“Hem de sortir d’un cristianisme vergonyant”

Exactament. Hi vaig estudiar quatre anys i hi vaig fer el noviciat de salesià, per tant, ja duia sotana als 15 anys i als 16 vaig fer la professió: els vots de pobresa, de castedat i d’obediència.

Ara això és impossible perquè l’edat mínima reglamentària per professar són 18 anys..., però és estrany que n’arribi algun amb menys de 22. Tot ha canviat molt i els estudis s’han prolongat. Pensa que en la meva època hi havia el batxillerat elemental i acabaves sisè de batxillerat als 16.

Molt diferent. La secularització a Europa i particularment a Catalunya ha colpejat i segueix colpejant molt fort, però a l’Àfrica no. En aquests moments els salesians a l’Àfrica tenim més de 140 novicis cada any i a tot en món en tenim 400. A Espanya en tenim dos. Ens movem en aquestes xifres: un o dos cada any. Quan jo vaig fer el noviciat, a Espanya cada any n’entràvem 300.

Li fa falta l’alegria de ser cristians. Que els cristians visquin l’alegria de ser el que són, que visquin amb convenciment i sense preocupar-se de quants són.

Exacte. I és el que ens va dir quan va venir al Marroc, on els cristians som molts menys que a Catalunya. A pesar que al Marroc hi ha 37 milions de persones, musulmanes, nosaltres som una insignificant minoria de 30.000 catòlics. I el papa va venir i ens va dir: “No és un problema ser pocs, el problema seria ser sal que ha perdut el seu sabor o ser llum que no il·lumina a ningú. El ferment, el llevat, no ha de ser molt, amb una mica de llevat n’hi ha prou per fermentar la massa.” Per tant, no és un problema ser pocs, el problema és no ser autèntics, no viure la fe amb convenciment i alegria.

A Catalunya i a Europa hem de sortir d’un cristianisme vergonyant, i dic “hem” perquè jo soc europeu. Hem de tenir un cristianisme més descarat, més atrevit, més comunicatiu, més desacomplexat. Nosaltres tenim una mica de complex: vigila la gent, que d’això no se’n parla, que això no es toca, parlem-ho en la intimitat..., i així correm el perill d’autorecloure’ns a les sagristies, en els temples, en el nostre interior. I no: els cristians hi som per sortir de les esglésies. El papa ens diu una cosa meravellosa partint de la frase de l’Apocalipsi on Crist diu: “Mira que estic trucant a la porta i si algú m’obre entraré i soparé amb ell.” Doncs el papa diu: “Jesús ara truca a la porta però no per entrar a l’església sinó per sortir-ne!” El tenim tancat, a Jesucrist, el tenim segrestat, i l’hem d’alliberar i que surti a través nostre. Crist sortirà si nosaltres sortim, perquè cada un de nosaltres és Crist. Jo crec que a Catalunya, a Espanya, a Europa, convé viure la fe amb una major llibertat, amb més audàcia.

És veritat que s’ha creat un ambient de rebuig, de prevenció, cap a l’Església, i això només es pot vèncer a través del testimoni viu de persones que estableixin conversa amb els qui no ens creuen. El perill és que, com que et veuen amb mals ulls i et critiquen, et facis enrere. No, no: s’hi ha d’anar. S’ha de suportar el rebuig i explicar-se fins que aquell qui ens rebutja digui: “Ah, doncs mira, no està tan malament això que dius!”

Tothom busca donar sentit a la seva vida, una profunditat, una espiritualitat. I s’ha posat de moda una espiritualitat sense religió. Jo no sé si això és possible. A vegades tens una cosa a casa i vas a buscar-la a fora. Hi ha una dita que diu: “La gespa del veí no sempre és més verda que la nostra.”

Ni més ni menys que aquí. Ser cristià és molt senzill, perquè consisteix a estimar Déu i els altres, però és difícil perquè l’Evangeli és exigent. Per això costa ser cristià a Barcelona i a Rabat, però allà viure la nostra fe se’ns facilita. No som perseguits, no ens posen inconvenients ni estem cohibits. No sé com dir-ho: se’ns aprecia, fins i tot es vol la nostra presència, se’ns crida. Això és important que ho sàpiga tothom: que al Marroc els cristians podem viure la nostra fe en llibertat. Jo vaig pel carrer amb la meva creu a la vista i ningú m’ha dit mai res.

