Societat

MAR GRIERA

SOCIOLOGIA DE LA RELIGIÓ

“La secularització no és irreversible”

Ser creient vol dir formar part d’una minoria i, per tant, tenir més convicció en la religió i alhora capacitat de pluralisme
No qüestionem ni afirmem l’existència de déu, però analitzem la religió com a fet i les conseqüències que té en el comportament social

El grup Investigacions en Sociologia de la Religió (Isor) estudia les creences com a fenomen social i la incidència sobre una comunitat. El dirigeix Mar Griera, professora i investigadora de l’Icrea Acadèmia, de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia. Especialista en teoria sociològica i sociologia de la religió.

Perdoni, i no és que els vulgui negar la màxima, però com s’analitza la religió, que són creences personals no demostrables, de manera científica?
Una de les preguntes clau de la ciència és com aproximar-se a allò que, en teoria, se situa al límit del coneixement científic. Analitzem la religió com a fet social. Partim d’un cert ateisme o agnosticisme metodològic, no valorem l’existència o no de déu, però sí que la creença en l’existència de déu genera conseqüències socials. El teorema de Thomas manté que allò que creiem com a real té conseqüències reals. No podem establir que la religió o déu siguin reals, no partim de cap apriorisme, però força població sí que ho considera real i actua socialment en conseqüència. No qüestionem ni afirmem l’existència de déu, però sí que analitzem les conseqüències de la creença massiva o minoritària, la pràctica, i la institució que la du a terme, perquè exerceix rols socials, culturals i polítics. La qualificació d’uns aliments caixer o halal pot tenir efectes sobre el consum o l’alimentació, per exemple.
La religió condiciona el comportament de la ciutadania?
Marca sobretot com la societat organitza en la vida quotidiana l’alimentació, l’organització social, l’educació, la socialització, la política i projectes morals, la presa de decisions...
Per estudiar les religions, cal ser agnòstic, o només respectuós? És difícil no tenir apriorismes.
Cal una mínima voluntat de respecte envers la creença. Una convicció o participació en alguna confessió complica prendre la distància necessària. Força alumnes, quan estudien la sociologia de la religió, acaben revisant les seves pròpies creences i sovint conclouen que més que creure en alguna religió ho fan en els valors en què han estat educats. Ajudes a trencar tabús. Fa uns anys, vaig fer un estudi amb tècnics municipals sobre el fet religiós i gairebé ningú no es prestava a comentar com ho gestionaven al municipi, però, en canvi, tothom hi mostrava predisposició si els interpel·lava sobre diversitat cultural. T’adones que la religió, sobretot fa uns anys, era millor no abordar-la per evitar problemes, un handicap que anem superant.
La tensió generada per l’onada migratòria de fa anys sembla haver-se calmat?
Cert. La diversitat va créixer molt ràpidament en pocs anys a finals dels noranta. Es va generar alarma en la gestió del fet religiós en tant que desconegut, més que casos concrets de tensió. Hi havia prejudicis i estereotips religiosos arrelats que van fer gestionar petits conflictes des de la por, com aquelles oracions als Camps Elisis de Lleida, fins i tot amb regulacions locals porugues que ara assumim amb normalitat, com l’ashura al Raval barceloní. L’administració local no tenia coordinadors de gestió religiosa ni tècnics que l’ordenessin. Amb la gestió tradicional i informal del catolicisme ja n’hi havia hagut prou, però de cop apareixien nous interlocutors, necessitats d’espais de culte, finançament, normes que prohibien fer culte en centres cívics o a l’espai públic. Catalunya ha evolucionat i avançat molt en polítiques de gestió de la religió. S’ha institucionalitzat que cal gestionar el fet religiós.
Catalunya té gestió religiosa?
I tant. I es nota en la convivència. Des de la direcció general d’Afers Religiosos fins a molts ajuntaments. Barcelona també en va ser pionera amb el centre interreligiós, i té una organització i convivència molt millor que moltes altres grans ciutats europees. Cal reconèixer l’aposta de la regidora Roser Veciana i el lideratge exercit als anys noranta. Van aprofitar bé les experiències en diversitat ètnica per afegir-hi el fet religiós i la necessitat de conviure amb la diversitat. Van començar fent participar les comunitats religioses en les taules dels barris i així les van anar integrant. La societat civil catalana també va creure des del primer dia en el diàleg interreligiós des de l’acollida. Un exemple és la col·laboració de la Plataforma per la Llengua i la comunitat sikh per traduir termes religiosos.
Altres autonomies han avançat menys?
Catalunya es basa en tres potes que faciliten el diàleg religiós. Primer, més secularització pel que fa al catolicisme: només entre un 50 i un 53% es declaren catòlics, i sobretot si comparem dades d’estudiants que demanen rebre religió catòlica, que poden fluctuar entre el 20% de Catalunya i el 90% d’Extremadura (la mitjana estatal frega el 65%). Alhora som la comunitat amb més diversitat religiosa, junt amb Andalusia i Madrid. Si hi sumem una política integradora activa en termes de país, es pot afirmar que estem força vertebrats en relació amb altres territoris.
Els atemptats del 17-A ens van fer adonar que no havíem integrat prou bé.
El diàleg interreligiós no atura un atemptat. Ens vàrem adonar que l’errada principal era la desigualtat econòmica, la pobresa i la falta d’oportunitats per a alguns joves. La religió actual és més global i serveix com a recurs identitari per a joves sense expectativa. La desigualtat social extrema o la segregació urbana faciliten concentrar població de determinada procedència i això es pot convertir en un polvorí. La religió o un fet violent local o altres situacions poden ser espoletes, però la causa és més social, malgrat que el soroll mediàtic posterior es concentrés en el fet religiós. Per això reclamem que, a banda del diàleg interreligiós, cal integració social i laboral i econòmica.
