Societat

El final de la pesseta

El 30 de juny acaba el termini per canviar les antigues pessetes per euros a tot l’Estat

Aquest abril quedaven 800 milions d’euros pendents en bitllets de pesseta

Cues d’última hora al Banc d’Espanya aquests dies

La majoria dels experts fan un balanç positiu de la moneda única

La sucursal del Banc d’Espanya a la plaça Catalunya de Barcelona tornarà a viure avui un dia de molta agitació. A primera hora del matí a l’exterior de l’oficina s’agruparan desenes de persones amb una única finalitat, canviar les pessetes que encara tenen per euros. Les cues van a més cada dia perquè la gent acostuma a anar tard i només hi ha de temps fins dimecres de la setmana vinent, 30 de juny, per fer la conversió de la moneda. A partir del juliol, l’antiga pesseta deixarà de tenir cap valor.

El bescanvi està limitat a una sèrie concreta de moneda i bitllets. Per exemple, les clàssiques rosses, peces d’una pesseta, es rebutgen. El duro platejat no es canvia, i de 25 pessetes només s’accepten les de les últimes sèries, amb el forat al mig.

“El primer que va canviar la gent van ser els bitllets i monedes més alts”, explica el director de la sucursal barcelonina, Luis Expósito Pineda. Segons les dades del director, a tot l’Estat quedaven el mes d’abril passat 800 milions d’euros per canviar, en bitllets de pesseta, i 785 milions d’euros en monedes també de pesseta.

El canvi de moneda es va poder fer a qualsevol entitat bancària fins a l’1 de juliol del 2002. Des d’aleshores el bescanvi només es pot fer al Banc d’Espanya. Una llei del 2012 va fixar el 31 de desembre del 2020 com a data límit, però la pandèmia de la Covid ho va fer allargar mig any, fins avui.

A Barcelona, entre el 4 de gener i el 18 de juny d’aquest any s’han canviat bitllets i monedes per un valor que voreja els 274 milions de pessetes. En un àmbit general de l’Estat, l’últim trimestre del 2020 és quan més activitat de bescanvi hi va haver, amb una mitjana de 105.000 euros diaris.

Han passat gairebé dues dècades des que l’euro és la divisa física de curs legal en l’anomenada zona euro, actualment formada per dinou estats, un club restringit dins dels Vint-i-set que formen actualment la Unió Europea, tot i que Andorra, Kosova o el Vaticà i altres estats petits que no formen part de la UE també la utilitzen, i així fins a més de 330 milions de persones el fan servir al Vell Continent.

L’ECU no va agradar

Tot havia començat amb el Tractat de la Unió Europea nascut el 1993, que incloïa la creació d’una moneda única. En un principi, aquesta s’havia d’anomenar ECU (sigla d’European Currency Unit, o Unitat Monetària Europea), i durant un temps es va mantenir aquesta denominació provisional, mentre el canvi encara s’intuïa remot.

Va ser així fins que en una cimera a Madrid es va decidir que se’n diria euro. El 1999 els Onze ja es van coordinar perquè les transaccions es recollissin en la nova moneda, que encara no era a les butxaques dels ciutadans però que ja constava als seus tiquets de compra al costat dels valors de sempre.

Molts membres de la generació Z, els anomenats centennials, no tenen memòria del que va suposar el relleu de la pesseta per l’euro, tot i que molts avui ja poden votar o treure’s el carnet de conduir. El canvi, que físicament es va fer el primer dia del 2002, va ser tota una revolució i va acaparar les planes d’economia i societat dels mitjans de comunicació durant molts mesos, abans i després del fet. Tant, que l’expressió efecte euro es va popularitzar com un fenomen que podia afectar la comptabilitat de les empreses, el funcionament de la banca i de les administracions i que, per a alguns apocalíptics, desfermaria un caos informàtic, econòmic i financer de proporcions colossals. Sortosament, com tampoc havia passat amb l’efecte 2000 amb el canvi de mil·lenni, res d’això no va tenir lloc.

Els preus dels productes, però, van ser figues d’un altre paner. Un altre terme popular en aquell moment va ser l’arrodoniment, que alguns comerciants van vendre com una facilitat per no haver d’anar amb tanta xavalla a la butxaca i que consistia a acostar la xifra exacta del canvi a un número rodó, sempre tirant amunt, és clar.

El tipus de canvi havia estat pensat perquè els membres potents de la Unió Europea poguessin fer un càlcul mental ràpid des de les seves antigues divises. Per exemple, el marc va tenir pràcticament paritat amb la nova moneda i a França la proporció era de 6 francs i escaig per euro.

Aquest equilibrisme canviari deixava en inferioritat els usuaris de la pesseta, que va quedar amb una equivalència impossible: 1 euro = 166,386 pessetes, de manera que l’únic que es va fer per anar-ho gestionant va ser el popular “sis euros són mil peles”.

Les botigues de Tot a cent van esdevenir Tot a un euro i els comerciants més murris experts a posar preus parany van aprofitar per anar convertint, per exemple, les 199 pessetes d’abans en 1,99 euros; és a dir, 331 pessetes.

Anar a plaça, més car

D’aquest fenomen no se’n van escapar els productes de primera necessitat, i anar al mercat ja no se solucionava amb un bitllet verd, sinó que en calien uns quants dels nous i en acabat hom no sabia ben bé quant s’havia gastat. Bona part de l’hostaleria també es va aprofitar de la situació i els cafès ja no es pagaven a vint duros; és a dir, cent pessetones, sinó que de mica en mica es van anar acostant a l’euro, per allò de la forta semblança entre la moneda antiga i la recent.

