Societat

FRANCESC CAYUELA

PRESIDENT DEL GRUP EXCURSIONISTA I ESPORTIU GIRONÍ (GEIEG)

“Al GEiEG l’avala una manera de fer”

“No es quantifica el que els clubs com el GEiEG estalvien a les administracions en sanitat i educació”

“Si no ens espavilem, estem condemnats a tenir una vida complicada”

No entendria les inversions que necessitarien uns Jocs d’hivern si desatenem l’esport de base i amateur
Clubs com el nostre compleixen una tasca social que no té el reconeixement públic que hauria de tenir
El GEiEG i d’altres són clubs molt singulars que si l’administració no cuida acabaran desapareixent
S’han de destinar més recursos a l’esport, prioritzar l’esport de base i amateur i saber quin paper té cada agent

El GEiEG afrontarà els propers mesos la inversió més important de la seva història recent amb l’objectiu de millorar i ampliar les instal·lacions. L’històric club gironí, que ha previst una inversió d’uns 800.000 euros, vol més i millors serveis per als socis que ja té, però també pretén fer créixer la seva massa social, que va baixar a causa de les destrosses del temporal Glòria a les instal·lacions de Sant Ponç i de l’esclat de la pandèmia. El president de l’entitat, Francesc Cayuela, explica els motius per fer aquesta inversió i defensa la tasca social que el club compleix a la ciutat. Tampoc s’estalvia les crítiques a les administracions, perquè creu que les entitats sense ànim de lucre com el GEiEG no reben el suport que mereixen.

