Societat

PERE CODINA

Claretià. Director de la revista 'El Pregó'

“Els bisbes de Catalunya estan massa callats”

La gran preocupació històrica de tenir l’Església com una unitat pastoral a tot Catalunya no s’ha pogut portar a la pràctica
Carregar-se la institució Església no treu cap a res, el que hem de fer és descarregar-la de moltes adherències històriques

El teòleg i sociòleg claretià Pere Codina és fill del Concili Vaticà II. Com el fundador dels claretians, Antoni Maria Claret, o el recentment desaparegut bisbe missioner Pere Casaldàliga, també té passió per l’escriptura. És el director de la revista eclesial d’informació i opinió El Pregó i, a més, té un bloc (Els nous veïns de Diognet, a Catalunyareligió.cat) on periòdicament opina i valora sobre l’actualitat religiosa del país i del món.

Aviat farà un any que va morir Pere Casaldàliga, que, com el fundador dels claretians, Antoni Maria Claret, van tenir una gran influència en el seu temps.
Jo defineixo Pere Casaldàliga com un profeta-poeta. El profeta no és aquell que endevina el que passarà sinó aquell que és capaç d’interpretar el present. Des d’aquest punt de vista penso que tant el bisbe Pere com el nostre fundador, el pare Claret, van ser profetes del seu temps. Subratllo que en Casaldàliga ho ha estat ara de manera radical i com pocs saben ser. Tots dos també van coincidir en la passió per la lletra i per la paraula. Del bisbe Casaldàliga ens ha arribat molta paraula escrita, però déu-n’hi-do la seva paraula parlada, les seves homilies... No hi havia discrepància entre el que deia i el que escrivia.
Aquest 2020 va fer 150 anys de la mort del pare Claret. Vostè diu que la seva influència va ser imprescindible per entendre la Catalunya actual.
Això no ho dic jo. D’entrada, ho diu Torras i Bages i molts altres historiadors. Penso en Cuenca Toribio, per exemple, un historiador espanyol que diu que en l’època que Claret va ser confessor d’Isabel II, aprofitant l’ascendent que tenia, a l’hora del nomenament de bisbes va fer possible que hi hagués un període amb més bisbes catalans a Catalunya, va possibilitar la reintroducció. La connexió que va tenir l’Església catalana amb la Renaixença va ser gràcies als bisbes que el pare Claret havia nomenat i que van donar aquesta puixança de l’Església catalana a primers del segle passat, que va ser realment extraordinària.
No com ara. Com veu l’Església catalana en aquests moments?
Costa de veure. Mira, a l’editorial d’El Pregó d’aquest mes de juny fem èmfasi en una frase que diu: “A Catalunya l’Església o serà catalana o no serà”, que va dir un dels fundadors de la revista, mossèn Tutusaus, l’any 1976, girant l’expressió cèlebre “Catalunya serà cristiana o no serà” de Torras i Bages. És un desig, però penso que, sincerament, l’Església catalana ha estat històricament bastant desafortunada perquè en els últims segles ha estat políticament tutelada per l’Església espanyola, per la política eclesiàstica espanyola. Des de fa 500 anys i amb poques excepcions, de cada tres bisbes, dos han sigut de fora. Fins i tot hi ha hagut molts moments en què tots els bisbes han estat de fora de Catalunya.
No és el cas d’ara mateix.
No, però queda clar que la gran preocupació històrica de tenir l’Església com una unitat pastoral a tot Catalunya no s’ha pogut portar a la pràctica. No s’ha creat la Conferència Episcopal Catalana, i quan es parla de bisbes, els ciutadans catalans tenen per referència sobretot els que surten per la tele, que són els de la Conferència Episcopal Espanyola. És evident que els bisbes de Catalunya els costa molt posar-se d’acord, i precisament perquè no es posen d’acord i estan massa callats anem tan escassos de preses de possessió. No veig clar que hagin assumit com a col·legi de bisbes (ja que no hi ha Conferència Episcopal pròpia) les Arrels cristianes de Catalunya. No sé ni quins bisbes, si n’hi ha, hi estan en sintonia.
D’aquí a poc temps s’haurà de renovar el mapa dels bisbes catalans, i el cardenal Omella té la clau dels nomenaments?
Ara serà el moment de la veritat. Vejam si manté la mateixa tònica... dos de fora i un d’aquí, dels Països Catalans. I a veure, també, on s’hauran format els bisbes que triï. A Catalunya tenim un problema, i és que per fer front a la disminució de capellans, cada bisbe ha anat una mica al seu aire; uns han portat capellans de l’Àfrica; d’altres, de Toledo; i tant en un cas com en un altre estem parlant de capellans desarrelats, sense connexió amb el poble. Això vol dir que l’única cosa que els preocupa, als bisbes, és poder assegurar que hi hagi missa per a la gent o que la gent no hagi d’anar massa lluny per assistir a missa? Jo pregunto: l’Església només és això?, poder anar a missa? És evident que la pràctica religiosa és importantíssima, que no es pot oblidar i que realment és el que construeix l’Església, amb l’Eucaristia, però només això no pot aguantar l’Església.
Vostè parla sovint de l’Església “del petit ramat’ a què va fer referència Rahner.
Sí, i que és conseqüència del trencament de la transmissió de la religió. Mira: la religió ha estat un element més de la cultura; tant és així que molts confonen la cultura i la pròpia identitat social o nacional amb la religió. Els pilars estructurals que hi ha de transmissió de la cultura, que són la família, l’escola i, en aquest cas concret, la comunitat creient, ara estan fent fallida. I per què estan en fallida? Perquè volen transmetre un sistema de valors i una visió del món que ja no és adequada a les generacions noves.
Com ha passat això?
La ruptura de la transmissió de la cultura va passar, sobretot, en la dècada dels seixanta i es podria agafar el Maig del 68 com a símbol. El Maig del 68 va proposar uns canvis molt radicals i va començar una nova cultura en la qual allò que eren els puntals bàsics de la cultura precedent es van posar en qüestió. Lògicament, si tota la transmissió de la cultura va entrar en crisi, la crisi encara va ser més profunda en la transmissió de la religió.
S’havia vist a venir, però.
