Societat

ZAKARIA BRAHIMI

Migrant algerià

“Casa meva era un racó de la plaça Tetuan”

El 2017 la meva mare va vendre el seu or, les poques joies que tenia, perquè jo pogués tornar a pagar la pastera
Estudio català i seguretat alimentària i també participo en el grup de suport, amb la Isabel, cada dimecres

El nom és fictici. La seva situació personal no li permet presentar-se a cara descoberta. Tota la resta és real. Té trenta-cinc anys, és algerià i, per diferents raons, entre elles la pressió d’un grup criminal, es va veure obligat a marxar del seu país. El camí per arribar fins aquí ha estat llarg i difícil. Sovint s’utilitza la paraula “odissea” d’una manera banal. Si algú en els nostres dies la mereix són tots aquells que arrisquen més del que tenen per trobar una vida una mica millor. Aquests Ulisses, en lloc de ciclops, nimfes o sirenes, s’han d’enfrontar a fronteres tancades, bandes criminals, policies sense escrúpols, ciutadans amb por i una burocràcia que tanca les portes al que arriba sense diners. El cas de Zakaria és un exemple corprenedor.

Expliqui’ns els seus orígens i la situació en què vivia al seu país.
Soc d’Algèria. Soc d’una ciutat que està situada a uns dos-cents quilòmetres de la capital, anomenada Chlef. És una ciutat gran, però trobar-hi feina és complicat, has de tenir un cert nivell d’estudis. Jo vaig poder anar a l’escola fins als disset anys, fins al 2002, i després vaig anar a treballar al camp directament. Totes les feines eren manuals, carregant pesos i de molt d’esforç físic. A casa necessitàvem diners, ja que en aquell moment érem onze persones. Aleshores no teníem problema per menjar perquè ens espavilàvem amb qualsevol cosa; els problemes venien de fora, de l’entorn, del país. Una persona que no té diners viu molt malament. Quan no hi ha diners moltes vegades no hi ha salut. Mentalment no em trobava en el meu millor moment. A Algèria hi viuen els meus pares, la meva àvia i els meus germans. La casa on hem viscut sempre i m’he criat és la de la meva àvia. Mai hem tingut casa pròpia. El meu pare va perdre la seva mare quan era molt petit, quan tenia cinc anys, i el pare quan en tenia tretze; es va haver d’espavilar tot sol fins que va conèixer la meva mare. Junts han tirat endavant. La meva àvia per part de mare ha estat tota la vida ajudant els altres.
Què el va portar a fer el salt?
El 2008 ja tenia al cap venir a Espanya. Allà no estava bé. Tenia problemes amb l’entorn. Havia topat amb gent dolenta, terrorista. M’obligaven a treballar per ells a la força. No tenia cap opció. Era un grup criminal: tràfic de drogues, d’òrgans... La gent que mou tot això no és d’Algèria, és gent de fora. Jo no tenia ni idea d’on em ficava. Venia tabac, ells em deixaven una bossa i jo l’havia de donar a la persona que la venia a buscar. Es podria dir que feia d’intermediari. Vaig estar tres dies fent això, fins que vaig obrir la bossa i vaig veure que a dins hi havia haixix.
Es va veure atrapat?
He hagut de marxar fugint del meu país, d’aquesta gent. Vaig aguantar treballant amb ells un any, fins que no vaig poder més. Volia una feina normal, i vaig dir prou. Era cap al 2006 o 2007. Després vaig tornar a treballar a l’obra i el 2008 vaig marxar a Líbia.
És a dir, que va anar a un estat en guerra permanent en les darreres dècades.
Les meves temporades a Líbia van anar molt bé, hi estava molt a gust. Per viure-hi és molt fàcil, la gent t’ajuda, el lloguer és raonable i, si treballes, cobres bé i pots pagar. Els diners tenen molt més valor allà que a Algèria. Treballava amb gent d’Egipte, en l’ofici de la fusta. Jo no tinc cap diploma, ajudava en tot el que podia. Transportava la fusta, m’estava al magatzem. La vegada següent que vaig anar a Líbia vaig estar treballant en el món de la restauració. També hi vaig estar quatre mesos, i això va ser a finals del 2009. Just en aquella època va començar la guerra, quan feia dos mesos que m’hi havia instal·lat. Quan vaig voler tornar a casa, a l’intentar passar la frontera, la policia em va parar, a dos nois més i a mi, i ens van tenir quatre dies tancats. Era com una presó, una caserna, un calabós. S’havien d’assegurar que no érem terroristes i que no portàvem cap bomba. En aquella època les coses eren convulses per aquella zona. Després de revisar tot el nostre historial, vam poder passar a Algèria sense cap problema. A Algèria hi vaig passar quatre anys força bons tot i el sou de misèria. Cobràvem uns tres euros diaris i un paquet de tabac en valia un. Era una situació difícil.
Quan va intentar venir aquí per primera vegada?
El 2015 vaig fer el meu primer intent d’arribar a Espanya, però a mig camí ens va parar la marina i ens van fer tornar. Pel que sé, hi va haver una persona que ens va delatar. Jo havia pagat 350 euros, que no vaig poder recuperar. Quan tornes t’imposen tres mesos sense poder sortir de la ciutat i si et fiques en problemes pots anar a la presó fins a tres anys. A més a més, has de pagar 250 euros. El 2016 vaig anar a Turquia; està molt bé, però hi ha persones d’origen kurd que a la frontera estan pendents de la gent que entra. De dia no passa res, però a la nit, quan tu vols anar cap a Gres, et paren i et roben tot el que tens, fins i tot utilitzen armes de foc. Nosaltres estàvem esperant per així evitar-los, però ells, quan van veure que no fèiem el camí, van trucar a la policia. A Turquia hi vaig estar uns deu o dotze dies, dos a fora i els altres a la presó, ja que va ser quan la policia ens va trobar i ens havia de retornar al nostre país d’origen. Quan vaig tornar a Algèria només intentava trobar la manera de tornar a marxar. El meu pas següent va ser anar al Marroc, a la ciutat de Castillejos, al costat de Ceuta.
