SWAMI SATYANANDA
MONJO I MESTRE HINDÚ. ACABA DE PUBLICAR ‘LAS BASES DEL YOGA’ (KAIRÓS)
“El ioga s’ha posat de moda... i s’ha desvirtuat”
El ioga postural és una petita part del ioga; l’essència del ioga és portar-te a la quietud i a l’autoconeixement
Swami Satyananda Saraswati és monjo i mestre hindú. Nascut a Barcelona, va viure més de trenta anys a l’Índia aprenent l’hinduisme amb Swami Muktananda i altres mestres. El 2009 va tornar a Catalunya. “Em va passar que en un dels viatges que vaig fer entre l’Índia i Catalunya vaig venir aquí i no vaig sentir l’impuls de tornar cap a l’Índia”, explica. Això va coincidir amb el fet que hi havia un grup de persones que li demanaven poder assistir als seus ensenyaments per aprofundir en la filosofia de l’hinduisme i el ioga, i tot allò va portar a la creació de l’associació Advaitavidya, dedicada a l’estudi, la contemplació i la pràctica de l’hinduisme des de les seves fonts. La seva comunitat, Kailas Ashram, ha estat els darrers cinc anys a l’Ametlla del Vallès.
L’associació Advaitavidya ha crescut.
Sí, i fem moltes activitats, seminaris i retirs. I també hem creat una editorial, Edicions Advaitavidya, que publica textos tradicionals hindús originals, biografies de grans mestres (mahatmes) i ensenyaments de l’hinduisme. Volem fer arribar aquí i en la nostra llengua textos sobre ensenyaments i mestres que considerem importants i que fins ara no estaven traduïts perquè són poc comercials.
En la vostra comunitat hi ha hindús de l’Índia o bàsicament sou occidentals?
Hi ve, sobretot, gent d’aquí que vol aprofundir en el coneixement i la pràctica de l’hinduisme. De tant en tant sí que ve gent de l’Índia, però ve més gent de l’Argentina, de Mèxic, de l’Uruguai o fins i tot de Miami, persones de parla hispana que valoren la nostra trajectòria i que venen a passar una temporada amb nosaltres per aprendre i tornen a marxar.
Amb l’editorial Kairós vostè acaba de publicar el llibre ‘Las bases del yoga. El origen del hatha-yoga, los nathas y su expansión en Occidente’.
Intento explicar les bases del ioga començant pels seus textos mil·lenaris i les ensenyances dels mestres més rellevants. El llibre exposa com el ioga s’ha popularitzat a Occident i com es va allunyant cada vegada més de la seva essència. El ioga s’ha posat molt de moda, moltes persones van a escoles de ioga, a gimnasos i centres cívics a fer ioga, i al final el ioga s’ha desvirtuat; la gent anomena ioga una cosa que no deixa de ser una espècie de gimnàstica.
És a dir...
Que en l’actualitat, aquí, a Occident, sovint relacionem el ioga amb el cos i amb unes postures que fins i tot poden ser ben complicades, i el ioga no és sols això. El ioga postural és una petita part de la gran tradició del ioga; l’essència del ioga és portar-nos a la quietud interior i a l’autoconeixement, a la visió interna del que som. Va més enllà de la postura. Que la postura o l’estabilitat corporal poden portar a una certa quietud? Sí. Que pot portar a un cert silenci? També. Que pot portar que l’energia vital funcioni millor i ens faciliti aquest procés? També. Però això no és el cor del ioga.
I quin és el cor del ioga?
El cor del ioga seria, en tot cas, la meditació i la introspecció que porten a l’autoconeixement. En aquest llibre, Las bases del yoga, he fet un intent d’exposar quina és l’essència d’aquesta tradició, mostrant el que diuen els grans textos com les Upanisad, els Ioga sutra de Patànjali i la Bhagavad Gita, així com els seus grans mestres.
Què són?
Les Upanisad són els textos més antics que hi ha sobre el camí del ioga (foren escrites principalment entre els segles VIII i IV abans de Crist) i són la part final dels Vedes. Patànjali, un savi del segle II abans de Crist, és l’autor dels Ioga sutra, un dels textos més rellevants del ioga. Es considera que també va escriure un dels textos més importants sobre gramàtica sànscrita, el Mahabhasya. La Bhagavad Gita és el llibre fonamental en la filosofia hindú, conté en si l’essència de les Upanisad, del vedanta i del ioga. A mi em va canviar la vida, em va commoure llegir-lo i em va dur a l’Índia.
Què diuen del ioga, les Upanisad?