Sí. Tot això ja ho vam veure a venir en temps del Concili, i fixa’t que tots els teòlegs d’aquell moment que van escriure sobre això: Karl Rahner, Joseph Ratzinger –que després seria Benet XVI– i molts altres van parlar que s’anava cap a una Església a la qual s’hi accediria per decisió voluntària, no per sistema. I ja al Concili s’arriba a la conclusió que l’Església seria una Església més petita, que és cap a on anem. Ara estem anant cap a “l’Església del petit ramat”.
En poc temps han mort veritables fills del Concili. A casa, en Jaume Botey, l’Arcadi Oliveres... A l’Amèrica Llatina, en Pere Casaldàliga o l’Ernesto Cardenal
.
Ells no han marxat perquè ens han deixat el seu sentit crític, que no vol dir anar-se a carregar les coses. Perquè, al contrari que carregar-se les coses, el que és més difícil és descarregar-les. Sempre dic que davant de la institució Església carregar-se-la no treu cap a res, el que hem de fer és descarregar-la de moltes adherències que ha tingut al llarg de la història i mirar de reduir-les als elements més simples, a l’Evangeli. Jo dic una frase i espero que no sigui mal interpretada: “L’Església hauria de ser menys religiosa i més evangèlica”, i precisament aquestes persones que ens han deixat eren justament això, evangèliques.
L’Evangeli es pot viure sense religió?
No, jo penso que la religió és indispensable; és com voler transmetre idees sense paraules. Si jo vull compartir l’Evangeli amb altres, necessito el llenguatge religiós, les pràctiques religioses, però seria arribar a un absurd pensar que el fet cristià s’esgota en la pràctica religiosa, perquè no és així; s’esgota amb la pràctica evangèlica: viure segons l’Evangeli. Aquest és el gran repte que tenim, però ens hem de descarregar de molts elements religiosos...
Per exemple?
Penso en algunes pràctiques religioses que ens han vingut del Barroc, els rituals de genuflexions, inclinacions... Això és copiat de la litúrgia del Rei Sol, de Lluís XIV. Aleshores es va considerar que si al rei se li feien genuflexions, al rei de reis també se li havien de fer. I avui la gent, com que sempre ho ha vist així, es pensa que sempre ha estat així. I no.
I per què cal descarregar l’Església?
Per poder arribar als elements més evangèlics, més purs, que, en definitiva, és el que simbolitza l’Eucaristia. De vegades dic que hem canviat els subratllats: abans se subratllava la presència de Jesús en l’Eucaristia i s’oblidava el que ve a continuació, l’altra dimensió, i és que Jesús quan diu “feu el mateix”, no diu que ens reunim per fer missa sinó que ens diu que ens reunim per fer el memorial del que va ser la seva vida per fer nosaltres el mateix que ell va fer. Si ell ens diu que la seva vida és un pa partit, un pa per als altres, ens està demanant que nosaltres fem de la nostra vida un pa per als altres, també. I això pràcticament ho havíem oblidat com a cristians.
Fa poc ha mort Hans Küng, conegut, sobretot, per la seva posició conta la infal·libilitat del papa.
Küng era de la mateixa quinta que Ratzinger, tots dos van ser els teòlegs més joves del Concili Vaticà II, però quan van tornar a Alemanya van coincidir amb les vagues i manifestacions del Maig del 68. Així com Ratzinger s’ho va prendre molt malament, Küng s’ho va agafar d’una altra manera. Això explica els seus tarannàs. Küng va ser una persona interpel·lada pel temps present, per les respostes que ha de fer l’Evangeli al temps present. Sens dubte va fer respostes agosarades, però amb el temps se li donarà més raó que no pas desraó. No es pot parlar de la mateixa manera de la infal·libilitat pontifícia abans de Küng que després d’ell. Ara s’ha estès la impressió que el papa no és infal·lible pel sol fet de ser papa. És infal·lible quan és l’expressió de la infal·libilitat contrastada de l’Església, és a dir, quan, després de consultar, el papa declara un dogma de l’Església, una creença de l’Església.
La Congregació per a la Doctrina de la Fe s’ha definit en contra de beneir les parelles del mateix sexe i torna a usar la paraula “pecat”. Com ho veu això?
És un pas enrere, sens dubte, però és que la jerarquia de l’Església no avança com un exèrcit en ordre de batalla, i la història ha demostrat que van fent passos i de vegades van endavant i de vegades van enrere. Jo tinc la teoria –i ho dic així baixet!– que dubto que hi hagi un esperit evangèlic en aquest trepar amunt per tenir càrrecs en la jerarquia... Però en aquest cas concret la declaració m’estranya per qui és el cap de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, el jesuïta mallorquí Lluís Ladaria. Crec que estic d’acord amb els que diuen que aquest document és una posició per fer front al papa Francesc. Certament ell va haver de signar d’ofici la declaració, però sens dubte no va sorgir d’una iniciativa seva. Per mi, és una clara confrontació amb el papa d’aquests grups de resistència, sobretot de dins el Vaticà, més organitzats.
Francesc, al mes de gener, va promulgar el ‘motu proprio’ ‘Spiritus Domini’ i va modificar el cànon per obrir a les dones els ministeris de lector i acòlit, cosa que els permet llegir la Paraula de Déu i donar la comunió. Però això ja ho feien!
I tant! Però el papa havia de fer el pas que va fer. Aquest és un cas concret on la legislació ha anat per darrere de la vida, de la pràctica, i això és un bon senyal. Penso que quan la pràctica de la vida depèn només de la legislació vol dir que allò està mort. Mira, et poso un cas: acabat el Concili la revista Paris Match va publicar un reportatge sobre la nova litúrgia que s’estava practicant a Holanda, que aquí era motiu d’escàndol. El Vaticà va protestar, que si les misses no es podien fer d’aquella manera, que si els laics no hi podien participar, etc. Abans de mig any sortia un decret de Roma legislant i proposant tot allò de forma oficial. També va passar amb, després del Concili, el ritual de la penitència i la confessió: allò que estava fent la gent, Roma ho va acabar beneint, quan anys enrere havia estat dient que no es podia fer de cap manera.

