Societat

GISELA VAQUERO

Fundadora de Women in Games Espanya

“Les dones atribueixen a la sort el que és talent i treball”

Els joves sort n’han tingut, dels videojocs, durant l’època de la pandèmia, han pogut entretenir-se i comunicar-se
Catalunya dona molt de suport a la indústria i la valora, la facturació ha crescut i no ha estat per art de màgia

Tot i que ha avançat, la presència de la dona en el món dels videojocs continua sent minoritària: un 25% a Catalunya, que baixa al 4% si parlem de perfils tècnics. La dissenyadora i emprenedora Gisela Vaquero, CEO de l’empresa Jellyworld, és la fundadora a casa nostra de Women in Games, una organització que treballa per donar visibilitat i suport al talent femení en aquest sector. Aquest any ha creat el club Wiges, una comunitat que vol ajudar les dones desenvolupadores i jugadores a entrar en la indústria. Entre altres activitats, assessora dones perquè puguin tirar endavant els seus projectes i impulsa un canal de Twitch amb programes sobre educació digital i bon ús dels videojocs, debats realitzats per dones, retransmissió de jocs de gamers i entrevistes a dones referents.

Com va entrar en aquest món?
De petita m’encantava escriure, dibuixar, pintar, havia fet ball, havia tocat la guitarra i el piano... Vaig estudiar publicitat i relacions públiques, però com que el que més m’agradava era tot el que tenia a veure amb l’art i el procés creatiu i per a mi el cinema era la disciplina que englobava totes les arts, després vaig cursar comunicació audiovisual. Allà vaig fer guió cinematogràfic i va ser llavors quan un company de pis em va fer descobrir el món dels videojocs. Era una època de transició en el sector, ara tothom té clar que la història forma part del gameplay i té molta rellevància, però tot i que els videojocs eren cada cop més cinematogràfics, fa deu anys hi havia controvèrsia entorn d’aquest tema. Jo estava aprenent a crear històries i guions i de seguida vaig veure que estaven molt relacionats amb el gènere cinematogràfic perquè eren molt narratius, tenien un guió, uns personatges... I em vaig preguntar qui feia aquella feina, qui escrivia allò.
I s’hi va acabar dedicant.
Aquest món em va atrapar, vaig veure que m’agradava no només la part narrativa sinó també la de disseny de videojocs, i fins i tot la part més matemàtica i tecnològica. Aleshores no hi havia tanta oferta formativa com ara, només uns màsters caríssims. Tot i que no havia arribat l’època del boom, hi havia poques places i molta gent s’hi volia apuntar, però ho vaig aconseguir.
Era l’única dona entre 30 estudiants. Va patir algun tipus de discriminació?
No vull recordar coses ja passades, però està clar que ningú crea una organització de dones si no li ha passat res a la seva vida. Per la situació que viuen ara les dones a la indústria es pot saber com es trobaven les de fa deu anys i també es pot preveure com es trobaran en un futur. Per lluitar contra aquestes discriminacions, vaig crear a casa nostra Women in Games i per això he posat tot el cor per ajudar les altres dones i visibilitzar el talent femení.
Quan va decidir crear Women in Games?
El 2014 vaig començar a pensar-hi, però no tenia prou formació ni recursos. El març del 2017 vaig crear el primer esdeveniment a Barcelona i vaig veure que visibilitzar les professionals d’aquest sector era absolutament necessari. No només perquè la sala va quedar plena sinó perquè va començar a créixer l’interès per la situació de la dona en els videojocs; així que a través de Women in Games vam crear taules rodones i conferències per visibilitzar la situació de la dona en els videojocs, i tallers amb perspectiva de gènere, tant per a nenes, a fi d’incentivar-les en l’àmbit CTEM [ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques], com tallers mixtos. Hem vist clarament que les nenes s’empoderen moltíssim i agafen molta seguretat, quan no estan amb nens. Si els tenen al costat, en canvi, queden cohibides.
Hi ha molt “síndrome de la impostora”, moltes dones que no es creuen mereixedores de l’èxit que tenen en aquest sector?
