Societat

“Mai no m’hauria pensat haver de demanar menjar”

La falta de feina i les demores en el pagament d’ajudes han posat al límit moltes dones

Sandra Martínez va trigar set mesos a cobrar del SEPE

Marisa Prados treballava en l’economia submergida i el mes de març es va quedar sense res

“Amb la pandèmia, encara s’han reduït molt més les oportunitats laborals dels joves” L’Anna, infermera, va haver de deixar el seu fill amb els veïns mentre no hi havia escola

“No m’ho hauria imaginat mai de la vida, perquè tant jo com la meva parella sempre hem tingut feina i hem anat fent”, reflexiona Sandra Martínez abans d’explicar que, a l’octubre, va haver de recórrer als serveis socials per poder omplir la nevera de casa seva. “Costa molt fer aquest pas, perquè fa vergonya, i vas aguantant perquè penses que hi ha gent que està pitjor i que potser tu no ho necessites tant. Però és que ja no podia més, perquè feia mesos que no cobrava res i teníem estalvis però van desaparèixer. El menjar s’havia acabat i estava esperant un fill”, recorda. Aquesta perruquera de 44 anys ha patit en primera persona no només els estralls de la crisi de la Covid-19, sinó la ineficaç resposta de l’administració: va trigar set mesos a cobrar l’ERTO que va fer la perruqueria on treballava i tampoc van arribar a temps els diners de la baixa que li va tramitar la doctora del CAP pels malestars físics i emocionals viscuts durant l’embaràs. “Tenia molta ansietat –relata–, hi havia dies que me’ls passava trucant al SEPE per intentar esbrinar quin era el motiu del retard. El temps anava passant i no cobrava ni dels uns ni dels altres. Ho van ingressar de cop set mesos després, però, mentrestant, què fas?”

La pandèmia i les seves conseqüències econòmiques no ha estat l’únic maldecap de la Sandra, que, com moltes dones que han estat mares, s’ha topat amb la gran xacra de la discriminació laboral. “Durant l’entrevista que em va fer abans de contractar-me, la propietària de la perruqueria ja em va preguntar explícitament si volia tenir fills. Em van contractar perquè vaig dir que no”, destaca. Amb més de 40 anys, quedar-se embarassada no entrava dins dels seus plans, però, finalment, va passar i l’empresa li ho va fer pagar. “Durant aquest temps, m’han deixat clar moltes vegades que sobro, i la setmana passada em van acomiadar. La meva cap em va argumentar que no li interessava tenir una treballadora que fos mare, perquè li demanaria les hores de lactància i mil coses més, però tinc un fill de tres mesos i, per un cop que per llei estic protegida, ho faré servir. Així que m’han hagut de tornar a incloure en l’expedient de regulació”, explica la Sandra, que intenta veure la part positiva del nou d’stand by laboral: “Tindré més temps per cuidar el meu fill.” Té molt clar què més farà ara que la seva situació econòmica no està tan malferida perquè ha cobrat els mesos que li devien: “Intentaré ajudar els altres com ho van fer amb mi, perquè les cues dels serveis socials estan plenes de famílies que, com la nostra, abans de la crisi de la Covid-19 mai no s’haurien imaginat ser allà.”

Efectivament, l’emergència sanitària que vivim des del mes de març s’ha traduït en una crisi social que està afectant amb duresa tant dones que tenien feina i amb el confinament i les posteriors restriccions s’han quedat sota mínims, com col·lectius que ja estaven en una situació molt precària. En aquests casos, el coronavirus ha estat la gota que ha fet vessar el got. Carmen Crespo té 51 anys; va néixer a Còrdova, però fa molt temps que viu a Viladecans. Forma part del sindicat Les Kellys, que defensa els drets de les cambreres de pis d’hotels i apartaments turístics. Com destaca la Carmen, aquestes treballadores ja patien condicions molt precàries, com ara sous baixos, contractes temporals i una alta rotació laboral, de manera que moltes de les seves companyes han hagut “d’anar als serveis socials a demanar menjar i fins i tot tenen por de perdre casa seva, perquè no poden pagar el lloguer”. Es considera afortunada si es compara amb aquests casos, tot i que això no significa que la crisi de la Covid no l’hagi tocada de ple.

Mesos sense cobrar

El mes de març, la Carmen netejava cases i combinava aquesta feina fent suplències de baixes i vacances en un hotel. “Treballant moltes hores, cobrant poc i canviant molt d’horari, anava fent”, resumeix. Però quan el món es va aturar, va entrar en l’ERTO de l’hotel i com que, tot i trucar molts cops al SEPE i enviar desenes de correus, no li van ingressar les pagues quan tocava, no va poder assumir el lloguer del pis que compartia amb un germà. Així que se’n va anar a viure amb la seva parella. “Ara, torno a ser en l’expedient de regulació perquè hi ha toc de queda i jo estic en el torn de nit”, explica. Des del mes de novembre, a causa dels retards burocràtics, no cobra res, així que ara viu del que ingressa la seva parella. Tot i que ha rebut pressions i ha estat sancionada per la seva tasca sindical, diu que no deixarà de lluitar per aturar els abusos en el seu sector. “Acabo de rebre una sanció laboral, perquè ens han donat només cinc minuts extra per habitació per desinfectar-les, quan el temps abans ja era del tot insuficient, i hem decidir plantar-nos. Farem el que doni temps a fer”, avisa. Juntament amb la resta de kellys, la Carmen també treballa per aconseguir que l’administració prohibeixi l’externalització de serveis bàsics per a una activitat econòmica com és la neteja per als hotels. Com que la majoria de cambreres de pis estan subcontractades, moltes ni tan sols han format part dels ERTO dels hotels i, en el millor dels casos, han hagut de recórrer a l’atur o a prestacions econòmiques com ara la renda mínima. N’hi ha que, directament, s’han quedat sense res, de manera que la pandèmia ha deixat encara més al descobert la intolerable precarietat que pateix aquest col·lectiu, 100% femení.