Quantes confessions hi ha a Catalunya?
Tretze: catolicisme, judaisme, islam, testimonis de Jehovà, sikhisme... A banda dels catòlics, es comptabilitzen 1.449 centres de culte, i la majoria són evangèlics, musulmans, testimonis cristians de Jehovà i budistes.
Què és confessió i què no ho és? Ho seria un moviment social o una secta?
Definició difícil. Per exemple, els budistes no s’hi consideren i no hi figurarien, tot i que l’administració els hi considera i si volen beneficiar-se de l’estatus de confessió estatal i finançament han de ser-ho i registrar-se. Al Registre d’Entitats Religioses (RER) estatal, n’hi ha de comunitats independents o de globals a tot l’Estat. En l’aspecte sociològic és difícil definir-les i on situem les fronteres. El RER va posar dificultats a l’Església de la Cienciologia i a la secta Moon, però el Constitucional va obligar a admetre-les. En un judici costa molt demostrar que no ho siguin i sovint es vulneren drets individuals si es titlla de secta algun moviment. L’Estat espanyol i la Generalitat prefereixen buscar l’acord i la interlocució com a grups de creences més que criminalitzar-los o definir-los ben clarament, perquè posteriorment, si la justícia els admet, no es treu res d’arraconar massa grups com a secta.
Ja no hi ha gaires sectes, però?
A primers del segle XX ja hi va haver força moviments espiritistes i protestants en barris obrers catalans. Després va venir el franquisme monotemàtic. I a finals dels anys setanta i vuitanta van sorgir moviments com Nens de Déu o Hare Krishna. Amb més llibertat, van sorgir petits grups que van generar alarma social pel seu comportament. L’orde del Temple Solar va generar temor global i alarma social. Alhora es van estigmatitzar altres grups. Tot el que era diferent o minoritari era titllat de secta i, per tant, perillós. Actualment hi ha pocs moviments sectaris i són més filosòfics o alternatius.
Hi ha col·laboració religiosa en aquesta diversitat, o més aviat competència?
Més col·laboració, a través de les entitats de diversitat religiosa, i sobretot en el terreny social. Potser en l’àmbit local en algun barri poden competir, però sempre en comunitats reduïdes.
Pertànyer a una confessió o ser-ne practicant, condiciona el futur dels joves?
El mapa religiós es transforma lentament però constant. Hi ha menys creients en general, però alhora, els qui en són, són més practicants. És interessant comprovar com joves molt religiosos (sikhs, musulmans o catòlics) asseguren que segueixen un servei religiós cada setmana, hi són molt actius i els condiciona molt la vida. Fan fins i tot de l’adhesió religiosa el seu modus vivendi. En total, un 9% dels catalans van a un acte religiós cada setmana. Ser religiós o creient vol dir i implica, cada cop més, formar part d’una minoria, fins i tot entre els catòlics, i en ser part d’una minoria, la manera d’aproximar-te a la religió és més sincera. Ara mateix, tries més ser creient.
Triar ser creient, té algun efecte social?
Més convicció i fermesa per justificar-te i més capacitat negociadora en el pluralisme. Uns entenen millor el diàleg i d’altres es tornen ultraconservadors en la seva creença i adopten en l’esfera pública aquest paper. És un fenomen actual i global entre els qui creuen. Als anys setanta es creia que la secularització faria que la religió es convertís en més íntima i personal, però no ha estat tant així. Hi ha davallada en la creença, però les minories religioses tenen més voluntat de fer-se públiques.
En la guerra d’Ucraïna, sembla que la religió o els seus caps hi han fet costat i són poc actius per la pau.
Els patriarcats de l’Europa de l’est i de l’Església ortodoxa tenen molt de pes social i, ara, geopolític. És curiós perquè, després de la Unió Soviètica i d’anys d’ateisme, els sociòlegs preveien societats menys religioses, com si després de la secularització no fos possible tornar a creure massivament, i no ha estat així. La secularització no és irreversible. Pensar que la secularització no tenia marxa enrere prové del pensament il·lustrat, com Voltaire, que creia que un cop vista la llum no tornarien enrere, però sí.
Si mai la Xina reverteix la secularització..., quin desequilibri mundial!
A la Xina el govern és cada cop més ambivalent en la religió. Hi està creixent l’Església evangèlica i altres corrents pentecostals, perquè són molt més autònomes i flexibles i s’adapten a la creença de cada comunitat molt més que el catolicisme, per exemple, de normes globals.
Cap a on anem, a escala mundial, doncs?
Cap a un món amb més diversitat religiosa. No podem preveure tendències massives i on la religió dependrà més de la geopolítica que no pas en temps de la Guerra Freda o de blocs capitalista/comunista. En aquest segle XXI s’observa ja que la religió agafa també espais i creences híbrides: gent que es declara espiritual però no religiosa, o catòlica però no espiritual, o grups espiritualitzats però no institucionalitzats... La identitat religiosa encara pensem, erròniament, que ha de ser exclusiva. Leonard Cohen deia que era jueu budista. Durant una vida, la gent transita a prop de la religió en alguns moments, per casar-se per exemple, i després se n’allunya... Les esglésies que creixen són les que tenen una comunitat que atorga l’autoritat als pastors per ser-ho, i no com en el sistema catòlic, en què una institució o autoritat et valida. Fins i tot el catolicisme ha adoptat formes de flexibilitat, però encara poques, sobretot entre els moviments interns.