Per què s’han decidit a fer aquesta inversió?
És una inversió que era necessària. Sempre s’han anat fent coses, però ara ho farem tot seguit i en pocs mesos. La conjuntura econòmica és complicada, però hem de modernitzar i arreglar tot allò que cal i, sobretot, posar-nos al dia en les noves tendències i serveis i oferir unes instal·lacions de qualitat. Ho podríem haver fet tranquil·lament, però els clubs esportius amateurs i sense ànim de lucre, com el nostre, hem de donar un plus. Si no ens espavilem, estem condemnats a tenir una vida complicada.
Quina funció social compleixen clubs com el GEiEG?
El nostre és un club d’utilitat pública. No és una entitat privada al 100% com una empresa. Té un capital humà que compleix una tasca social a la comarca omplint espais que mai ha cobert l’administració, ni abans ni ara. Això ho fem per vocació de servei als gironins i és una iniciativa que sorgeix de la ciutadania.
Hi ha una necessitat d’actualitzar-se per por de la competència creixent dels negocis privats?
Dels negocis privats, però també de les administracions, que a vegades fan instal·lacions que les iniciatives privada i social ja han fet. En el camp de l’esport, hi juguem molts agents, com les entitats privades pures i dures i els clubs sense ànim de lucre. Però nosaltres fem coses que no fa ningú més: ens dediquem a l’esport de base i amateur i a la cultura. I ho fem gràcies a la quota que paguen els socis. Però si volem ser un club obert i popular, no podem tenir quotes elitistes. I les quotes només cobreixen una part del pressupost. La resta ve de patrocinadors o de serveis que ens reporten uns guanys per mantenir l’estructura. Aquesta és la piràmide econòmica d’un club com el nostre. Aquest i d’altres són clubs molt singulars que si l’administració no cuida acabaran desapareixent algun dia. I quan no existeixin, els haurem d’inventar. Encarnem un model molt arrelat a la ciutat i al país i és fruit de la iniciativa dels ciutadans. Aquests clubs han cobert unes necessitats quan les administracions no es dedicaven ni a l’esport ni a la cultura. I encara compleixen aquesta funció. Però això no té el reconeixement públic que hauria de tenir. El nostre és un model molt català que aposta per socialitzar i cohesionar barris i pobles i que estalvia molt a la societat i a les administracions en temes com la seguretat, la sanitat i l’educació. Això no es quantifica, però si es fes ens posaríem les mans al cap. Fem tasca de salut mental, física i social… I aquest model de club només rep suport puntual de les administracions. No s’acaba de materialitzar el suport real cap a aquest model, sigui de l’estament administratiu que sigui. I en aquest context hi ha la necessitat de buscar-se la vida, perquè tenim una massa social important i hi ha una necessitat de la societat gironina de fer esport amb nosaltres. La nostra massa social és molt activa i ens demana que ens posem al dia. I això, qui ens ho donarà? Doncs nosaltres. I en època de crisi? Doncs sí, perquè ara és el moment de fer-ho. Hem fet mil càlculs perquè sigui viable, perquè hem de donar servei als nostres socis i als que puguin venir. Tothom hauria de tenir en compte, a més, que clubs com el nostre nodreixen després els equips d’elit. I si no ens cuiden, de què es nodriran, aquests equips? Per tant, les administracions s’haurien de creure allò que estem fent clubs com el nostre, i encara més en èpoques de crisi. És un model que funciona, però que no es creu ningú.
És un model, a més, que ha fet de l’esport català el de més èxit de tot l’Estat.
Els olímpics catalans que hem tingut surten de clubs com el nostre. No surten de cap laboratori de la federació. És la federació qui es nodreix dels clubs. La seva funció ha de ser aixoplugar i fer allò que els clubs decideixin. Ha de coordinar, fomentar i ajudar els clubs, utilitzant les polítiques que els clubs hauran decidit prèviament. Si ens oblidem de quin és l’esglaó jeràrquic, ens equivocarem. Aquests clubs estan dirigits per juntes altruistes. Hi treballes perquè vols i hi creus. Però també passa que hi ha qui se’n cansa i se’n va a casa. En èpoques de crisi, en què tot són inputs negatius i números que no quadren i ajudes que no arriben, hi pot haver gent que se’n cansi. Molta de la gent que hauria de nodrir les juntes acaba desil·lusionada, perquè el context és molt complicat.
Què li demanaria, a l’administració?
No descobriré la pólvora. Primer cal saber exactament quin paper pertoca a cadascun dels agents de l’esport. Això no està definit. Hem de concretar la funció que ha de complir un club, una federació, un consell esportiu, un consell comarcal, una diputació, la Generalitat, la UFEC... Moltes vegades ens encavalquem tots plegats i l’únic que aconseguim és malbaratar recursos econòmics i humans. Per exemple, et pots trobar un consell comarcal que té unes competències determinades en esport i el del costat que en té unes altres. O diputacions i ajuntaments molt actius i d’altres que no ho són gens. Per tant, cadascú ha de tenir la seva autonomia, però sempre definint quin ha de ser el seu rol. També cal veure què cal prioritzar. L’esport de base i amateur? L’escolar? Tots? I quina relació hi ha d’haver entre els clubs i l’esport escolar? Això tampoc està definit. Tenim instal·lacions esportives a tot el país infrautilitzades fins a les cinc de la tarda, i llavors hi ha overbooking. I tothom vol fer més pavellons. No ho podríem organitzar de manera que les escoles, els instituts i les universitats poguessin fer ús d’aquestes instal·lacions infrautilitzades? I fer una instal·lació esportiva és el més barat. El més car és el manteniment i els salaris del personal. Ara cada poble vol tenir una piscina en comptes de tenir-ne una de central que doni servei a diversos pobles. Això vol un manteniment i després ve quan no surten els números. Hi ha hagut piscines municipals de la costa que fins i tot amb injeccions de l’administració han estat deficitàries. I cap empresa concessionària se’n volia fer càrrec. Un cop definit el model esportiu i el rol de cada agent, cal mirar de quins recursos disposem. Si no, simplement anem sobrevivint. Per resumir, crec que s’han de destinar més recursos a l’esport, prioritzar l’esport de base i amateur i saber quin paper té cada agent en tot aquest entramat.
