Kahina Bahloul (París, 1979) va créixer a Algèria, d’on era el seu pare, musulmà. La seva mare i el seu avi eren catòlics i l’àvia per part de mare, jueva. La seva infància a Algèria va ser molt feliç, en un ambient tolerant, però entre els anys 1991 i 2002 va haver de viure la guerra civil i el terrorisme de l’islam fonamentalista. Quan tenia 24 anys se’n va anar a París. “Vaig arribar a París sense ganes de religió, amb una mica la voluntat d’allunyar-me’n”, diu. Però la set d’espiritualitat, la recerca constant, la mort del seu pare i l’horror que li van provocar els atemptats terroristes que hi va haver a París el 2015 “em van commocionar i van decantar la balança cap al misticisme”, explica. Així va descobrir el sufisme i l’obra d’Ibn Arabí i va decidir implicar-se activament en religió, drets humans i llibertats civils. El 2019 va fundar la mesquita de Fàtima, que propugna un islam obert, on homes i dones poden resar junts i en igualtat. Ha estat a Barcelona uns dies per presentar el seu llibre Mi islam, mi libertad (Ediciones La Llave). Va ser la primera imam de França.
És com una taca d’oli, en el sentit que el seu islam renovador es va estenent?
Espero que sí. Ja tinc ecos positius, ressonàncies positives. Molta gent em fa costat i em diu: “Gràcies per fer el que fas, continua fent-ho.”
Quin suport té, vostè que és pionera a França de l’islam reformista?M’han dit que ja hi ha dues imams més, quina força tenen entre totes tres?
Avui en dia clarament l’islam liberal que permet que les dones siguin imams és minoritari. Però cal començar, sempre es comença per algun lloc. Crec que podem dir que la nostra força avui en dia està en el fet d’impulsar la gent a plantejar-se preguntes, a suscitar el debat. I nosaltres, sens dubte, suscitem molt el debat.
França és un país molt laic, hi ha intel·lectuals que els donen suport? I la societat què diu?
A la societat francesa crec que moltes persones ens donen suport i estan contentes d’escoltar-nos, i ens diuen que la nostra visió de l’islam és una vertadera esperança. Perquè la nostra visió de l’islam és evidentment compatible amb els valors de la democràcia i la laïcitat.
Com és la seva mesquita? Quin islam predica vostè?
Jo predico un islam reformista que, de fet, ja existeix des del segle XIX però que no ha tingut èxit ni possibilitat d’expandir-se a causa del fonamentalisme. El nostre islam és, sobretot, espiritual.
Què ha passat des del segle XIX que l’islam reformista no ha pogut evolucionar? Per què ha triomfat l’integrisme?
En el meu llibre parlo del moviment reformista. Crec que n’hi ha un de molt positiu iniciat en el segle XIX i que ha anat en el sentit de l’adaptació de l’islam a la modernitat. Però el que ha passat és que ha estat desviat del seu objectiu inicial per un moviment de revival, que ha volgut fer reviure el que hi havia abans. En aquesta gestió hi ha una mena de fantasia de l’islam original, pur, que seria el bon islam..., però és un mite que no es correspon amb la realitat. Aquest moviment de revival el veiem avui en dia a través del fonamentalisme, l’islamisme ho demostra. I després hi ha les jerarquies financeres de l’Aràbia Saudita. I aquest és el fet pel qual té èxit, contràriament al moviment reformista, que no ha tingut èxit perquè no ha rebut suport; cap suport financer tan important com el que donen països musulmans al fonamentalisme, vull dir.
Vol dir que hi ha països musulmans als quals els interessa que a Europa hi hagi l’islam fonamentalista, aferrat al passat?
No només a Europa. L’Aràbia Saudita ha donat suport al wahhabisme i ha fet que s’estengués per tot el món, això no és un secret... Ara les coses comencen a canviar una mica.
Com és la seva mesquita? Quins homes i quines dones hi venen?
Són persones de totes les edats i de tot tipus; homes i dones que tenen set de viure l’espiritualitat, l’islam en harmonia amb el país en què viuen, en harmonia amb els valors de la democràcia. Són gent que estan a favor de la igualtat home-dona...
En el llibre explica que hi ha dones a la seva mesquita que venen amb vel i d’altres que van sense. Què n’opina, del vel? Hi ha molta gent que ho considera una imposició patriarcal i retrògrada. Veig que vostè no en porta.
Respecte al que vostè diu crec que no podem simplificar la qüestió del vel amb una única interpretació. Crec que el que vostè diu existeix, és veritat que a l’islam hi ha una actitud retrògrada i sí que és veritat que hi ha parts del món on el vel s’imposa. Però, a més a més, hi ha un vel que les dones que el porten ho fan per raons diferents, que és una elecció completament seva. Algunes dones tenen necessitat de cobrir el seu cos i jo crec que això s’ha de respectar. Jo no en porto, no m’interpel·la.
A l’Alcorà es diu res del vel?
