Societat

“He canviat de feina, no podia més”

La Mireia, infermera, va tenir estrès posttraumàtic i ara treballa en un CAP

Fa un any i mig que faig el triple de guàrdies de les que em toquen i he de plorar pels dies de festa”, lamenta l’Estel, metgessa que ha estat de baixa

Els sanitaris reclamen més mans i recursos per pal·liar un dèficit que ja existia abans de la Covid

Amb els companys parlem molt de la primera onada, recordem anècdotes dels moments més durs i expliquem com ens va afectar llavors la pandèmia, però no parlem de com estem ara, encara que tots estiguem igual de malament, amb algun d’aquests símptomes o tots alhora: irritables, plens de contractures, esgotats físicament i mentalment, amb problemes per dormir, angoixa, taquicàrdies...” En el cas de la Dúnia, infermera d’UCI de 39 anys, va haver de passar tot un dia plorant, amb una forta crisi d’ansietat i “el cor desbocat”, per adonar-se que no estava bé. “Els primers mesos van ser molts durs perquè vam viure episodis dramàtics i gairebé apocalíptics que no oblidaré mai, però alhora em sentia afortunada de formar part d’allò perquè em sentia útil”, relata. Les jornades laborals eren interminables; la impotència de veure morir tants pacients, enorme i tenia por de contagiar els seus fills, de 3 i 5 anys, però la Dúnia va aguantar fins al març d’aquest any. Va ser llavors, que va explotar.

“Tothom em deia que em veia bé i que era molt forta, però jo feia temps que em notava coses estranyes al cor, de cop tenia arrítmies i fortes palpitacions.” Un dia, el cor se li va disparar com mai. “En el fons sabia que era tota l’angoixa acumulada, però em vaig espantar molt perquè em pensava que em moria.” Li van diagnosticar ansietat i/o depressió lleu i es va medicar, però ara s’adona que també li cal ajuda psicològica. “No soc la mateixa, he canviat molts hàbits per por a tenir un atac d’ansietat, evito per exemple la muntanya o llocs apartats.”

La Dúnia recorda que durant les primeres onades l’hospital va oferir un servei d’ajuda psicològica –per WhatsApp li va arribar un número de telèfon–, però pensa que el sistema de suport s’hauria de reformular. “Jo llavors no tenia ganes de remoure res i ningú em va venir a buscar per dir-me que era necessari.” Posa un exemple molt gràfic: “He omplert moltes enquestes que em preguntaven com estava i no sé on van a parar perquè l’hospital no m’ha ofert res, tots tenim problemes d’esquena perquè molts pacients Covid pateixen d’obesitat i costen molt de moure, però som nosaltres els que ens estem deixant bona part del sou en fisioterapeutes i osteòpates.”

La Dúnia s’ha plantejat deixar l’UCI i de moment no ho fa perquè li encanta la seva feina, però no ho descarta si la sobrecàrrega física i mental s’allarga i li continua afectant la salut. Aquest és el dilema que va tenir l’any passat l’Anna, infermera de 36 anys que treballava en una unitat de cures intensives des que va acabar la carrera perquè és un servei que “és dur però omple molt”. Va viure les primeres onades de la pandèmia al peu del canó, però al setembre va deixar la primera línia. “Ara treballo a la sala d’operacions, era el moment de pensar en mi i vaig fer bé, noto que m’he tret molta tensió. En una operació vius situacions difícils però el pacient ve i se’n va, a l’UCI segueixes l’evolució de cadascun d’ells i per molt que et facis un mur, t’afecta, sobretot amb el drama que vam viure.”

Com explica l’Anna, els professionals sanitaris tenen “un humor negre i irònic molt peculiar” que els permet fer catarsi: “Fem broma en moments molt fluixos i això ens ajuda a sentir-nos millor.” Però amb la Covid no hi havia vàlvula d’escapament possible. “Tothom estava cada dia més tocat i l’ambient era cada cop més dolent”, explica aquesta infermera, que recorda que “l’UCI és esgotadora físicament, estàs 12 hores dret i sense parar perquè el pacient és molt inestable”. Creu que “el sistema s’ha aprofitat molt de la vocació perquè la gent hi treballa perquè li agrada i se sent implicada, però les condicions laborals han de millorar”. De fet, destaca que moltes de les seves companyes també han passat a segona línia i treballen ara amb ella a la sala d’operacions o en un CAP.