‘El Pregó’ per obrir una finestra d’aire fresc

Codina és el director d’El Pregó, que va néixer el 1994 com a reacció de l’Església catalana a la involució del cardenal Ricard Maria Carles. Avui la revista continua sent la rèplica a la “versió oficial” i és, diu Codina, “una finestra d’aire fresc”. Aquest claretià, que recorda que l’Església “som tots els batejats”, manté que a El Pregó “tothom ha de tenir veu i vot”. “La nostra no vol ser una revista clerical sinó més aviat una revista de laics, que la gent se la pot sentir seva i té aquesta preocupació planera de l’Església de poble”, diu. Des de la revista s’ha denunciat l’operació d’estat per segregar el bisbat de Lleida i iniciar el litigi per les obres d’art de la Franja, també l’operació d’estat per dividir la diòcesi de Barcelona i fer-la més feble. El 2012, Codina va escriure una carta –que va tenir molta transcendència– a la Conferència Episcopal Espanyola per rebatre la seva posició de defensar la unitat d’Espanya, i va acusar la cúpula eclesial espanyola de fer política.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Polèmica a Sant Hilari per les creus al cementiri

Sant HILARI SACALM
societat

Activitats d’estiu per a 17.175 menors en situació vulnerable

Màxima pressió a les UCI en una onada que està saturant els hospitals

Barcelona

El 43% de l’ingrés familiar a Girona és per pagar el lloguer

girona

Estudien amortir el so de les campanes de Banyoles

Banyoles

Un 24% dels joves atesos al centre de la Garrotxa han deixat la seva addicció

OLOT

Festes del Tura sense barraques i amb tres escenaris

Olot
SILVIA GÓMEZ SENENT
Especialista en l'aparell digestiu

“Els bacteris de l’intestí en fila fan dues voltes i mitja a la Terra”

Barcelona

Girona, seu d’un congrés sobre aigües residuals

girona