la comoditat i el benestar per minimitzar el contacte físic, connectar espais i deixar portes obertes, utilitzar nous recursos com ara dispositius mòbils, fomentar l’aprenentatge autònom i combinar l’educació presencial amb la virtual.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
