Apagar l’incendi abans que cremi
El període de sequera fa reviure la por d’un estiu amb grans incendis
Boscos i camps viuen en un clima per al qual no van ser dissenyats
Només un canvi de model econòmic pot aturar aquesta amenaça
A Catalunya, durant el mes de gener hi ha hagut 574 incendis de vegetació, gairebé el doble que el gener de l’any passat, i el triple que fa dos anys. Als Pirineus, aquesta darrera setmana el perill d’incendi ha estat entre moderat i alt, una situació que s’ha vist agreujada en algun moment per l’entrada del vent sec del nord, amb fortes ventades. Quan els boscos estan tan extremadament secs, i bufa vent, es produeix l’escenari ideal perquè una sola espurna origini un incendi forestal, malgrat que siguem a l’hivern.
En base a aquesta situació, en els darrers dies s’ha mantingut actiu el nivell 2 del pla Alfa a 12 comarques catalanes a causa del perill d’incendis forestals. En el nivell 2, el risc d’incendi es considera alt, i, en aquest cas, extraordinari per a l’època. Se suspenen activitats de risc i es prohibeix fer foc en terrenys forestals i no forestals a menys de 500 metres del bosc. D’altra banda, 10 comarques han estat al nivell 1 del pla Alfa, fet que significa que hi ha un risc d’incendi preocupant però encara moderat.
Com a conseqüència de l’emergència climàtica, els boscos són més vulnerables que mai als incendis forestals i l’amenaça dels focs de sisena generació augmenta. El canvi climàtic està, a més, eixamplant la temporada d’incendis a més mesos que fa uns anys. Als anys setanta, hi va haver 20 dies d’emergència climàtica, mentre que el 2020 la xifra va arribar als 100 dies.
Actualment, el 85% de la superfície cremada a la UE continua localitzant-se als cinc països mediterranis, és a dir Portugal, Espanya, França, Itàlia i Grècia, els quals presenten condicions meteorològiques que augmenten el risc de patir aquest tipus de catàstrofes. Però aquest nou tipus de foc ja no afecta només els països del sud, sinó que ja ha arribat al nord d’Europa. I s’ha donat també en grans incendis arreu del món, com ara Canadà, Califòrnia, Austràlia o Sibèria.
En tots aquests casos, quan l’incendi es converteix en un foc de sisena generació, i fins i tot abans, els equips d’extinció queden totalment superats. Si el territori no ha estat gestionat anticipadament, promovent conreus, tallafocs, distàncies amb zones urbanes i boscos nets, entre moltes altres mesures, no hi ha manera humana de poder-ho parar si no es vol posar en perill la vida dels efectius. Així ho deixa clar l’inspector en cap del Grup de Reforç d’Actuacions Forestals (GRAF) dels Bombers de la Generalitat de Catalunya, Marc Castellnou: “Els Bombers no podem fer la nostra feina si ens trobem amb uns boscos que són pur combustible. Necessitem eliminar aquest potencial d’intensitat dels incendis perquè no ho podem basar tot només en el sistema d’extinció. I ja arribem tard. Cal gestió i prevenció. Perquè, si no es prepara el territori per tal que es pugui protegir ell mateix del foc, no el podrem extingir, per molts recursos que ens doneu”, adverteix.
Els incendis s’han d’apagar a l’hivern
En la presentació del nou pla de prevenció d’incendis (vegeu la plana 8), la consellera d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, Teresa Jordà, va recordar que els experts a aturar el foc adverteixen que els incendis s’apaguen a l’hivern i va afegir-hi que l’administració és conscient de l’essencialitat de preparar i arranjar el territori per fer front als incendis futurs: “Cal tenir un paisatge i uns boscos preparats pels incendis forestals, que ajudin també i facin possible que els incendis es puguin apagar.” Jordà va defensar la necessitat de dotacions pressupostàries per actuar ambientalment per protegir i conservar els ecosistemes forestals i garantir la salut de la biodiversitat.
Canvi de model: avançar cap als vells usos
Bombers, propietaris forestals, agricultors o científics, tots ells experts a aturar focs, coincideixen, però, que no n’hi haurà prou amb “endreçar” i gestionar els boscos. Van molt més enllà i concorden en dir que l’única esperança, l’esperança real que pot aturar els incendis més agressius, és un canvi de mentalitat en el model de societat, i sobretot en el model de consum.
En aquest sentit, reclamen tornar, en la manera que sigui possible, als usos que van convertir els camps en un mosaic, el sotabosc en pastura o la distància entre el món rural i l’urbà en un autèntic tallafoc. Parlem d’un interval de temps llarg que, segons algunes de les persones consultades, pot arribar als 50 anys, que és el mateix període que ha calgut per fer-lo gairebé desaparèixer. És desconstruir, desfer i refer el territori per donar-li la capacitat d’autoprotegir-se. A la vegada que es posen els mecanismes necessaris perquè qui vulgui viure del camp o del bosc ho pugui fer. Amb dotacions pressupostàries però també amb acompanyament i assessorament de l’administració, que ha de ser responsable de reduir al màxim la burocràcia per facilitar l’accés als possibles ajuts i subvencions.
Els productes forestals o els de les petites explotacions agrícoles han de poder competir amb els del mercat globalitzat. Fins ara, no hi ha hagut unes polítiques agràries capaces de revertir aquesta realitat.
I el consumidor pot contribuir al retorn dels usos més ancestrals essent conscient que el preu que paga per un producte de proximitat pot mantenir el productor al seu lloc de subsistència. L’urbanisme i el turisme són també dos sectors que han de replantejar la seva relació amb el medi rural per assegurar-se una supervivència mútua.
Què és un foc de sisena generació?
Són focs erràtics, capaços de modificar la meteorologia, amb remolins, tempestes o canvis de rumb. L’aire càlid ascendeix i succiona tot l’aire, fent pujar la temperatura. Quan el fum negre de l’incendi arriba a capes altes de l’atmosfera, condensa la humitat fabricant uns núvols que solen ser més clars i que reben el nom de pirocúmuls. Aquests poden provocar tempestes de foc tan virulentes que forcen la retirada dels bombers. Tots aquests factors porten la capacitat d’extinció dels equips al límit, ja que poden haver de fer front a flames de 3 metres i una possible velocitat de propagació de 2 km/h. S’ha establert que les causes principals d’aquest tipus d’incendis són el canvi climàtic (augment de la temperatura i descens de la humitat) i l’abandó de les zones rurals, on no hi ha tallafocs i la vegetació és massa abundant.
Els focs més devastadors
1994. El Bages i el Berguedà
1994. Gualba
1998. Aguilar de Segarra
2009. Horta de Sant Joan
2012. La Jonquera i Portbou
2019. La Torre de l’Espanyol
2021. Parc Natural del Cap de Creus
