Societat

ROSER SOLÉ I BESTEIRO

Teòloga

“L’autoritat la tenim; el que l’Església ens ha tret és el poder”

Si les dones reclamem el diaconat femení és pel que suposa de presència reconeguda en l’Església

L’11 de gener, Francesc va promulgar el motu proprio Spiritus Domini i va modificar el primer paràgraf del cànon 230 del Codi de Dret Canònic per obrir a les dones els ministeris de lector i acòlit i permetre’ls, per tant, llegir la Paraula de Déu i, entre altres coses, dispensar la comunió a missa. En el text antic, de Pau VI, del 1972, s’especificava que aquests ministeris estaven reservats “al sexe masculí”; el que ha fet el nou text és canviar aquest terme pel de “laic”. La teòloga Roser Solé i Besterio reconeix que quan el papa va fer aquest canvi “ni ho sabia”, que les dones això no ho podien fer, perquè, assegura, “des del Concili Vaticà II, a Catalunya i a l’Estat que les dones llegeixin i donin la comunió és normal”.

Què ha fet, doncs, el papa exactament?
La primera cosa que jo diria és que Francesc, amb aquest decret, corrobora i dona sentit al sensus fidei, el sentit comú de la gent del poble que hi ha en l’Església, que ja s’havia imposat a moltes parròquies i comunitats des del Concili Vaticà II. Sembla que no és res, però donar el consentiment a una cosa que fa anys que és en el poble té importància. El poble ha fet avançar la llei, només cal fer una lectura dels articles de teòlegs i teòlogues que han anat sorgint des del Concili Vaticà II per veure que, amb el temps, fins i tot ha canviat el llenguatge. Hem anat demanant coses diferents perquè la reflexió ha anat avançant.
El document que ens ocupa estableix, en concret, que els ministeris de lector i acòlit estiguin també oberts a les dones
Pel que fa al lectorat, no és problema, perquè està assumit que qualsevol dona o home pot llegir el text bíblic de la missa. El quid de la qüestió és l’acolitat, perquè va més enllà del servei a l’altar o fer d’escolà. Vol dir que un seglar pot dirigir una oració fúnebre, que pot fer l’exposició del Santíssim, que fins ara estava reservadíssim al capellà, i que pot administrar la comunió. I qui sap si aquest pas permet descobrir, amb el temps, altres serveis que, segons el bisbat i la parròquia, la gent pot anar veient que calen. No sabem fins on pot arribar el que diu el papa en la nota de presentació: “Disposo també la modificació d’altres elements amb força de llei que es refereixen a aquest cànon.” No sabem quins canvis poden venir, però és una manera d’acostumar el poble a sentir-se compromès, sentir-se cridat, homes i dones. El que és important és que el que fins ara era de fet, ara ho és dret.
I si es modifica el cànon...
Si s’ha modificat aquest cànon, que es va refer després del Concili Vaticà II, es poden modificar els altres que, precisament, discriminen els laics, però sobretot les dones. S’ha començat, i això és un pas important.
Què ha canviat exactament?
El papa ha canviat una paraula però de conseqüències molt importants. On deia “homes”, és a dir, de sexe masculí, ara hi diu “laics”. I laics som tots.
El text, en concret, diu: “Els laics, d’una edat i uns dons determinats per decret de la conferència episcopal pròpia, podran ser instituïts permanentment, mitjançant el ritu litúrgic establert, en els ministeris de lector i acòlit.” Però atenció: diu “podran”, no diu “han de”.
Exactament, cosa que vol dir que es deixa la responsabilitat de la participació de les dones als capellans. Vol dir que la discriminació de les dones continuarà, perquè dependrà del tarannà de cada capellà i, en menor mesura, també de la força que puguin tenir els fidels en cada parròquia. En moltes parròquies, si es tracta de treure feina al capellà, potser els deixaran fer, però si no, ja ho veurem. Però mirem en positiu: el decret està firmat i el cànon està canviat.
Les dones que alceu la veu en l’Església i les teòlogues feministes, ara mateix esteu molt visualitzades. Sou escoltades?
En aquest punt, voldria destacar dues realitats que són contradictòries. És veritat –i parlo bàsicament d’Europa– que ha crescut molt la incorporació de les dones al món de la teologia; a les facultats de teologia, hi ha moltes dones i, ara mateix, s’escriu molt, hi ha congressos, hi ha trobades internacionals... A la vegada, i aquí ve la contradicció, aquest avenç de les dones què ha fet? Ha espantat i ha provocat una reacció, cosa que ha fet que molts teòlegs homes s’hi hagin posat en contra. En alguns països on la teologia feminista havia avançat molt, resulta que ara està retrocedint.
L’Església, doncs, continua sense tenir en compte les dones?
No estic dient això. No estic d’acord que l’Església no ens tingui en compte; al contrari. L’Església sempre, des de fa més de mil anys, ha tingut en compte les dones, però per a qüestions d’ordre catequètic, de caritat... Les ha tingudes en compte quan, en un moment de la història i perquè va convenir, hi havia les diaconesses. Les dones en l’Església sempre han tingut i tenim autoritat, perquè l’autoritat ens ve del baptisme. El que ens ha tret l’Església a les dones és el poder. No tenim predicadores, ni diaconesses, ni som presents en els llocs on es prenen les decisions, on podríem ser sense estar ordenades. Som molt lluny d’aquella sinodalitat de què molts parlen. Necessitem i volem un espai compartit, amb funcions i responsabilitats compartides.
Com s’ha de començar per revertir aquesta situació?
Un dels problemes més grans que tenim és el clericalisme, que s’ha de començar a solucionar als seminaris. I no és una cosa només d’assignatures i matèries,; és una cosa de tarannà. Jo vaig a un seminari ara i veig els qui s’hi estan preparant i penso: “Déu meu, que no em caiguin a sobre un cop s’hagin ordenat!” Per què? Perquè els veig un tarannà, una línia de pensament que no m’interessa.