Tot i les dificultats permanents no va desistir.
El 2017 la meva mare va vendre el seu or, les poques joies que tenia, perquè jo pogués tornar a pagar la pastera per intentar arribar a Espanya. Va aconseguir 250 euros i un amic meu que viu a Saragossa hi va afegir els 100 euros que em faltaven. Gràcies a ells vaig poder viatjar. I aquella vegada, per fi, ho vaig aconseguir. Vaig arribar a Elx, a Alacant, després de passar 24 hores al mar. El camí va ser complicat. Al principi semblava que tot anava bé, però quan va arribar la nit el GPS no funcionava i vam estar perduts durant quatre hores. En aquell moment sentia por. Vam sortir dues pasteres. L’altra ens donava fruita i dàtils. A la meva hi anàvem onze persones i a l’altra quinze. Érem tots homes. Vaig marxar del meu país el 12 d’octubre i el 13 vaig arribar a Elx.
Una vegada va trepitjar terra ferma, quines sorpreses es va trobar?
Al lloc d’arribada no hi havia ningú, ningú sabia que érem allà. Eren dos quarts de set del matí i estava tan cansat que em vaig quedar adormit sota un arbre. Quan em vaig despertar, em vaig trobar una parella de persones grans. Els vaig demanar el telèfon per poder trucar, però no parlava castellà i ells no comprenien ni l’àrab ni el francès. No em van entendre i crec que van ser ells els que van trucar a la policia, ja que poc després en va aparèixer un de paisà que estava tan espantat que fins i tot em va treure la pistola. Em va posar les manilles i va trucar als seus companys, que poc després em van venir a buscar amb cotxe. Vaig anar a parar al calabós i em van treure sang per saber com estava de salut. Després vaig anar a un altre lloc, el mateix dia, i allà vaig conèixer la traductora, d’origen marroquí, que em va tranquil·litzar. Em va explicar que hi havia un programa de la Fundació Cepaim per ajudar tota la gent que acabava d’arribar. D’Elx vaig anar a Saragossa, on vaig tenir casa, menjar i roba nova... M’hi vaig estar sis mesos.
I d’aquí va fer el salt a Girona?
De Saragossa vaig venir a Girona perquè vaig demanar asil. No vaig venir sol, m’acompanyava un altre dels nois que havien arribat amb mi amb la pastera. Quan la policia em va trobar i vaig arribar al calabós, allà em vaig trobar tots els meus companys de pastera. La fundació que em va ajudar a mi, també els va ajudar a ells. I a partir d’aquí comença la meva història amb Càritas a Girona, la Fundació Drissa, serveis socials i altres entitats que m’han ajudat moltíssim. Sense elles no crec que me n’hagués sortit.
Moltes nits al ras?
He estat molt de temps sense viure en una casa, sota un sostre. Quan vaig aconseguir la feina a Barcelona vaig haver de dormir al carrer, casa meva era un racó de la plaça Tetuan. Vaig estar així vint-i-cinc dies. Era una rodona gran amb una mena de parc a dins i allà mateix, a la cantonada, dormia. Hi havia un altre noi de Sèrbia, però ell només hi va estar deu dies i va marxar. També hi havia una altra persona d’Algèria. Vaig estar dormint allà fins que vaig trobar un llit. No era ni una habitació. Compartia pis amb alguns dels meus companys de feina, que eren de l’Índia. Pagava 120 euros per un llit en una habitació amb dues persones més. Al pis érem set en total. Allà no hi estava gaire bé, érem molta gent de costums molt diferents, no tenies el teu espai.
I quan semblava que començava a posar fil a l’agulla va arribar el virus.
El març del 2020 ve la pandèmia i amb això entro en un ERTO, durant un mes, i finalment perdo la feina. No tenia on viure, vaig tornar a Girona, concretament a Salt. Vaig haver de viure uns tres mesos on podia i després un mes en una furgoneta... Havia de sobreviure. Gràcies a una amiga vaig trobar una família d’Hondures que vivia a Salt. Aquesta família em deixava viure al seu menjador amb un matalàs per 100 euros al mes. Era la sala on hi havia el televisor. Allà hi vaig estar un any fins que va arribar un moment que vaig haver de marxar per problemes de convivència. Em vaig quedar sense lloc on dormir un divendres a la nit. El dissabte vaig anar a casa d’una amiga perquè en aquell moment un dels seus amics era fora. I el diumenge, parlant amb un amic, em va explicar que coneixia una noia que era la responsable d’uns pisos de lloguer a Santa Coloma de Farners. I ara soc allà. Sobrevisc gràcies a la renda garantida, ja que no puc treballar per manca de papers. Abans tenia la targeta vermella per l’asil, tenia permís de treball. El govern de Madrid no va acceptar el meu asil perquè em demanen papers i proves que no tinc sobre el grup criminal de qui vaig fugir.
Ha aconseguit teixir un mínim de xarxa social?
En aquesta època de restriccions, la Fundació Drissa em va derivar a Càritas i vaig començar a fer moltes coses, a tenir el temps ocupat. Càritas m’ha ajudat molt, sobretot perquè em sento tranquil, tinc el cap ocupat. Estudio català, seguretat alimentària, participo en el grup de suport amb la Isabel cada dimecres. Gràcies a ells estic molt i molt bé, m’ajuden a tenir una rutina, anem a sopar junts amb el grup de suport... Som una gran família i això ho agraeixo molt. Visc a Santa Coloma però ho tinc tot a Girona, la meva xarxa d’amistats i coneguts. Estic empadronat aquí, tenia accés a menjar, el metge, els cursos, tot…, i per molt que m’agradi el municipi de Santa Coloma, no és el mateix. Necessito trobar un lloc on viure més proper, que no em suposi una despesa tan gran. Ara mateix estic en aquest país sol, sense família, sense res. He anat coneixent gent gràcies a les diferents experiències que he viscut i gràcies a les entitats socials amb què he tingut tracte. Ells són la meva xarxa.