Les religions com a fet social, des de la ciència

Dirigeix l’Isor, un grup multidisciplinari centrat en l’àmbit de les ciències socials i que posa èmfasi en la religió i allò que implica com a fet social en una comunitat. Mètode científic no per desxifrar l’existència de déu o per valorar creences, sinó per analitzar les conseqüències socials dels practicants, tant si és un grup nombrós, massiu, de persones, com minoritari. L’Isor va ser pioner als anys setanta i vuitanta en l’aproximació a la religió, arran de les onades migratòries. Han contribuït a regular la diversitat religiosa, des del catolicisme a les esglésies de pentecosta o fins als animistes. Han elaborat els mapes religiosos de Catalunya i ajudat l’administració a regular l’espai públic i la convivència entre confessions. Griera ha estat investigadora predoctoral a les universitats d’Estrasburg (2004), Exeter (2006), Amsterdam (2007), i convidada a les de Boston (2009), Lausana (2016) i l’École Pratique des Hautes Études (2022).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El ministeri de Transports invertirà 2.980 milions a Catalunya

barcelona

Embolic a la base de Sant Climent Sescebes per una gallina amb una càmera

sant climent sescebes

El manifest per a la salut mental, pels drets del col·lectiu

GIRONA

El PGE destina prop de 113 milions a les comarques gironines

girona
Gastronomia

Can Salvi, segona part

VILAVENUT (FONTCOBERTA)

Reclamació a Girona que l’Estat cedeixi els pisos de la Sareb

girona

Els gegants obren la festa major de Banyoles

BANYOLES
Escàndol pels crits masclistes en un col·legi de Madrid

Escàndol pels crits masclistes en un col·legi de Madrid

Atenes
girona

Debats al CaixaForum