Primavera post-Covid

Ja és primavera al recinte firal de Montjuïc, a Barcelona. Ho és perquè el bon temps que hi fa ja permet passejar-s’hi lleuger de roba i ho és, també, perquè el palau número 4 del gran complex d’exposicions s’ha convertit en l’epicentre distribuïdor de la vacuna contra el coronavirus, remei mèdic que ha de permetre superar aquest llarguíssim hivern de la pandèmia de la Covid-19.

La primavera fa de bon entomar, també tot el procés per rebre la primera dosi de la vacuna, encara que obligui a desplaçar-se fins al lloc, fer una hora de cua, i passar el tràngol de la punxada. Cap problema, tot el contrari. I, com a mostra o resum de tot plegat, aquesta frase pronunciada ahir per una dona, a les onze del matí, quan sortia del recinte on l’havien vacunat amb un somriure de felicitat dibuixat a la cara: “Estic com una flor, molt contenta.”

Aquest és el final feliç d’aquesta història quasi de por, però el principi és una mica diferent, menys encoratjador. “Jo què sabia, em pensava que només hi hauria cent persones!” Això li deia un home a la seva dona, que feia cara de pocs amics, minuts abans de les deu del matí en comprovar que la fila que començava davant de l’entrada del palau de vacunació, a mitja altura de l’avinguda Rius i Taulet, es feia llarga, i tirava enllà, fins girar a Maria Cristina i ocupar encara 100 metres d’aquesta ampla avinguda. Amb caminar nerviós, desfent la cua per buscar el punt on incorporar-se, la parella anava discutint amb veu baixa, amb aquella manera de discutir que tenen les parelles que discuteixen per tot, i per un moment semblava que allò esclataria en un mar de nervis. Però no va passar d’aquí.

Ningú aixecava la veu. La pandèmia de la Covid ha instaurat com a nova realitat social l’acceptació de les cues per a qualsevol activitat quotidiana. Per tant, l’aglomeració de persones que ahir al matí avançaven cap al vacunòdrom es distingia per la disciplina, l’ordre i el silenci. Cap improperi, cap crit de queixa o desaprovació per la llarga espera, que al cap i a la fi no era tanta. “Hi he estat una hora”, deia a la porta de sortida la Cèlia, de 62 anys, amb una cara que deixava palès que considerava ben invertit el temps d’espera i amb un deix de resignació en explicar que li havien posat l’AstraZeneca quan precisament ella “no volia els anglesos”.

Ahir tocava posar la vacuna feta a Cambridge a ciutadans d’entre 60 i 70 anys. Això se sabia a dins, un cop s’oferia el braç esquerre per rebre la injecció, perquè al carrer, mentre es feia la cua, tot eren suposicions, especulacions i en molts casos el desig d’evitar l’AstraZeneca. “Tinc por d’aquesta vacuna”, reconeixia l’Imma, que feia cua darrere del Francisco, un home alt, de cabells llargs, treballador de la construcció, que havia decidit vacunar-se després que l’haguessin avisat quatre vegades i haver dit que no sempre. “És que no crec en el sistema, no em crec res”, deia sense estar gaire convençut d’allò que anava a fer.

Tant el Francisco com l’Imma, com en Lluís i la Carme, una parella que també era a la cua, i tothom a qui se li demanava, havien aconseguit cita per rebre la vacuna després de fer el tràmit per internet. “És fàcil, però veig que hi ha un problema per a tot aquell que no hi tingui accés”, feia notar en Lluís. La que era fàcil de fer era la cua, que avançava lleugera, fins arribar a la porta d’entrada al recinte, on només podien accedir els que havien de ser vacunats. Els acompanyants es quedaven fora.

Així doncs, al carrer, s’hi va quedar la Cristina, germana gran de la Carmen. Mentre les dues feien cua, amagada rere la mascareta, la Carmen ensenyava uns ulls de por, de no tenir-les totes, mentre sa germana, ja vacunada, es mostrava més tranquil·la, segura de si mateixa. Quan la Carmen va entrar al palau firal la cosa va canviar. La Cristina es comunicava constantment per telèfon amb la germana per saber per on avançava, perquè dins del palau la cua continuava, com es fa cua abans d’accedir a una atracció d’un parc recreatiu.

I la Carmen va arribar al punt on li posaven la vacuna, es va relaxar i va respirar fondo. “Ni l’he notat quan me l’han posat”, va dir després. Ella, tranquil·la i sa germana, dels nervis. Tant, que la Noemí, la infermera que va vacunar la Cristina, li va demanar a aquesta que premés el micròfon del WhatsApp per gravar-li un missatge tranquil·litzador. “Això és un moment històric”, li deia.

I en Francisco? L’home que no es creu res va ser, finalment, qui més va creure. Va ser dels pocs que després de rebre la vacuna va estar 15 minuts llargs a les cadires que hi ha habilitades al final del recorregut per seure-hi un quart d’hora. “No he notat res de res”, deia l’home. A l’Imma, que sortia rere seu, l’AstraZeneca ja no li feia por. “Molt bé ha anat”, va dir. I en Francisco hi va afegir: “Ara fins d’aquí a tres mesos.” D’aquí a tres mesos ja serà estiu.