Com que des del punt de vista dels estereotips socials la tecnologia és una cosa d’homes, n’hi ha molt. Al món dels videojocs, les dones tenen molta inseguretat, senten que no estan fent bé les coses, o, quan tenen un èxit, creuen que no és merescut o que ha estat un cop de sort. Jo faig moltes entrevistes per donar veu a les professionals del sector i me n’adono moltíssim. Parlo amb dones amb més de deu anys d’experiència, que han treballat per a empreses molt importants i tenen moltíssim talent i fins i tot elles atribueixen el seu èxit a la sort, quan tenen el que tenen gràcies a la seva capacitat, el seu talent, el seu esforç i tota la feina feta.
Les dones tenen moltes barreres d’accés per aconseguir determinades feines o posicions?
Sí, moltes. Dificultats per ascendir, salaris més baixos, menys oportunitats... Hi ha una història real: un noi i una noia que havien estudiat a la mateixa escola i havien fet els projectes junts. Tenien, doncs, la mateixa experiència i el mateix currículum, però a ell li van trucar de moltes més companyies de videojocs. Hi ha molts prejudicis a l’hora de contractar que fan que inconscientment s’aposti pels homes. I un cop dins les empreses, les dones tenen més dificultats per ascendir, falta de credibilitat... Es qüestiona el seu codi si són programadores, el que estan desenvolupant si dissenyen... I podria estar parlant tot el dia dels micromasclismes, de quan tu dius una cosa i no t’escolten i al cap d’unes hores o unes setmanes la diu un home i aproven la seva idea. Després hi ha el manterrupting, quan els homes t’interrompen quan parles, o el mansplaining, quan ets experta en un tema i ve un home i, donant per descomptat que no en saps res, t’ho explica com si fossis una nena de set anys.
Creu que hi ha canvis, en l’àmbit educatiu, per intentar educar més en la igualtat?
Veig pares amb aquest voluntat però han de lluitar contra un sistema, una societat i uns estereotips molt potents. I la publicitat no hi ajuda, perpetua rols i dinàmiques. A Catalunya el sistema educatiu intenta trencar estereotips, de la mateixa manera que vol reivindicar que els videojocs són cultura. Les dues apostes van en la bona direcció.
De fet, hi ha molts prejudicis al voltant dels videojocs. Com els afecta això?
Sempre s’ha associat el món dels videojocs amb la violència i s’ha insistit que generen addicció. Són uns mites que van sorgir a l’inici i que no s’han trencat pel desconeixement que hi ha. Els pares i les escoles es queden amb la idea del Fortnite i no van més enllà. Hi ha videojocs de tot tipus i, de la mateixa manera que és dolent que un nen es passi 14 hores mirant la televisió, hi ha una responsabilitat per part dels pares i hi ha d’haver una educació, com també hi ha de ser al voltant de Netflix, per exemple. Aquesta manca d’educació i aquest desconeixement fan caure en mites i estigmes que no són certs, com ara que els videojocs són dolents, quan tenen molts beneficis.
Quins són aquests beneficis?
Milloren molt la capacitat de reacció: si condueixes un cotxe i estàs a punt de tenir un accident, tens més possibilitats de reaccionar si has jugat a videojocs. Aprens a assolir objectius, és un entreteniment en el qual no participes de forma passiva com al cinema sinó que formes part de l’acció, t’ensenyen a tenir una actitud activa.
Vostè defensa el paper que han tingut els videojocs durant la pandèmia.
Als joves, que necessiten tant la part social, els va ajudar moltíssim poder jugar en línia amb altres nois i noies. Molts no haurien pogut aguantar sense aquesta eina d’entreteniment i comunicació. Amb la pandèmia ha augmentat molt el consum de videojocs en part perquè s’ha vist aquest component positiu que tenen. Aquest reconeixement ha generat facturació i ha fet créixer les empreses. Si veus les coses bones que té una indústria, la impulses encara més.
El govern acaba de presentar un paquet de mesures per “accelerar el posicionament social i estratègic del videojoc a Catalunya”. Se li dona prou suport, al sector, a casa nostra?