Les dones no són al seminari?
A l’Estat, que jo sàpiga, no. Fora, en alguns sí que hi ha professores. Tot canviaria si hi hagués dones –o homes amb sentit comú– que fessin de professores, perquè obririen les ments. L’altre problema, a part del clericalisme, és la formació dels laics, la falta de coneixement de continguts religiosos o teològics.
Es reconeix la riquesa de la dona en l’Església?
Sí quan es parla de les religioses, que fan una feina immensa i que avui ha canviat tant. Però, quan es parla de teòlogues, la cosa canvia. Hi ha el fet que molts homes d’Església, no dic tots perquè seria mentir, però sí molts, menyspreen o donen poc valor al fet que una dona sigui teòloga. Sembla que pensin: “Què volen aquestes?” I aleshores ens posen en segon pla. Fes la prova: ves a alguna llibreria religiosa i mira els llibres. Si en algun, a la bibliografia, se citen més de dues o de tres dones, no falla: el llibre l’ha escrit una dona. Els homes no citen les teòlogues.
Ni els teòlegs més progressistes?
Mmm. I això que a Espanya, que no és el cas de Catalunya, la directora de l’Associación Bíblica Espanyola (ABE) és una dona, Carme Bernabé, una teòloga de molta qualitat, professora de la Facultat de Teologia de la Universitat de Deusto. Una altra: a tot el món, hi ha una gran quantitat de teòlogues; ara, mira la quantitat de dones que estan de professores en una facultat de teologia. El tant per cent és petitíssim. En percentatge, el nombre de dones professores de teologia és irrisori comparat amb la gran quantitat que n’hi ha i amb la gran qualitat que tenen. Les dones tenim molts fronts oberts en què hem de treballar: les facultats de teologia, les parròquies, les comunitats...
I a Catalunya?
A Catalunya hi ha dues institucions molt importants: la facultat de Teologia i l’Insitut Superior de Ciències Religioses de Barcelona (Iscreb). Comparant la xifra de professores que hi ha a l’institut, potser una trentena, i les que hi ha a la facultat es veu la diferència. I una altra cosa: potser si la Facultat de Teologia tingués uns horaris que permetés a homes i dones que no volen ser capellans anar a treure’s el títol de llicenciat en teologia les coses canviarien. Però aquesta facultat només fa classes al matí, i això ja n’exclou moltes dones, les mares de família, per exemple. És una discriminació més.
És molt crítica amb alguns capellans.
Em crida l’atenció l’actitud de molts capellans, i em fixo en les pregàries i les homilies. Mirem les pregàries: es demana per la dignificació de les dones en tots els àmbits, incloent-hi l’Església. Però es demanen tantes coses que, al final, la pregària no compromet a res. Jo demano que els malalts siguin atesos. Sí. I què vol dir això? I si s’atrevissin a especificar una mica? No hi ha cap capellà que demani que, un dia, l’Església ordeni dones. I en les homilies? Ni se’n parla! El celebrant ni s’atreveix a fer una crítica a les desigualtats i injustícies que es donen en l’Església, que a vegades hi ha lectures que hi donen peu, i, per exemple, demanar un compromís en la seva parròquia. Això no ho veus, tot i que conec algun capellà que se’n desmarca.
Els capellans d’immediatament després del Concili Vaticà II vol dir que no eren més oberts en aquest sentit?
Diria que sí. El sentiment de repressió era més fort, hi havia més cansament i hi havia una altra actitud. Recordo, de ben jove, anar a reunions que, en aquell moment, no entenia. Es parlava de si estàvem oprimits, de la igualtat... Jo no sabia si estava oprimida o no, o si hi havia igualtat o no. Però, aleshores, aquell capellà ens hi feia pensar, i ens animava a fer preguntes, a pensar què podíem demanar, què podíem fer. Ara, no. També és veritat que cal que les bases s’animin.
Aquest papa ha impulsat una comissió que estudiï el diaconat femení.
És la segona comissió que s’ha fet amb aquest papa. De la primera, en què van participar teòlogues importants, els resultats no s’han vist. Ara, s’ha creat una altra comissió. Però, de totes maneres, diria una cosa: no totes les dones en l’Església estem a favor de la restitució del diaconat femení.
Com és això?
Quina era la seva feina? Ben poca: encarregar-se de l’ordre en les assemblees, fer visites domiciliàries als malalts, ocupar-se de la instrucció catequètica prebaptismal, ajudar les dones en l’acte del baptisme, quan es feia per immersió, per una qüestió de moralitat o pudor... La feina que tenia una diaconessa, segons dades històriques, era tan poca que no calia ni que hi hagués un ministeri ordenat.
Aleshores?
Quan es diu que es volem recuperar el ministeri diaconal no és pas per recuperar feines concretes, perquè ja fa molts i molts anys que les fem sense cap títol, voluntàriament. Si reclamem el diaconat és pel que suposa de presència reconeguda en l’Església. No volem un poder sagrat, el que volem és poder exercir la nostra autoritat sacerdotal, rebuda en el baptisme, un ordre al servei, com fa Jesús en l’Evangeli. L’Església no ha tret mai l’autoritat a les dones, però els ha tret el poder, que ha reservat exclusivament als barons, com diu González Faus, “perquè la dona té tan poc poder que és i pot ser la forma reformadora més gran de l’Església”. Per això se’ns controla més. I aquí és quan una es pregunta si les dones som més lliures i val la pena mantenir-se al marge del poder. Podria ser aquest el camí de la paritat? Podria, però aquest camí comporta necessàriament la desclericalització de l’Església. Potser ens portaria a una altra Ekklesia d’iguals, amb funcions repartides.

