El dret a una vida independent
84 persones amb algun grau de dependència recorren a la prestació d’assistència personal
El recurs permet fer una vida més autònoma
La Generalitat té pendent la regulació del servei vigent des del 2006
A Catalunya hi ha 84 persones amb algun grau de discapacitat que s’han acollit al servei d’assistència personal. Aquesta figura que neix a principi dels anys seixanta als Estats Units reclama el dret de les persones dependents a viure de manera independent i prendre les seves pròpies decisions per ser més autònomes. Des de l’any 2006, moment en què es va desplegar la llei d’autonomia personal a escala estatal, la prestació s’ha anat desplegant tímidament a tot el territori.
A Catalunya la Generalitat va impulsar el 2007 un programa pilot amb la finalitat d’analitzar com havia de ser aquesta figura i coordinar un servei de cara a la seva futura incorporació a la cartera de Serveis Socials. “Vam ser pioners, però ja ningú en parla i es qüestiona que el servei és massa car”, lamenta María José Moya, responsable de l’àrea d’autonomia personal i vida independent de la Fundació ECOM, des d’on van gestionar el servei pioner per a 50 persones amb discapacitat física. “La clau és deixar de veure les persones dependents com objectes de cura i que no siguem tercers qui decidim sobre la seva vida”, diu la responsable d’ECOM, tal com es reconeix en la convenció internacional sobre els drets de les persones amb discapacitat i que “tard o d’hora” s’haurà de desplegar per oferir aquest servei d’autonomia. Des d’ECOM retreuen que després de 15 anys la Generalitat tingui pendent encara el decret que ha de regular el servei, que assenyalen que és del tot “insuficient” pels pocs recursos que hi destina l’administració amb ajuts d’entre 200 i 500 euros, segons el grau de dependència dels beneficiaris. “El retorn social, però, és molt important perquè les persones passen a ser agents actius, es genera ocupació i s’allibera els familiars com a cuidadors”, defensa María José Moya, convençuda que hi ha hagut un “canvi polític” des de la conselleria de Drets Socials en la prioritat de la prestació apostant més pels “recursos assistencials o els cuidadors informals”.
La directora general d’Autonomia Personal i Discapacitat de la Generalitat, Montse Vilella, manté que el decret està a punt de ser aprovat però es va aturar quan es va fer l’exposició pública i altres col·lectius subjectes a la llei de dependència hi van recórrer. “Ens agradaria que ja estigués resolt però hi ha un procés”, indica Vilella, que assegura que es manté damunt la taula, pendent que els pròxims mesos el govern espanyol defineixi i “concreti millor” la figura de l’assistència personal, tal com es va comprometre en el darrer consell territorial. “Com està definida ara mateix la prestació no és gaire atractiva per la poca quantia que reben per la con tractació d’hores d’assistència”, hi afegeix la directora d’Autonomia Personal, que considera que “s’han generat moltes expectatives”, a la vegada que entén que s’ha de ser “curós perquè està en joc la vida personal de moltes persones”.
Des que es va desplegar la llei estatal de la dependència, la Generalitat es queixa de l’infrafinançament per assumir els serveis i les prestacions per a les persones dependents. “Els números no surten de cap manera quan es reben 250 euros mensuals pel grau 3”, indica Vilella, que reconeix que la clau és que es pugui pagar el servei. El Departament de Drets Socials va destinar 1 milió d’euros el 2021 per a la contractació de 5.000 hores d’assistència personal.
Amb les dades a la mà, la figura de l’assistent personal s’ha desplegat de manera desigual a tot l’Estat i un dels aspectes controvertits que s’haurà de definir afecta la formació dels assistents. Mentre que uns defensen que s’ha de potenciar una qualificació sociosanitària, d’altres creuen que les hores d’atenció són la clau per facilitar el projecte de vida de la persona.
L’impuls a Barcelona i una cooperativa dels usuaris
Barcelona va crear el servei municipal d’assistència personal que permet a 54 persones viure de manera independent. L’Ajuntament va tenir el suport i l’experiència de l’Oficina de Vida Independent (OVI), una entitat petita impulsada per l’activista Antonio Centeno, que en els seus inicis va portar la llei d’assistència personal als tribunals per aconseguir que fos per a tot tipus de diversitat i arribés a totes les edats. “Es va fer malament aleshores i continua sense interessar ara amb un decret guardat al calaix”, lamenta Centeno, que critica la manca de recursos per part de la Generalitat, que és l’administració competent. Segons explica Centeno, la llista d’espera a Barcelona és de 80 persones, que han d’esperar de mitjana uns tres anys i mig per accedir al servei per gestionar els seus assistents a través de l’entitat que decideixin. “La Generalitat no deixa d’anunciar places residencials quan la llei diu tot el contrari”, denuncia el portaveu de l’OVI, que aplega una desena d’usuaris que es van constituir en cooperativa. Centeno reconeix que es troben “indefensos” perquè es garanteixi aquest dret que hauria de ser individualitzat a la persona, segons les hores que necessita i no a partir del grau de dependència, com passa ara. Així és com s’ha regulat a Barcelona i només caldria que “tècnics i polítics s’ho creguin”. Altres municipis interessats en el fet de crear el servei esperen que la Generalitat tingui feta la regulació.