Amb tots els símptomes

Un centre d’assistència primària és on treballa la Mireia Quintana, després d’estar de baixa sis mesos per un estrès posttraumàtic desenvolupat per culpa de la pandèmia. “He canviat de feina perquè no podia més, necessitava desconnectar i també conciliar.” Quan va esclatar la crisi sanitària, les seves bessones tenien 4 anys i tant ella com el seu marit treballaven al torn de nit, els dos d’infermers d’urgències però en hospitals diferents. “Que havia de treballar 60 hores? Ho feia, ni m’ho plantejava, era com un autòmat. Un dia se’m va morir un pacient i ni em vaig immutar, vaig deixar-lo allà i vaig anar amb un altre. Vaig parar el dia que vaig cridar a un malalt, cosa que no havia fet mai, i em vaig adonar que no estava bé.” Ho continua relatant: “Quan em van dir que tenia estrès posttraumàtic ho vaig buscar a Google i m’hi vaig sentir totalment reflectida, ho tenia tot: mal geni, irritabilitat, problemes per dormir i concentrar-me...” Continua en tractament i hi ha moltes coses viscudes durant els moments més durs de la pandèmia que no recorda. “La psicòloga em va dir que és una protecció del cervell per evitar el patiment”, resumeix.

La Mireia, que diu que sort en va tenir de “la pinya” que va fer amb les companyes, va ser atesa pels psicòlegs de la Fundació Galatea i allà li van donar eines per gestionar emocions com la ràbia o la tristesa, però creu que hi ha d’haver canvis en molts hospitals, ja que en funció de la seva dimensió i recursos i, sobretot, la manera com s’han organitzat, els sanitaris han viscut la crisi sanitària de maneres molt diferents, sobretot pel que fa a la sobrecàrrega laboral. “On jo treballava van agafar més gent, però ja estan a nivell prepandèmia i molts companys encara tenen molts dies de vacances per fer, estan esgotats.”

Plou sobre mullat. Molts sanitaris han hagut d’allargar els torns i fer guàrdies molt seguides, a banda de poder fer molts pocs dies de festa. Entenen que era necessari al començament de la pandèmia i no hi van posar objeccions, però un any i vuit mesos després el cos i la ment els diu que hi ha d’haver una altra manera de fer les coses, que no tot pot ser a costa del seu sacrifici i la seva salut. La Glòria Miró és una metgessa d’UCI de 54 anys que per conveni ja no té edat de fer guàrdies. En feia algunes de voluntàries abans de la crisi sanitària, però la xifra s’ha triplicat perquè falten mans i no vol deixar penjats els seus companys. Pel mateix motiu, encara té dies de vacances sense gastar. “Tothom pensa que el ritme a les UCI ha disminuït però això és relatiu, perquè no tenim el pic de la primera onada però el ritme de feina no ha baixat, perquè hi continua havent molts malalts d’altres patologies que no són Covid i, a més, ens agafa molt més cansats i desanimats perquè no ha canviat res, les UCI han multiplicat el nombre de llits però no de personal”, denuncia, per deixar clar que és la “veu de molts companys” que estan igual que ella. La Glòria no es troba bé i no descarta haver d’agafar la baixa, tot i que també per responsabilitat intenta aguantar. “El més fotut és que estàs malament i això repercuteix no només en la feina, sinó que t’ho emportes a casa. Jo estic esgotada, tinc insomni i m’enfado amb molta facilitat, fins i tot em costa relaxar-me amb el meu gran hobby, que és la música.”

El dèficit ve de lluny

No només han patit els professionals que han estat a la primera línia hospitalària. L’Imma té 50 anys i en fa 25 que treballa en un CAP com a metgessa de família. Té una filla petita i va fer durant sis anys una reducció de jornada del 66%. “Abans de la pandèmia, ja anava a treballar tres dies i feia la feina de tota la setmana perquè les reduccions i baixes no es suplien; el problema és que el dèficit de recursos de l’atenció primària ja venia d’abans.” Amb aquesta motxilla, l’Imma ha viscut durant més d’un any “com si fos un autòmat”. “Estava exhausta, quan tornava a casa només tenia ganes de dormir, les emocions les tenia totalment tapades i era incapaç de dir com em sentia, estava psicològicament trencada. Era millor no veure-ho, no ho hauria suportat, l’única cosa que sabia era que havia de continuar, pels pacients.”

El que pitjor portava la Imma era no poder arribar a tot i haver de treballar amb poques garanties. “Cada dia tenia entre 40 i 60 consultes i a les guàrdies la feina de dos metges era de fins a 250 atencions telefòniques de seguiment de Covid més un centenar de consultes, el que vol dir que trucaves als pacients que eren més grans o tenien comorbiditat, però et quedava el dubte de si se t’escapava el jove a qui se li havia complicat la malaltia.” Un dia, es va veure reflectida en la malaltia d’una pacient i va entendre que havia d’aturar-se abans d’emmalaltir també ella. Va decidir agafar la baixa, tot i que “per responsabilitat” només va deixar de treballar un mes i ho va planificar perquè afectés al mínim possible l’equip. De fet, diu, “hi ha molts companys que estan pitjor que els pacients als quals donen la baixa, però no l’agafen per la dificultat de reconèixer-se malalts, el tabú que envolta la salut mental i perquè se senten culpables per carregar encara més els companys”.