Com calia esperar, la inflació es va disparar. L’aleshores presidenta de l’Instituto Nacional de Estadística (INE), Carmen Alcaide, va negar que fossin els arrodoniments a l’alça els culpables dels encariments. Segons Alcaide, hi havia una il·lusió generada pel fet que la unitat monetària semblava més petita que abans. És a dir, que el que abans es pagava amb mil unitats ara es pagava amb sis. I això, va argumentar davant la incredulitat general, generava confusió entre els consumidors.

Fos com fos, l’INE es va afanyar a modificar el càlcul i la ponderació dels productes de la cistella de preus per establir l’índex de preus de consum (IPC), un canvi de metodologia que molts van interpretar com un tripijoc per dissimular l’enfiladissa dels preus amb la introducció, per exemple, de les rebaixes en el nou còmput.

Els experts, en positiu

I, tanmateix, la majoria d’experts discrepen del sentiment popular i fan un balanç més que positiu de la introducció de l’euro. Per Xavier Ferrer, president de la comissió d’economia internacional del Col·legi d’Economistes de Catalunya, un cop passada la necessària ressituació de la moneda i els esmentats arrodoniments, l’euro “va representar un important increment de certesa en l’àmbit europeu que encara no estava prou treballat”. Segons Ferrer, va ser una millora vital, “especialment en les relacions comercials i empresarials dins d’Europa”. I no tan sols això. També per a la població en general: “Des dels joves que van d’Erasmus o els viatgers pel continent; ara ni hi pensem, però la lliure circulació de persones va ser un gran avenç”.

Paral·lelament a aquestes facilitats per a l’activitat, també es va obrir una línia important per a la integració europea més social i política. L’economista recorda que tot això va exigir sacrificis: “Van desaparèixer monedes històriques que s’arrengleraven amb la identitat de cada estat; pensem que el dracma grec tenia 2.900 anys d’antiguitat, i que un país com França va haver de superar el cop a la seva grandeur renunciant al franc.”

I encara altres avantatges, com ara el fet que l’euro substituís, i encara amb més força, el marc alemany com a moneda refugi en un món interrelacionat, “on fins aleshores tot s’ho emportava el dòlar”. Efectes positius n’hem vist també amb la pandèmia, amb la coordinació entre països per repartir ajuts i organitzar el procés de vacunació.

Amb la moneda única s’ha perdut la possibilitat de devaluar la divisa interior, un recurs molt utilitzat per l’Estat espanyol en època de crisi. La impossibilitat de devaluar ha tingut com a contrapartida moltes retallades, controls pressupostaris i un increment del deute que a l’Estat espanyol ja arriba al 125% del PIB.

LES XIFRES

105.000
euros
al dia era el valor del canvi de pessetes a tot l’Estat espanyol durant el quart trimestre del 2020.
207
milions
de pessetes, en bitllets s’han canviat al Banc d’Espanya de Barcelona de l’1 de gener al 18 de juny.
Una peça petita i catalana

Per quins set sous no tenim ni un duro?

Diu la dita tronada que el filferro el van inventar dos catalans barallant-se per una pesseta que tenien agafada cadascú per un cantó. El cert és que, si l’euro és un invent francoalemany, la pesseta va tenir orígens catalans. De fet, pesseta no és altra cosa que l’adaptació del mot peceta; és a dir, peça petita, la denominació triada el 1868 pel ministre d’Hisenda Laureà Figuerola, nascut a Calaf, quan va reformar la divisa bo i evocant l’antiga unitat monetària d’or o plata que s’havia encunyat a Barcelona durant l’ocupació napoleònica, entre el 1808 i el 1814, i que va ser de curs legal fins a mitjan segle XIX. L’antiga peceta se subdividia en sis sous, i aquests, en quatre quarts, vuit xavos o dotze diners cadascun. Cinc pecetes equivalien a un duro i aquest, a vuit rals. Tota aquesta nomenclatura encara és present en la vida quotidiana i la cultura popular, des del “ralet, ralet, para dineret!” com a festa a les mans dels més menuts, els “quatre xavos” que diem que costa un objecte sense valor, o el “no tenir quartos” o “ni un duro” quan no es pot o no es vol assumir una despesa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

A partir de demà es podrà demanar hora per vacunar els joves de 12 a 15 anys

Barcelona

El Govern demana allargar el confinament nocturn dues setmanes

Barcelona

Els productors de llet d’Osona, obligats a acceptar el preu fixat per Làctia per evitar llançar 182.000 litres al dia

Vic

El ministeri d’Educació no sol·licitarà l’execució de la sentència del TSJC que fixa un 25% de classes en castellà

Madrid

Les perles de ratafia dels Raiers de la Pobla de Segur, premiades al II European Food Gift Challenge

La Pobla de Segur

Desarticulada una banda dedicada al tràfic de drogues amb la detenció dels tres membres d’Alió, Blanes i Alacant

Barcelona

La pressió a les UCI no afluixa

Barcelona

L’all de Belltall, un cultiu de 300 anys d’història amb una demanda creixent

Passanant i Beltall

Tres detinguts per una agressió homòfoba al Raval de Barcelona

Barcelona