Si en la primera part dels Vedes es parla dels rituals i de propiciar les forces o divinitats que regeixen el cosmos, a la darrera part, les Upanisad, es parla de l’autoconeixement, d’allò que no pot ser conegut ni pels sentits ni per la ment, que ha de ser una experiència directa més enllà de la ment conceptual. A l’ensenyament de les Upanisad se l’anomena també janyana-ioga o el ioga del coneixement. En aquests textos es donen pautes per assolir l’autoconeixement: els sentits han d’estar asserenats, la ment ha d’estar calmada i l’ètica ha d’estar present en tots els aspectes de la vida. Les Upanisad més antigues i les més importants no parlen de postures físiques.
I el ‘Ioga sutra’ del savi Patànjali, que són la base del raja-ioga, el ioga de la meditació, en parla, de les postures?
Tampoc en parla, tot i que en un dels aforismes (sutra), Patànjali afirma que la postura (per a la meditació) ha de ser ferma i confortable. Patànjali no diu quina ha de ser aquesta postura, tot i que hi ha comentaris tradicionals que esmenten la postura del lotus (padmàssana) o la postura perfecta (sidhàssana). Patànjali només exposa que s’ha de mantenir una postura ferma, que vol dir que l’esquena ha d’estar recta perquè l’energia flueixi bé i que s’hi pugui romandre molta estona. Per què? Per transcendir la sensació del cos i poder anar més enllà.
Quan es comença a parlar de postures?
Se’n comença a parlar a partir del segle IX. Això no vol dir que les postures no existissin abans, però era una pràctica que s’ensenyava de mestre a deixeble i no era tan estesa. A l’edat mitjana, un grup de ioguis amb grans poders i saviesa, els nathas, van començar a fer servir postures per practicar el ioga, però sempre amb el propòsit d’anar a la quietud interior. Alguns textos importants del ioga parlen de postures per meditar, perquè el que és important no és fer torsions curioses, sinó que la postura t’ajudi al que vols aconseguir, que és aquietar la ment.
Com arriben les postures a Occident?
El llibre descriu com certs mestres de l’Índia amb influències de la gimnàstica van anar portant el ioga aquí, a Occident, on s’ha anat comercialitzant i fent popular. I al final el que ha tingut més èxit és l’aspecte de les postures i ha acabat passant que ara es diu fer ioga a fer postures a vegades difícils, però s’ha oblidat l’essència, que és l’autoconeixement. Potser hauríem de canviar el nom a aquestes pràctiques purament físiques, perquè el ioga no és únicament fer postures, sinó que és una manera de viure que ho embolcalla tot, en primer lloc la teva ètica, que ha de ser impecable. Si tu fas una postura molt bé però després vius i actues de qualsevol manera, això no és ioga.
Quins són els manaments del ioga?
El ioga no té manaments. La paraula ioga ve de l’arrel sànscrita yug, que vol dir “unió”, unió de la nostra essència amb l’essència còsmica, l’energia que està en tot. Però yug també vol dir “jou” i es refereix a aquella disciplina que el iogui segueix de manera lliure per canalitzar la seva energia. La nostra energia es dispersa, els sentits van d’un costat a l’altre, la ment no para... i el iogui és aquell que és hàbil canalitzant la seva energia, centrant-la cap a l’interior, cap a la introspecció, el silenci, l’observació profunda d’allò que hi ha més enllà de la ment.
I això costa molt d’aconseguir?
Costa d’aconseguir; és més fàcil fer una postura que no pas canalitzar l’energia cap endins, que implica una disciplina i una manera de viure. A la vegada, si sents la crida és un viatge apassionant cap a la immensitat de la plenitud que existeix en tots nosaltres.
Vostè va estar 30 anys a l’Índia aprenent.
Després de quedar fascinat per la Bhagavad Gita en la meva adolescència, vaig anar a l’Índia buscant un mestre per aprendre de les fonts de l’hinduisme i el ioga, i hi vaig viure trenta anys. El camí pot ser llarg o curt, depèn una mica de cadascú, però en tot cas és una forma de vida. El ioga no és dir “Ara vaig a fer ioga una estona” i ja està, el ioga és per sempre, és una forma d’entendre el que tu ets, el que és el cosmos. És sentir-te part de tot i que la resta és part de tu; és reconèixer aquesta essència que hi ha en tot.
Un monjo i iogui com vostè, avui i aquí, viu diferent dels altres? Viu una mica al marge del que fa la majoria?
El monjo viu diferent perquè viu amb la mirada cap a l’interior. En l’hinduisme, quan passes a formar part d’un orde monàstic se’t diu que la teva mirada ha d’anar cap endins: has de sostenir el reconeixement de la teva essència i, en la mesura que sigui possible, ensenyar-la. Cal conèixer els textos, conèixer la tradició, les fonts, perquè el que ensenyis perduri. El monjo és aquest pont i no té ocupacions externes per dedicar-se a ensenyar i ajudar a seguir la tradició iòguica.
