Societat

RAMON LLORENTE

EXDEFENSOR DE LA CIUTADANIA DE GIRONA

“La manca d’habitatge social em preocupa”

“Hem de ser compassius, solidaris, però hem de vigilar. El diner públic no pot ser malgastat”

“De vegades per competències d’àrees s’ajornen solucions que són urgents”

Montjuïc, l’inici.
Nascut el 1951 a Cástaras, a les Alpujarras, a la província de Granada, Ramon Llorente va arribar a Girona el 1957. Ho va fer amb els seus germans Baltasar i Salvador, i amb la mare, que estava en estat de la seva germana, la Dolors. Es van instal·lar a les barraques de Montjuïc, on ja hi havia familiars seus . Allò va ser l’inici. Acabada de deixar l’advocacia, ara Llorente en tindrà més per a la dona, els tres fills –dos viuen a fora– i els dos nets.
Hem de predicar i dir amb contundència i rotunditat que l’altra cara dels drets són els deures

Ramon Llorente Varela és advocat laboralista amb despatx a Girona i Sant Feliu de Guíxols. Havia treballat a Martorell i Barcelona. Després de dotze anys com a defensor de la ciutadania de Girona, on tenia el suport de dos empleats, coneix molt bé l’Ajuntament i la ciutat, la seva des de fa més de sis dècades. Recuperat de l’infart del 2019, dilluns aquest agitador educat –“home lliure” com es defineix– va cedir el relleu a Marta Alsina.