Es queixa de falta de recursos, però sembla que per a uns hipotètics Jocs Olímpics d’hivern no hi hauria restriccions.
No hi veig incompatibilitat sempre que juguem tots en el mateix camp. És a dir, no entendria les inversions que necessitarien uns Jocs d’hivern si desatenem l’esport de base i amateur. Arribats a aquest punt, també podríem posar en qüestió determinats equips d’elit moltes vegades aixoplugats en el paraigua públic. Si tothom sap el que ha de fer i té el que ha de tenir, per mi cap problema. El problema és si prioritzem l’esport d’elit i els Jocs i deixem de banda l’esport de barri, que compleix una gran funció social. No només no hi ha res incompatible, sinó que crec que l’esport d’elit és necessari perquè et posa en el mapa i és un mirall cap a la base. Per aquest motiu, també és important que els esportistes d’elit que cobren una milionada no facin declaracions antiesportives incitant a vegades a les baixes passions amb un llenguatge barroer. Haurien d’aprofitar la seva posició per parlar de valors. Amb el que cobren, si estan emprenyats perquè ha sortit malament el partit o l’arbitratge, s’ho han d’empassar. Les actituds dels esportistes d’elit han de ser modèliques. Tornant a la pregunta, tot és compatible si a tothom li donen allò que li pertoca. I per això s’han d’establir uns criteris, que no han tingut cap dels nostres governs, siguin del color que siguin. Parlo sempre en general. També m’he trobat amb regidors, alcaldes i secretaris generals de l’Esport molt amatents, que han fet el que ha calgut.
A l’esport li cal una conselleria en comptes d’una secretaria?
Sí, però el nom no fa la cosa. Si no es dota de pressupost ni de voluntat política, canviar el nom no serveix de res. Ens ho hem de creure i dotar l’esport de més recursos. Els polítics no han valorat mai el que l’esport estalvia en sanitat i formació. L’aportació dels pressupostos públics a l’esport sol ser mínima, però si sabéssim el que s’estalvia a altres conselleries es veuria que se l’ha de dotar de més recursos.
Ha perdut massa social, el GEiEG?
Vam començar a perdre socis per culpa dels desperfectes a Sant Ponç causats pel Glòria, un mes i mig abans del confinament per la pandèmia. En un mes i poc teníem la instal·lació a punt, però després ens van tancar. Va ser com ploure sobre mullat. La pandèmia ens ha fet patir molt. Perquè encara que tanquis has de fer el manteniment, pagar el personal i tenir-ho tot a punt per tornar a obrir. La sort que vam tenir és que tenim una part de la massa social molt fidel que creu en la tasca social del GEiEG i va veure que en aquell moment no tocava donar-se de baixa encara que no rebés els serveis a canvi. Ho feien per ajudar el seu club. Però també vam tenir baixes, unes 3.000 d’un total de 12.000 socis. Ja n’hem recuperat uns 1.500, però necessitem recuperar la resta i augmentar la massa social. I per això fem aquestes inversions. A més, amb la pandèmia s’ha vist com de necessari és fer esport per a la salut mental i física. Aquesta pandèmia ha causat problemes mentals a molta gent. I l’esport és una cura pal·liativa perquè t’ajuda a desconnectar, a socialitzar i a fer amics.
Els ascensos en bàsquet i futbol i l’èxit del ciclisme i d’esdeveniments com la Sea Otter han convertit l’esport en un pilar per a la ciutat. Com encaixa el GEiEG en aquest entramat?
Jo faria la pregunta al revés, com encaixen ells amb el GEiEG, que ja era a la ciutat. Cadascú té el seu paper, però tenim una relació molt bona amb tots els clubs de la ciutat. En alguns casos hi col·laborem. Quan cal, es fa. Tots tenim el nostre espai i no hi ha d’haver una rivalitat. I si alguna cosa no funciona, se’n parla. Estem molt contents que el futbol i el bàsquet estiguin a dalt de tot, però nosaltres també reivindiquem la nostra funció. Continuem sent el club de Catalunya amb més federats, uns 2.300, la meitat dels quals són dones. I també som el club amb més seccions obertes [22]. Tenim més demanda de la que podem assumir.
Encara hi ha l’orgull de ser del GEiEG?
Orgull és una paraula que no m’agrada. Jo en diria satisfacció, i això és el que ens mou als que hi treballem. Hi ha socis que només venen a buscar un servei, i quan ja no el necessiten es donen de baixa. Però nosaltres encara gaudim d’una massa important de socis que podria fer esport en un altre lloc, però ens trien a nosaltres perquè saben que ajuden un projecte social i històric. Al GEiEG l’avala una manera de fer i una qualitat. Tenim monitors i entrenadors amb una gran formació tècnica que han viscut sempre l’esport a casa nostra i que saben transmetre a la mainada els valors i la filosofia del nostre club. Això és el que ens defineix. I en aquests anys tan dolents, estem orgullosos de la gent que treballa amb nosaltres. El context no és fàcil, però estem orgullosos de portar un vaixell com aquest. És com un transatlàntic que pesa molt i és difícil que s’enfonsi. També és més difícil canviar-li el rumb, però mentre sura té molta solidesa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

castelló d’empúries

Un robot avaluarà i posarà al dia el nombre d’amarradors d’Empuriabrava

castelló d’empúries
la crònica

Un pilot d’avió a la vall de Llémena

Cases sense gas el 2040

barcelona

El Manhattan mataroní

mataró

Obre a Girona una nova Barnahus per a infants i adolescents que han patit violència sexual

Societat

Els sindicats tornaran a plantar el govern aquest dimarts

Barcelona
societat

König i La Puntual, entre els establiments guardonats en la Nit del Comerç

girona
FIGUERES

Una lletrada denuncia que el bloqueig a la presó li impedeix veure un representat

FIGUERES
SALUT

Reforma del sistema sanitari a partir d’eixos d’hospitals

Barcelona