Al Paraguai tot és Església. És el país més catòlic de l’Amèrica Llatina, hi ha capelles a cada cantonada, a tot arreu, l’Església ha ocupat tots els llocs. Constantment pots veure novenaris, processons, festes patronals. Allà tothom va a missa, hi ha molta religiositat popular. Allà un sacerdot agafa dues cadires, es posa una estola i es posa a confessar al mig del carrer. I, malgrat tot, en aquell país hi ha una gran injustícia social, una gran desigualtat, molts assassinats, avortaments, corrupció... És a dir: hi ha molta Església però poc regne de Déu.

En altres llocs hi ha poca Església però molt regne de Déu, i això és el que el Marroc m’ha ajudat a descobrir: que l’objectiu no és engreixar l’Església, sinó fer créixer el regne de Déu. Jesús no va venir a fundar una Església, va venir a anunciar l’Evangeli, a predicar la paraula de Déu, que és pau, justícia i llibertat, vida, veritat i amor. L’Església la va fundar al servei del regne, per això el papa diu contínuament que l’Església no ha de ser autoreferencial perquè no treballa per a si mateixa. El seu objectiu no és tenir clients sinó servir el regne de Déu.

El diàleg interreligiós es fa a nivell de base; els nostres cristians estudiants universitaris estan tot el dia estudiant braç a braç amb musulmans. Els empresaris i altres treballadors que venen d’Espanya, de França..., tenen empleats i companys musulmans i viuen en barris entremig dels musulmans. És a dir, que el diàleg interreligiós és el diàleg de la vida, del que és quotidià, del bon veïnatge, de la companyonia, de l’amistat.

El diàleg interreligiós es fa als taxis quan n’agafes un i ja hi ha altres persones a dintre, perquè allà són comunitaris, i t’hi poses a parlar i et dones a conèixer. L’altre dia unes focolars que acabaven d’arribar a Rabat em deien que al taxi havien fet amistat amb una musulmana que ja les havia convidat. El diàleg interreligiós no és qüestió d’elits, de fer congressos o de discussions d’experts en teologia: és aquesta vida de cada dia en què un musulmà i un cristià es fan amics.

Sí, i aleshores es convida un imam, un rabí i un sacerdot cristià o un bisbe, per fer visibles les tres religions abrahàmiques, dites així perquè les tres reconeixen Abraham com a pare en la fe. El rei del Marroc, quan va venir el papa, va dir una frase magnífica: “Les religions abrahàmiques no existeixen per tolerar-se, que és molt poc. Existeixen per conèixer-se mútuament, per respectar-se i entrar en una competència de fer-se el bé l’una a l’altra.” És a dir, que si hem de competir que sigui per fer el bé a l’altre, no competir per veure qui s’emporta una part del mercat. No som la Coca-Cola i la Pepsi-Cola, som germans que treballem junts des de diferents creences que en gran part coincideixen i per fer un món millor i construir el regne de Déu. Els qui treballen en els drets humans, en una associació a favor dels drets de la dona, en una altra que lluita per l’abolició del treball infantil..., també fan diàleg interreligiós.

I hi van 10.000 alumnes, tots musulmans. Aquí es duu a terme el diàleg interreligiós cada dia.

Saps què et dic?, que jo crec que aquesta crisi vocacional per a la vida sacerdotal i religiosa Déu la permet perquè ens adonem que ha arribat l’hora dels laics i que en les comunitats cristianes i en les congregacions religioses els laics han de prendre un protagonisme més gran. Per escandalitzar la gent, jo dic que l’Església començarà a funcionar a Espanya quan hi hagi 10.000 sacerdots menys. Ara n’hi ha 20.000 i en són massa perquè mentre hi hagi 20.000 sacerdots els laics continuaran sent clients, persones que reben; el dia que hi hagi pocs sacerdots hi haurà d’haver molts laics que prenguin la responsabilitat d’una comunitat cristiana.

Les dones són, com a mínim, el 50% de la societat, però a les esglésies són més del 80%, si és que no són el 90%. Se’ls ha de donar molt més protagonisme. Com? S’ha de veure en cada lloc, en cada situació i en cada moment.

Els sacerdots i els bisbes haurien de sortir de les seves comunitats. Però aquí hi ha una cosa: l’Església és catòlica, que vol dir universal, i que unes esglésies són germanes de les altres i que en un moment donat pot fer falta que vingui algú de fora. Jo soc salesià i això ens passa moltes vegades, que en un lloc no hi ha la persona adequada i la porten d’un altre lloc. Però és el nostre germà! No és normal que contínuament vinguin bisbes d’altres llocs, però tampoc ens podem tancar. A l’Amèrica Llatina hi ha molts bisbes europeus que ho han fet molt bé i jo soc un espanyol que ha anat al Marroc.