Voluntat de viure

Trenta-cinc anys, algerià, concretament de la ciutat de Chlef. Des que va acabar l’escola va haver de treballar per portar diners a casa, una família nombrosa d’onze membres. La seva voluntat per treballar i forjar-se un futur millor l’ha fet viatjar per molts racons del món, alguns dels més perillosos. El seu lloc d’origen es va convertir en un maldecap, un espai insegur a causa d’un grup criminal amb el qual es va veure atrapat fins que va dir prou. Contrari a tot aquest món, l’única solució que va trobar va ser marxar per fugir de casa seva i del seu entorn i per no haver de sobreviure, sinó viure i poder treballar dignament. Una feina “bona”, encara que molt sovint precària i perillosa. Tenia el somni de venir cap aquí i, tot i les dificultats i els intents fallits, ho ha acabat aconseguint. La història, però, malauradament no acaba aquí. Sempre queden papers per emplenar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Uns 110.000 vehicles surten de l’àrea metropolitana de Barcelona fins a les sis de la tarda

Barcelona

Un jutjat de Sevilla absol Pablo Hásel pels missatges contra l’exjugador del Betis Zozulya

Lleida

El servei de la línia S1 de FGC està aturat entre les Fonts i Terrassa Rambla per una esllavissada

Barcelona

L’Hospital de Vielha inclou l’avortament farmacològic en cartera de serveis

Lleida

Els catalans descarreguen més de 3 milions de certificats Covid en dues setmanes

Barcelona

Desactivada l’alerta per la ventada

Barcelona
El temps
Servei Meteorològic de Catalunya

Més estones de sol

Barcelona

Darias fa una crida a actuar amb “màxima prevenció” durant el pont de la Puríssima “per mantenir la covid a ratlla”

Madrid

El col·lectiu de la discapacitat intel·lectual surt al carrer per exigir al Govern que posi fi a les llistes d’espera

Barcelona