“La cacera de bruixes va constituir un feminicidi”

Ja ens agradaria! La conjunció de l’actualitat amb un tema molt interessant i una portada impactant va fer que funcionés molt bé el tema dels Borbons. Ara ens ha passat igual amb les bruixes, protagonistes del número de març, que hem associat a una campanya de dignificació i de recuperació d’aquelles dones acusades de bruixeria que van ser assenyalades, perseguides i executades per una societat que les va considerar boc expiatori de les seves desgràcies. Escòcia va fer una campanya en aquest sentit perquè Escòcia i Catalunya van ser zones on hi va haver molta intensitat en la cacera de bruixes. El cas disposava d’una investigació molt potent, la recerca d’Agustí Alcoberro i Pau Castell.

Castell va fer per a la seva tesi doctoral un cens de 700 noms, majoritàriament de dones condemnades per bruixeria fa tres o quatre segles. Vam fer un atles interactiu on geolocalitzàvem aquestes persones, perquè a 200 municipis catalans va haver-hi processos de bruixeria. Vam pensar que podíem fer una campanya que actués com a taca d’oli que ajudés que cada territori fes els seus actes de desgreuge de les bruixes, amb una moció que els ajuntaments puguin aprovar aquesta primavera i que a la tardor hi hagi una resolució que pugui aprovar el Parlament de Catalunya i que signifiqui un acte de desgreuge nacional i institucional. L’inici de la campanya el vam fer coincidir amb el 8 de març.

Sí, aquella setmana van recollir 10.000 adhesions. El manifest va sortir amb la signatura de 150 historiadors d’arreu de les universitats del país i després s’hi van afegir molts particulars, museus, ajuntaments, entitats feministes... Perquè a part de l’interès que va suscitar el tema es va posar sobre la taula un feminicidi en tota regla. Quan ens sembla que hi ha temes que d’una manera o altra apel·len a l’actualitat la gent s’interessa molt més per la història. Per això intentem buscar temes d’actualitat sorprenents que toquin la fibra sensible.

Una de les claus de l’èxit és la combinació d’un llenguatge molt divulgatiu amb el tàndem de periodista i historiador. El primer posa la part més literària i l’historiador aporta el rigor científic. Intentem també estar molt atents a l’actualitat i a l’àmbit de la recerca a les universitats i a les excavacions arqueològiques en què participen arqueòlegs catalans. Ens agrada buscar històries que puguin interpel·lar el lector.

La veritat és que no. Hi ha revistes de divulgació d’història a tots els països, però nosaltres tenim tres potes. Una és la divulgació, una altra és la investigació. La nostra història està escampada per arxius a tot el món i en la mesura de les nostres possibilitats anem a buscar-la, no perquè hàgim de trobar un document que canviï el sentit de la història, sinó per anar completant amb petites troballes el gran trencaclosques de la història. La tercera pota és nacional. Vulguis o no, hem estat creant el relat històric que tota nació ha de tenir. Quan jo anava a l’escola no m’explicaven qui era Jaume I ni Francesc Macià, ens ensenyaven una cosmovisió molt més espanyola i universal. El relat dels nostres herois i antiherois ha ajudat a bastir aquest relat històric del nostre país.

Estem convençuts que si es fan productes de qualitat la nostra llengua és un vehicle magnífic de transmissió, com qualsevol altre, no ens haguéssim plantejat mai no fer-ho en català. Pensem que tant Sàpiens com les revistes del grup Som hem contribuït a normalitzar el quiosc en català amb la idea de compartir el català arreu amb el màxim de normalitat en tots els àmbits. Si fem productes de qualitat en català fem pujar l’autoestima col·lectiva.

Sí, Sàpiens va néixer el 2002 i hem estat immersos en diverses crisis que han afectat els mitjans de comunicació. Aquest últim ha estat un any molt complicat de gestionar, hem trobat el país aturat pel que fa a la publicitat. I aquella complicitat que teníem amb el turisme interior, les exposicions i els museus havia deixat d’existir. Les crisis fan emergir les fortaleses i també les debilitats.

Els impulsos van ser Oriol Soler, Eduard Voltas i Jordi Creus. Va sorgir amb la idea de fer una revista adreçada al públic general, no pas un producte molt elitista, sinó una revista amb el màxim de qualitat que fos molt popular.I amb la clau de conjugar periodista i historiador, perquè fins que va sortir Sàpiens les revistes d’història estaven escrites només per a historiadors. Pensem que fallava aquell pont de connexió, que intentem fer nosaltres, entre l’acadèmia i el gran públic i fer unes temes molt més digeribles presentats d’una manera molt més atractiva. A l’inici de la revista alguns historiadors s’hi van afegir, però a d’altres els semblava més propi de la premsa groga, gairebé. Jo crec que hem demostrat que si fem les coses amb un màxim de rigor la divulgació no ha de ser una traïció a la història, ni de bon tros, al contrari.

El fet d’estar nominats ja és per a nosaltres un premi. Tenim uns rivals excel·lents. Intentem fer una revista en català amb el màxim de normalitat possible, però som molt conscients de la realitat de la llengua. Ens preocupa molt la baixada de l’ús social, l’afebliment de la llengua és preocupant i les amenaces són grans. Les mesures quotidianes que podem fer per revertir-ho són no deixar de parlar la llengua, que no canviem d’idioma. És fonamental perquè la llengua és el nervi de la nació.