“Soc refugiada des del naixement”

Estudia segon de dret i té tota la força del món en la mirada. Però ella assegura que hi ha dies que la perd, que es queda com extraviada. Llavors sent dins seu tot el patiment de la seva mare, a qui això li passa sovint. “Es queda com perduda, té un 75% de discapacitat i jo el que vull és acabar d’estudiar per exigir explicacions, que es faci justícia, que es repari tant de dolor.”

Lema Rashid, 27 anys, ja va néixer en un camp de refugiats de Pakistan. Als sis anys la van separar de la seva família per portar-la a estudiar a una escola i des de llavors la seva vida ha estat una cursa d’obstacles. Als 14 anys i després de tres anys fent cues, el seu pare va aconseguir venir a Espanya a través d’Acnur. “Ens van enviar a Madrid i com que ell volia venir a Barcelona es va quedar sense ajuts”, recorda. Van ser acollits per una família en una masia de Sant Celoni. Lema diu que la resposta de la gent “va ser excel·lent”, però que a nivell institucional no van tenir el suport que necessitaven. “Quan una família ve el que necessita és un suport psicològic, un acompanyament que no tenim i les conseqüències són terribles”, assegura ella.

En el seu cas, les dificultats van acabant corcant la vida familiar. El pare va caure en l’alcoholisme, va maltractar la seva mare i es van separar. “Ell treballa però ella malviu amb un ajut que ni li permet pagar un lloguer. Viu d’ocupa”, explica ella. S’emociona. Torna a mostrar la seva fragilitat, com quan explica la història d’altres refugiats procedents de Kunar, el mateix poble dels seus pares a l’Afganistan. “Per a mi és molt frustrant. Soc refugiada des del naixement i vull denunciar el que pateixen aquestes persones, sovint invisibilitzades i arrossegant seqüeles tota la vida.”

Ella viu en una habitació llogada i treballa de venedora per a una marca de roba. Així es paga els estudis de dret. Li encanta la moda però va escollir dret “amb l’esperança de poder ajudar que altres persones no pateixin tant”. Justament abans que els talibans tornessin al poder a l’Afganistan, s’estava plantejant marxar al seu país. “És molt trist i molt dur, especialment per a les dones.” No és comparable, però ella insisteix que aquí, sense acompanyament, les coses no són fàcils per a les persones que ja arriben ferides. “L’acollida és important, sí, però no suficient.”