La Covid-19 ha empitjorat les condicions de vida de molta gent, però la cosa es complica quan parlem de dones que no existeixen per a les estadístiques oficials. Marisa Prados no vol donar el seu nom real perquè està pendent d’una ordre d’expulsió i té por. Però té ganes d’explicar el seu cas perquè serveixi per denunciar la situació de milers de dones que, com ella, encara s’han tornat més invisibles amb la pandèmia. “És com si no existíssim. Jo, el mes de març, em vaig quedar de cop i volta sense cap ingrés, però com que treballava en negre em van negar qualsevol ajuda. I mira que vaig trucar a moltes portes”, relata amb tristesa. És peruana, té 46 anys i va arribar a Catalunya rl 2019 amb els seus fills petits, que ara tenen 5 i 7 anys, per “tenir un futur millor”. L’estat d’alarma la va agafar sense papers i vivint en un pis okupat perquè no cobrava prou per pagar un lloguer. Tot va empitjorar ràpidament, perquè, de cop, es va quedar sense feina i atrapada en un bucle: “Com que no estava empadronada, no tenia dret a cap ajuda, ni tan sols a rebre una bossa de menjar. Finalment, gràcies a les gestions de la Plataforma d’Afectats de la Hipoteca vaig aconseguir el padró i un xec de 60 euros per fer compres en un supermercat.” Ara, també rep l’ajuda puntual de Càrites, però el principal problema, relata, és que, fa uns mesos, va ser víctima d’una estafa amb un contracte de lloguer que no era legal i, actualment, pesa sobre ella una ordre d’expulsió que es podria fer efectiva quan els seus fills acabin l’escola, al juny. Tot i que a Catalunya la vida de la Marisa no ha estat gens fàcil, molt diferent de la que s’havia imaginat, té por de tornar al seu país d’origen, diu, perquè “al Perú hi ha molts contagis i la sanitat no funciona bé, i per això fins i tot estan morint nens”: “No vull exposar els meus fills.”

El nou sotrac econòmic i social arriba quan encara no havíem paït la recessió del 2008, el que significa que els més joves només han viscut en crisi. L’atur entre els 16 i els 29 anys se situa en el 27%, la pitjor dada en cinc anys, i, tot i que molts tenen estudis superiors i acumulen formacions, màsters i mèrits, els sectors en què trobaven feina abans de la pandèmia –amb baixos sous i contractes temporals– són ara els que estan més tocats, com són el turisme i l’hostaleria. És el cas d’Alícia Valero, de 24 anys, que porta en ERTO des del mes de març. “Treballava en un restaurant perquè la flexibilitat em permetia continuar formant-me, però està a punt de tancar perquè no ha pogut aguantar la crisi”, explica.

Difícil emancipació

L’Alícia ha estudiat nombroses tècniques de medicina alternativa, com ara acupuntura i quiromassatge, i, tot i que cobra puntualment els diners de l’ERTO, pateix la falta d’oportunitats laborals per als més joves, un problema endèmic agreujat –i molt– amb la Covid. “Estic ben formada, però em demanen anys d’experiència, impossible de tenir amb 24 anys. Això hauria passat amb o sense coronavirus, però els hotels i els balnearis estan gairebé tots tancats i els centres de fisioteràpia no contracten gent, així que les oportunitats s’han reduït dràsticament”, explica. L’Alícia viu amb la seva parella, però té moltes amigues que s’havien emancipat i han hagut de tornar amb els pares.

En el cas del personal sanitari, el problema no ha estat no tenir feina, sinó fer més hores que mai i, amb les escoles i els centres de dia tancats, haver de cuidar de les persones dependents a càrrec. Anna Moliné (prefereix no donar el nom real) és mare soltera d’un nen de cinc anys i treballa com a infermera en el Sistema d’Emergències Mèdiques, el SEM. “Hem atès molts pacients Covid greus i s’acomiadaven de la família sabent que no els veurien més. Ha estat molt dur física i emocionalment, perquè tornava a casa esgotada i amb molta por de contagiar el meu fill. Me n’allunyava quan em volia abraçar”, relata emocionada. El repte logístic també ha estat monumental. Mentre les escoles van estar tancades i per protegir els avis, que són els que l’havien ajudada fins llavors, l’Anna va haver de deixar el seu fill amb uns veïns, mentre treballava. “No sé què hauria fet sense ells”, reconeix.

7
mesos
va estar Sandra Martínez esperant cobrar l’ERTO que la perruqueria on treballava va aplicar.
60
euros
per gastar-se en un supermercat va aconseguir Marisa Prados després de trucar moltes portes demanant ajuda perquè s’havia quedat sense feina i no tenia dret a cap ajuda.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

L’onada amb un percentatge d’ingressats a les UCI més alt

Barcelona

L’escut feixista de Joan Carles I ja no presideix el Cinc d’Oros

barcelona
Societat

Allí on les vaques són molt felices

barcelona
GLÒRIA CASALDÀLIGA
Presidenta de la Fundació Pere Casaldàliga

“L’aproximació de Francesc va fer feliç el bisbe Pere”

barcelona

La vacunació arriba a un 20% i el toc de queda perilla

barcelona

Un objectiu comú: desacreditar les ONG

Roma

Itàlia espia periodistes

Roma

L’os es fa fort al Pirineu, on es té constància de 64 exemplars

barcelona

Un objectiu, dos camins

Barcelona