Catalunya dona molt de suport, la facturació no ha crescut per art de màgia. Hi ha molta formació, d’alta qualitat i la Generalitat ajuda molt les pimes. El 50% de tota la xifra de vendes de l’Estat espanyol prové d’aquí. A Barcelona, la facturació ha crescut un 17% en un any, i tampoc és casualitat. Es donen facilitats, hi ha un bon clima, s’organitzen esdeveniments importants que ajuden a crear i mantenir contactes en l’àmbit internacional. És molt bo també que hi hagi una bona cultura del videojoc, no cauen en els mites i se’ns tracta com un sector important. Les multinacionals d’altres països ho veuen i venen cap aquí, hi ha lloc per a les grans i les petites.
El llibre blanc del sector destaca que de les 200 empreses analitzades, només el 25% dels treballadors són dones. La bona notícia és que són un 7% més que fa uns anys. És suficient?
Quan va començar Women in Games, la xifra era del 16%, és un avenç, però les dones som la meitat de la població del planeta, així que cal avançar almenys fins a aquest 50%. A més, cal tenir en compte que en els perfils tècnics les xifres d’ocupació femenina són molt inferiors, del 4%.
Què implica que hi hagi tan poques dones en el sector, pel que fa al tipus de videojocs i els rols que reprodueixen?
Parlem de les quatre s: secundàries, salvades, submises i sexualitzades. Quan estàs jugant, sempre et trobes un d’aquests clixés, i moltes vegades més d’un o tots. És cert que hi ha una tendència a incloure dones amb cossos més realistes, amb papers amb més profunditat i més empoderades, però són minoritàries, encara queda molta feina per fer. A més, cal també que les històries no siguin masclistes i considerin altres col·lectius com l’LGTBI.
Es va convertir en emprenedora i ara és la CEO de l’empresa de videojocs Jellyworld Interactive.
Estava treballant en una empresa de salut que feia serious games d’òptica i quan arribava a casa desenvolupava els meus projectes. Un d’aquests va ser el videojoc Trainpunk Run, de dones aviadores, i a partir d’aquí vaig crear l’empresa. Som un equip de cinc persones, tot i que a vegades arribem a ser-ne 13.
És cert que el problema de molts estudis petits és que els impulsors només pensen a crear un bon producte i no prou en com monetitzar-lo, com fer-lo rendible?
Jo vaig tenir la sort d’haver estudiat publicitat i relacions públiques i havia fet coses de màrqueting, però almenys en aquell moment faltava la part de formació en temes empresarials. Hi ha gent que pensa que treballar en aquest sector és fer un bon videojoc i treure’l, però no és això. També és molt important la part de gestió d’equips, màrqueting, anàlisi de mercats, recerca d’inversió... Una cosa és reunir tres o quatre amics per tirar endavant un projecte i l’altra crear una companyia. És un negoci com qualsevol altre: ha de facturar, s’ha de pensar no només en la part artística sinó també en la comercial.
Els videojocs de mòbil són els que més estan creixent?
Són els que generen actualment més facturació, però cal tenir en compte que requereixen una inversió inicial molt gran, així que per a les petites companyies és un mercat complicat.
El llibre blanc del sector alerta que cal lligar més l’oferta laboral amb el que necessiten les empreses. Costa trobar perfils determinats?
Sí, falten molts professionals amb dos o tres anys d’experiència que hagin treballat per a altres empreses. Aquests són els més buscats actualment.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La burocràcia i la sobreprotecció frenen la prevenció del foc

barcelona

Prova pilot a les Garrigues Altes contra l’èxode rural

barcelona

Catalunya en doble alerta: risc d’incendis per la calor i anunci de fortes pluges

barcelona

Creix el frau elèctric a les comarques de Girona

GIRONA

La baixada de raiers ara serà a la primavera

Coll de Nargó

Més connexions vinculades al cultiu de marihuana

GIRONA

Volen criteris per fixar un límit nou d’immersions a les Medes

L’ESTARTIT
SOCIETAT

Blanes recuperarà la Caminada Nit de Sant Bonós

SOCIETAT

Incendi vora el càmping Vall d’Or de Platja d’Aro