No, per descomptat, i en el llibre dedico un capítol sencer a procurar argumentar teològicament, detalladament, desconstruir el discurs al voltant del vel com a obligació religiosa que imposa l’Alcorà, que no és el cas en absolut. L’Alcorà no diu en cap moment que la dona s’ha de cobrir el cap o els cabells. Hi ha tot un moviment feminista que és un producte de l’islam identitari que reivindica justament el dret per a la dona musulmana de portar el vel, perquè formaria part de la seva identitat. Però de la meva no; jo soc musulmana i no considero que el vel formi part de la meva identitat. No existeix a l’Alcorà aquesta imposició.
Vostè va conèixer una Algèria sense vel abans del terrorisme islamista.
I en el llibre dic: “Per increïble que els pugui semblar als menors de vint anys, en la meva joventut vaig conèixer una Algèria sense vel, sense hijab islamista. L’Algèria dels anys setanta i vuitanta era un país on les dones no se sentien culpables per sortir de l’espai domèstic vestides amb pantalons o amb un vestit, mostrant braços, cames i cabells. Fins i tot Abdelhamid ben Badis (1888-1940), fundador de l’Associació d’Ulemes Musulmans Algerians i d’instituts mixtos en una època en què l’escola municipal separava les nenes dels nens, no havia imposat el vel ni a les mestres ni a les nenes.
I que vostè sigui imam?
L’Alcorà no parla de la funció de l’imam tal com es coneix avui. La figura de l’imam és una organització que ha vingut posteriorment per tal d’organitzar el culte. Per tant, jo puc ser imam perquè organitzo el culte a la mesquita de Fàtima. L’islam en cap cas prohibeix que una dona sigui imam, el que passa és que hi ha una lectura patriarcal i misògina dels textos i aquesta lectura s’ha perpetuat en el temps. El patriarcat, però, no és una qüestió només de l’islam, és un problema universal.
Vostè parla d’un islam personal...
És una de les particularitats de l’islam, la relació directa de cada persona amb Déu. En l’islam no hi ha una autoritat clerical central, el que hi ha és una relació directa del creient amb Déu. Quan posem l’acció sobre la dimensió espiritual de l’islam, quan hi posem l’accent, veiem ràpidament que la religió, l’espiritualitat, és, per començar, una experiència individual i íntima.
Vostè és sufí. Quina és aquesta mística de l’islam? En què es diferencia de l’islam més conegut?
Crec que el que és important dir és que el sufisme fins al segle XIX era minoritari. És una tradició molt antiga, contràriament al que són els corrents fonamentalistes que, precisament, van néixer en el segle XIX. Crec que no es pot fer una distinció clara entre l’islam tradicional i l’islam del sufisme perquè els musulmans sempre han conegut el sufisme com una dimensió espiritual de l’islam i hem viscut amb una dimensió més normativa coneguda a través de les escoles jurídiques.
Aquí a Barcelona tenim l’Institut d’Estudis Sufís. Els seus cursos atrauen molta gent progressista no musulmana, intel·lectuals...
Sí, és clar, perquè el sufisme és saviesa universal; jo crec que la dimensió universal és molt important perquè és la que fa que tothom sigui benvingut.
En l’islam reformista els preceptes de l’islam –anar a la Meca, fer el ramadà, resar cinc cops al dia, menjar halal...– quina importància tenen?
La diferència quan abordem l’islam a través de l’espiritualitat és que la norma no pot ser considerada com una finalitat, un objectiu en si mateix, no és més que un mitjà per anar a una altra cosa, una cosa que ha d’ajudar l’ésser humà a realitzar-se espiritualment. La norma no és més que un camí. I a la norma no li donem en absolut el mateix lloc... Si no pots fer una oració de les obligatòries durant el dia, Déu no vindrà a estirar-te els cabells. I crec que ens hem de fer la pregunta sobre l’obligatorietat de l’oració o un desig d’apropar-nos a Déu.
A vostè l’han amenaçat.
Aquestes amenaces no me les prenc gaire seriosament. Jo no crec que vinguin del món fonamentalista i que siguin especialment perilloses...; més aviat són joves que s’amaguen darrere els seus ordinadors.
Joves?
Molts joves avui de la religió en fan una qüestió identitària. Alguns se senten marginats socialment i exclosos de la societat occidental, per això defensen més aferrissadament la religió.
De petita va viure un islam amable i respectuós amb les altres religions, després la guerra civil a Algèria i el terror islamista i als 24 anys va marxar a França.
Ho qüestionava tot en aquell moment i estava distanciada de la religió. Vaig estudiar dret i vaig treballar en una companyia d’assegurances. Aleshores el meu pare es va posar malalt i jo el vaig cuidar sola. La seva malaltia i la seva religiositat em van fer pensar. Després els atemptats terroristes en nom d’Al·là em van estremir i per casualitat –en el llibre ho explico– vaig acabar arribant al sufisme, que és la via mística de l’islam.