Vostè continua aprenent coses del ioga?
Sí. La riquesa, la bellesa i la profunditat dels textos del ioga i de la seva pràctica són infinites. Caldrien moltes vides per conèixer la totalitat del corpus iòguic. Per exemple, en la Bhagavad Gita trobem les bases del ioga de la devoció o bhakti-ioga, del ioga de l’acció o karma-ioga, del ioga del coneixement o janyana-ioga. I fins i tot del ioga de la meditació o raja-ioga… És un món tan gran! Són milers i milers d’anys de grans mestres que han deixat una infinitud de textos.
Els textos fundacionals del ioga es coneixen aquí?
Els nostres avantpassats grecs ja van reconèixer la saviesa de l’Índia i n’estaven fascinats. Molts segles després el filòsof alemany Schopenhauer admetia que les Upanisad eren els textos que més l’havien influït en la seva vida... Però tot i els estudis d’indòlegs alemanys, anglesos i francesos, en general aquí, a Occident, coneixien la saviesa dels savis de l’Índia només persones cultes i de certs ambients. A Espanya encara es coneixien menys perquè la nostra mirada cultural ha estat més enfocada cap a Sud-amèrica. Tot i així, avui tenim cada cop més traduccions de textos originals, però s’ha d’anar amb compte amb les interpretacions modernes. Aquest és el repte.
Què vol dir?
Que qui vulgui entrar en el món del ioga ha de deixar en suspens moltes de les nocions modernes del què és l’home, què és la vida, què és la suposada evolució... Ha de canviar de paràmetre mental, llegir els textos originals i entendre la mirada des de la qual els grans mestres parlaven sense afegir-hi res del que hem conegut fins ara. Però això és difícil perquè tots portem una motxilla cultural…
A l’Índia és més fàcil? Tot i que avui les ciutats d’aquest país són tant o més modernes que les d’Occident...
L’Índia és el cor de l’hinduisme, ja que és on van viure i ensenyar molts dels seus savis. Però, com dius, també la modernitat ho està embolcallant tot. Les ciutats de l’Índia cada vegada són més modernes i amb més tecnologia. Ara podem veure que hi ha dos tipus de ioga en aquell país: el ioga etern i tradicional que continua viu en moltes comunitats amb els seus mestres i deixebles com si el temps no hagués passat, com si s’estigués vivint mil anys enrere, i el ioga que pot practicar un ciutadà de classe mitjana-alta en una ciutat. Aquest a vegades és un ioga que va viatjar de l’Índia a Nova York amb els hippies i va retornar a l’Índia. És un ioga postural i empobrit al qual moltes vegades li manca l’essència. A la mentalitat moderna, que no veu més enllà d’allò empíric, ja sigui a l’Índia o a Europa, el ioga de veritat se li escapa. És per això que cal un profund canvi de visió.
A la recerca del camí
“Als quinze anys un professor em va donar a conèixer el ‘Bhagavad Gita’ i em va commoure molt. El llibre em va canviar la vida i vaig començar a investigar i a meditar. Finalment l’any 1976 vaig anar a l’Índia a la recerca del meu camí i d’un mestre que em guiés. Vaig estar trenta anys fent recerca i de pelegrí pels llocs més sagrats de l’Índia”, explica Swami Satyananda Saraswati, hindú i mestre iogui amb molts seguidors. Ara és ell el guru que ensenya a trobar l’hinduisme i l’essència del ioga a la gent que s’hi vol apropar, i ho fa des de Catalunya. En el llibre Las bases del yoga, editat per Kairós, fa un recull del que van dir els grans mestres i del que diuen els grans textos i la història. També parla dels qui van portar el ioga a Occident i com van fer-ho per acabar occidentalitzant-lo. Qui vulgui llegir més textos originals hindús i ioguis pot anar a Edicions Advaitavidya, que té traduïts per exemple Vida de Adi Shankara, que va ser el màxim exponent de la tradició advaita, de Sri Chandrasekharendra Saraswati, o Peregrinaje de un Yogui, de Swami Ramdas, una autobiografia espiritual on l’autor explica com va renunciar a la vida domèstica i ho va abandonar tot. També a Edicions Advaitavidya hi ha molt de material per conèixer amb profunditat el mestre i guru català Swami Satyananda Saraswati: Sãdhãna. El camí a la plenitud, una selecció de cites sobre el camí espiritual; Mente, meditación y silencio, on hi ha cites sobre el procés de la ment cap al silenci a través de la meditació, o altres llibres com Mauna. L’ensenyança del Silenci i Viveka /Vairagya. El discernimento entre lo real y lo no real.