Avui, concentrades a la plaça de la catedral

Llicenciada en filosofia i teologia sistemàtica, Roser Solé és membre del Col·lectiu de Dones en l’Església per la Paritat,d’ Alcem la Veu, de l’Associació de Teòlogues Espanyoles (ATE) i de l’Associació Europea de Dones Investigadores en Teologia (Eswtr). Precisament avui diumenge, el col·lectiu de dones creients Alcem la Veu ha convocat una manifestació a la plaça de la catedral de Barcelona amb motiu del Dia de la Dona, per reivindicar reciprocitat, diàleg i equitat en el si de l’Església. Serà l’oportunitat de celebrar una petita victòria: Francesc ha nomenat la religiosa francesca Nathalie Becquart sotssecretària del sínode de bisbes, cosa que vol dir que, per primera vegada, una dona tindrà dret de vot en un òrgan de poder de l’Església. Per cert, que el Consell de Dones Catòliques (CWC), amb què col·labora Alcem la Veu, convocarà, la primavera del 2022, un sínode de dones a Roma.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Fins a 31 anys de presó per a un dels violadors de la jove a Sabadell

BARCELONA

Set dies més de tancament comarcal

Barcelona

El laboratori clínic de Girona processa prop de 400.000 PCR en un any

girona

Quinze milions per a l’ampliació de l’Arnau de Vilanova de Lleida

Lleida

Una marxa per fer fora Colau només reuneix 200 ciutadans

barcelona

Hipra preveu tenir la vacuna contra la Covid-19 aquest any

amer

Oliveros i Boza, tàndem contra Eugènia Gay

barcelona

Les vendes de roses per Sant Jordi seran d’uns 4,2 milions

barcelona
La nena de Vilanova va morir per asfíxia, segons els forenses
societat

La nena de Vilanova va morir per asfíxia, segons els forenses