MOHAMED EL AMRANI
EMPRENEDOR, COMUNICADOR I ACTIVISTA SOCIAL
“Tenim capacitat de resiliència”
“Per als joves l’ascensor social està avariat i no puja; ni tan sols en èpoques de bonança”
“A molts joves els costa tocar amb les mans el seu futur; hi ha una manca de referents i una imatge de desprestigi”
Talent precoç.
Mohamed El Amrani, tot i tenir 29 anys, ja fa més d’una dècada que es fa sentir en debats com ara la motivació dels joves o el foment de la convivència i la cohesió social. El 2009 va crear la Xarxa de Convivència. I a Salt presideix l’Associació Azahara. Ha rebut premis de la Fundació Princesa de Girona, la Universitat Europea de Madrid o la Fundació Lluís Carulla, i assessora la UdG i el Futbol Club Barcelona.
El cicle #enclaudefutur, promogut per El Punt Avui i la Fundació La Caixa, afronta el proper 15 de desembre la reflexió sobre el paper de les noves generacions per superar la crisi. L’activista Mohamed El Amrani hi exposarà el punt de vista dels joves.
Li toca defensar el perfil dels joves, que ja ho tenien magre abans de la Covid-19, i l’encaix en la societat després de la pandèmia. Feina difícil...
Intento que el futur sigui menys negre. La ponència no obvia les moltes crisis que han viscut i continuen vivint els joves, però per això mateix han desenvolupat una capacitat de resiliència, per tirar endavant, i noves habilitats, com ara per pensar en la comunitat, i en una nova manera d’entendre el món, els lideratges o la manera de gestionar una empresa.
Posi’m algun exemple pràctic.
La lluita contra el canvi climàtic, contra el racisme o la precarietat laboral, que tot i les crisis d’aquests darrers anys, no és nova. L’estacionalitat, a les comarques gironines, fa dècades que dura. Però som una generació sense prejudicis ni maquillatge, acostumats a cercar el nostre lloc constantment, i també tenim virtuts, com ara vocació de reconstruir el món.
Des del feminisme, sovint se censura el sostre de vidre que impedeix pujar. Les noves generacions també l’han de foradar?
Sí, i amb raó. Però per als joves l’ascensor social està avariat i no puja. Ni tan sols en èpoques de bonança s’ha garantit una mínima xarxa social per evitar que la pobresa sigui crònica. I en molts casos és impossible fugir d’aquesta pobresa hereditària, i encara més entre el col·lectiu d’immigrats. És un cercle viciós.
Això acaba desmotivant?
A molts joves els costa tocar amb les mans el seu futur; hi ha una manca de referents i una imatge de desprestigi en els mitjans. Caldria una tasca de visibilització que l’esforç té recompensa i actualitzar relats.
Polítics, mediàtics?
Sí, per exemple, el del jove típic que escolta rap amb un radiocasset i un skate, que pot ser dels 80 o els 90; o la de la immigració sempre vinculada a acollida o ajuts. Visions paternalistes. Mentrestant, se’ns escapa que hi ha joves de famílies immigrades que han nascut aquí però que no tenen el dret de votar qui volen a l’alcaldia o presentar-se a unes oposicions a mestre, o a policia.
L’educació també ha de canviar?
Ha d’evolucionar també, però és una qüestió que s’escapa del sistema educatiu. En molts municipis s’ha instaurat una mena de segregació escolar, amb centres d’alta complexitat que cronifiquen el problema, i que des de fora ja es coneixen com “l’escola de cada comunitat”. Però reconec la feina de professorat i educadors, que fan el que pot i els caldria més autoritat, que no autoritarisme.
Més recursos econòmics?
Sí, però també una planificació diferent i estratègia, perquè no pot ser que tants alumnes que voldrien cursar FP es quedin sense plaça. Un sistema menys competitiu i que prepari cadascú en funció de les seves capacitats.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