Vostè coneixia la problemàtica dels treballadors i de les empreses. Ara coneix bé l’administració. Com és el funcionament de l’Ajuntament de Girona?
L’administració municipal és la més propera a la ciutadania, la que diguéssim que pot comprendre i pot ajudar i resoldre més fàcilment la problemàtica que genera la convivència en una ciutat. I no és per mala voluntat ni del ciutadà ni de l’administració que de vegades no troben el fil o la manera d’ajudar per resoldre problemes. En les memòries, he exposat reiteradament que hi ha un problema del qual els polítics han de ser molt conscients. Fins i tot els polítics en pateixen les conseqüències: la burocràcia que genera interessos propis de les administracions fa que aquestes administracions, en principi, s’allunyin justament de la gent, i la gent les vegi com a estranyes. Això què vol dir? Hem d’estar molt alerta que la fredor, el distanciament o, de vegades, les rutines que generen les administracions s’han de vigilar molt per evitar que es converteixin en centres d’interès al marge del que tenen confiat, que és facilitar la vida de la gent.
El bé comunitari.
Exactament, perquè les administracions, i no ho hem d’oblidar, són dels ciutadans.
Què vol dir amb els interessos dels empleats municipals? Vol dir que tenen voluntat per alentir coses?
No, personalment, no. Si tu agafes els empleats o els funcionaris dels ajuntaments, un a un, t’adonaràs que són bellíssimes persones, són treballadors, fan una excel·lent labor, però per exemple et pots trobar amb problemes. Una àrea diu: ‘Això és de via pública.’ Una altra: ‘Això és de medi ambient.’ ‘I això és...’ I el ciutadà s’ho està mirant com si això fos un partit de tennis. I en comptes d’accelerar i atendre aquell problema, aquella queixa, estan perdent temps entre ells. Segurament que si rumiessin una mica, els mateixos interessats, et dirien: ‘Efectivament, no funcionem gaire bé perquè per qüestions de competències d’àrees, de vegades s’ajornen solucions que són urgents.’
Ha vist canvis des que va entrar, el 2009, entre el primer any i l’onzè? Aquesta maquinària es pot moure una mica?
Sí, sí. Això ho he de dir amb tota claredat. Entre que vaig entrar i he sortit, hi ha coses que han millorat. La institució del Defensor de la Ciutadania, que supervisa el funcionament de l’administració, que atén les queixes del ciutadà des de la proximitat, facilita molt que prenguin consciència, els mateixos funcionaris, que les coses s’han de fer bé, i s’han de fer des del punt de vista del servei públic. I el sentit de servei públic s’ha incrementat. Ha millorat i anirà millorant, sincerament.
Dilluns l’alcaldessa, Marta Madrenas, va dir que vostè havia defensat la ciutat, la gent i l’Ajuntament. Ha buscat el bé de tothom, és un bon samarità... A qui ha defensat al final?
Jo tinc confiada la defensa i la llibertat dels drets de la ciutadania, d’acord. Sempre ha parlat d’una cosa que és molt important: un civisme integrador. No podem anar pel món amb bonisme i dient que tothom té drets, drets, drets i drets. Hem de predicar, hem de dir amb contundència i rotunditat que la cara oposada dels drets són els deures. Hem d’assumir que els ciutadans hem de ser conscients de les obligacions [...].
Hi ha abusos dels ciutadans?
Sí, és clar, quan parlava de civisme integrador, vull dir que hi ha drets i deures [...] Fem una labor d’acostar els ciutadans a l’administració municipal d’una manera humana, amb un tracte directe i explicant-li una determinada resolució i que l’Ajuntament ha obrat bé. Segurament no li han explicat com havia de ser, però si els empleats, els responsables polítics, els responsables d’àrea tinguessin més capacitat d’explicar i respondre motivadament el que el ciutadà necessita per comprendre quina és la situació, evidentment molts problemes se solucionarien. Moltes vegades ho he dit: L’escolta atenta i el respecte i l’amabilitat és el 50% de la solució d’un problema.
Quines són les queixes o demandes més curioses o inesperades que li han fet?
Hi ha hagut diversos problemes relacionat amb la drogoaddicció de fills. Els pares, desesperats, no trobaven ajuda enlloc. L’única cosa que se’ls acudia dir en molts centres oficials era: ‘Denuncieu el vostre fill i que, en tot cas, el portin a la presó.’ Un pare o una mare volen buscar una solució, i jo hi he intervingut, evidentment. Hi ha coses que no són de l’Ajuntament però que ens incumbeixen [...].
Què és el que veu més urgent, ara a Girona?
[Dilluns] vaig fer gairebé un decàleg que cal revisar. Un dels problemes més habituals, almenys en els últims temps, és el problema de la manca d’habitatge social. [...] Quan a partir del 2008 apareix aquella hecatombe [de la crisi econòmica]. Allò sí que va ser una pandèmia des del punt de vista social i econòmic. Moltíssima gent que perdia la seva propietat després d’haver estat pagant anys la hipoteca i els quedava poc, es queden sense habitatge. Per sort, es va anar prenent consciència, i l’Ajuntament va crear la Taula d’Habitatge, amb la PAH i entitats socials. Vam aconseguir que moltes entitats bancàries fessin lloguer social. Però són contractes amb data de caducitat. I ara hi ha el greu problema que, tot i que tenen fundacions i fan acció social, hi ha bancs que es neguen, fins i tot, a llogar pel doble del que cobren ara.
Això el preocupa?
Sí, sí, em preocupa molt. També em preocupa la manca de civisme entre veïns, la convivència entre negocis i veïns... Qüestions relacions amb el dret al descans, per exemple. És un tema important, i cal que en prenguem consciència. També caldria articular un sistema de transport que integri molt més bé els barris. I també s’hauria de treballar el fet de no estigmatitzar cap barri. Cal detectar els problemes socials i afrontar-los amb responsabilitat de tothom: de l’administració, dels veïns i dels afectats. A Santa Eugènia em vaig trobar un cas d’un veí amb un lloguer social. Pagava 150 euros. Aquesta família se’n va anar a Bèlgica i ho tenien llogat [el pis] a quatre o cinc persones. Cadascuna pagava 250 euros. Què hi ha aquí? Falta de control dels ajuts socials. Hem de ser compassius, solidaris, però hem de vigilar. El diner públic no pot ser malgastat.
Què li diu la data del 3 de maig de 2019?
[Fa memòria] El 3 de maig de 2019, jo havia acabat la meva exposició. Havien parlat tres partits, era el dia que havia preparat el meu comiat definitiu i vaig tenir un infart.
Es va trobar malament?
Sí, em vaig trobar malament, i cap al Trueta.
Es troba bé?
Sí, sí, del tot.
Dilluns en el ple de canvis de defensors, va dir que quan va arribar [el 1957], “la ciudad nos miraba recelosa”? Això també passa ara amb els que arriben, pel motiu que sigui?
Sempre, i és una actitud humana, que podem corregir-la a través de la compassió i la solidaritat. Però tot allò estrany ens fa recelar, d’entrada, d’allò que no coneixes. Quan nosaltres veníem, veníem en massa, no érem una sola persona.
I eren pobres?
Si haguéssim sigut rics, segurament ens haurien aplaudit i ens haurien dedicat monuments i obert totes les portes. Com que veníem a treballar i a buscar una vida millor... Aquest recel de la ciutat també hi és ara amb la gent que ve per motius diferents.
Tornant a això de com funciona l’administració, és de molt mal fer. Podríem estar parlant d’aquí a deu anys i potser estaríem igual.
Però aquí qui n’ha de prendre bona nota són els responsables polítics de l’administració, que són els electes, que són els polítics, els regidors. És l’equip de govern. Tots plegats n’hem de prendre consciència, però sobretot els que tenen capacitat d’imposar procediments, normes, etc. que facilitin el funcionament.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Campins avala la vacunació dels infants contra la covid-19: “No hi ha efectes secundaris”

barcelona

La cultura popular dona el tret de sortida als actes inaugurals de la torre de la Mare de Déu de la Sagrada Família

barcelona

Prop de 250 trucades al 112 pel fort vent

barcelona

Pfizer assegura que una tercera dosi de la vacuna neutralitza l’ òmicron

washington

Salut declara 38 ingressats més (833), 3.738 nous casos i 21 morts

barcelona
El temps
Servei Meteorològic de Catalunya

Es manté el vent fort

barcelona

Mossos i policies locals controlaran que es faci mostrar el certificat covid

barcelona

Completen la reforma del Clos del Pastor a l’Escala

L’ESCALA

Les aus exòtiques guanyen terreny

barcelona