Aquesta metgessa reivindica millores laborals no només econòmiques, sinó incentius com ara flexibilitat horària o possibilitats de promoció laboral, augmentar les places MIR per suplir la falta actual de metges i la gran quantitat de professionals que es jubilaran en els pròxims anys i, sobretot, repensar el paper de l’atenció primària, ja que “és la porta d’entrada del sistema sanitari i l’eina per resoldre la major part de problemes de salut de la població”. “Des de fa deu anys la inversió no va a primària sinó a una medicina hiperespecialitzada, així que no hi ha recursos i no podem fer prevenció, només apaguem focs”, denuncia.

Estudiants en primera línia

Els veterans estan esgotats, però la crisi de la Covid també ha representat una prova de foc per als més joves. Sergi Arnau tenia 25 anys quan va esclatar la pandèmia, li quedava un any i mig per acabar la carrera. Durant el confinament, va enviar un correu a la direcció del centre on estudiava, l’hospital de Sant Pau, per demanar que, tenint en compte que faltaven metges, els estudiants poguessin tenir “un paper actiu” durant l’emergència sanitària. Després de treballar al 061 i com a rastrejador, finalment va aconseguir ser a primera línia l’octubre de l’any passat, quan el govern va permetre contractar estudiants. “Em van preguntar si em veia amb cor d’estar en una planta Covid, i molts companys van rebutjar-ho, però per mi això era com un bomber que té por del foc.” El Sergi recorda moments “duríssims” però també “proeses mèdiques”: “He vist gent sortir de problemes de salut que els llibres diuen que és impossible superar.” Per la seva manera de ser, “una mica budista”, diu que, malgrat ser conscient que hi ha coses que no podrà pair “mai”, es queda “amb la part positiva”, ara és “més fort”. Tot i això, la pandèmia ha impactat en les seves relacions socials. “És com si en 2 anys n’hagués viscut 15, vaig amb menys gent de la meva edat perquè no saben el que és la malaltia i la mort, i he fet nous amics més grans, sobretot de la feina.”

El Sergi, que ara treballa al sector privat fent urgències domiciliàries i fa unes hores en un CAP, és molt crític amb el sistema de salut, que diu que “fa aigües”. Es pregunta com pot ser que durant l’emergència sanitària tingués un contracte i ara la sanitat pública només li ofereixi feines temporals. També recorda que molts companys han marxat fora a estudiar el MIR perquè està més ben pagat i aquí hi ha molta gent que, com ell, no se’l pot permetre. Entre els sanitaris, és majoritari aquest estat d’ànim que se situa entre la decepció i la ràbia. És el cas de l’Estel, metge d’UCI de 37 anys, que fins i tot s’ha plantejat deixar la medicina. “El problema és que no sé fer res més i tinc dos fills i una hipoteca, però em passa pel cap. De fet amb el meu marit, que també és metge, hem estat mirant moltes opcions de cursos i màsters”, indica.

En tots els tests que li van fer, l’Estel va marcar els nivells màxims d’estrès posttraumàtic i burnout [síndrome del treballador cremat]. Els seus fills tenien 2 i 3 anys quan va esclatar la pandèmia. “Descansava un de cada 16 dies, feia deu guàrdies al mes, dormia un de cada dos dies perquè també havia d’atendre els nens, que ho estaven passant malament.” Tot plegat li va passar factura. Diu que era “molt riallera” però que el seu caràcter es va anar fent “amarg”. També tenia malsons on se li apareixien les cares dels pacients morts, però va aguantar fins a l’abril d’aquest any, quan va haver d’agafar la baixa. “A l’estiu hem recaigut tots anímicament, perquè havíem pogut fer molt poques vacances”, explica. De fet, lamenta que la gestió de la pandèmia hagi malmès la seva salut –sobretot la mental– i la dels seus fills: “Et desesperes perquè fas un esforç sobrehumà i no veus recompensa per enlloc, sento que he perjudicat la meva família, i tot i que fa més d’un any i mig que faig el triple de les guàrdies que em toquen, he de plorar pels dies de festa que em queden. Tothom es creu que la nostra obligació és seguir i no podem més.”

4
anys
tenien les filles bessones de la Mireia Quintana quan va esclatar la pandèmia i ella treballava al torn de nit d’urgències d’un hospital.
60
consultes
havia de fer cada dia l’Imma, metgessa de família, durant les primeres onades de la crisi sanitària.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Només el 10% de les tesis es fan en català

Barcelona

El ple passa de puntetes en la querella a Colau

barcelona

Confirmat: la sisena onada ja comença a fer baixada

Barcelona

El Mume recorda Josep Vergés, víctima dels nazis

LA JONQUERA

El C2 de català, requisit per als docents a partir del 2024

barcelona

Concentració per reclamar metges al CAP de Sarrià

sarrià de ter

Diagnosi de les necessitats de la gent gran de Girona

Girona

L’habitatge cooperatiu, a debat al Parlament

barcelona

L’ampliació de la deixalleria de Palamós, a l’estiu

palamós