HOTEL ULTÒNIA
GIRONA
Dos hotels en un al centre de la ciutat i amb restes de muralla
L’Ultònia, a la Gran Via de Jaume I des del 1962, i el seu ‘germà’ Gran Ultònia comparteixen recepció i la voluntat d’implicar-se en Girona i ser-ne un atractiu més
Després de la interrupció pel coronavirus, els visitants han tornat a fer nit a l’establiment, amb l’opció d’assaborir un còctel a la terrassa
Les restes de l’antic baluard de la Santa Creu, a la planta -1, són a tocar del futur espai per a bicicletes
Ala ciutat de Girona, amb el nom d’Ultònia, hi ha hagut, de moment, una granja bar, un cinema teatre i un hotel (o dos). L’hotel Ultònia, inaugurat el 1962, i l’hotel Gran Ultònia, estrenat el 2009, ofereixen serveis d’allotjament, sales de reunions i cocteleria, entre d’altres, al centre de la ciutat, a la Gran Via de Jaume I. “Hem crescut amb la ciutat, hem viscut alegries i penúries, i esperem que ho puguem fer molts anys”, explica el propietari de l’establiment, Bartomeu Agustí i Ferré (Girona, 1984).
Juntament amb el seu germà Grau, que també treballa a l’establiment, Agustí va prendre el relleu del seu pare, Joan Agustí i Agustí, fa cinc anys. Una altra branca de la família Agustí s’ha dedicat a l’exhibició de cinema: l’oncle del propietari, Lluís Agustí i Agustí, presideix Ocine, que va prendre el relleu de l’antic cinema Ultònia.
L’actual propietari recorda que la família Agustí, amb el seu avi al capdavant, Narcís Agustí i Trilla, provenia del sector energètic –“la producció d’energia hidràulica”, diu– i, després de la Guerra Civil (1936-1939), van voler canviar de sector i entrar en el món del cinema. Agustí i Trilla va guanyar en subhasta les restes del baluard de la Santa Creu, una finca on s’havia de construir un edifici d’habitatges, però que va derivar en un hotel. El bloc va ser, a més, la seu del cinema teatre Ultònia, inaugurat el 1945.
Anys més tard, el 1962, va obrir l’hotel Ultònia, del qual va ser promotor Narcís Agustí i Agustí. L’hotel, amb una cinquantena d’habitacions i de tres estrelles, va arrodonir l’oferta que ja donava una granja amb el mateix nom i que havia obert a principis del 1960. “La primera granja de Girona va ser la granja Ultònia, que era just aquí a sota, al xamfrà. Era un punt de trobada de petits industrials de la zona. De fet, aquí a prop, a la plaça U d’Octubre, hi havia la fàbrica Grober”, recorda.
“Per davant de casa”
L’hotel és a tocar de l’antic traçat de l’N-II, “que passava per davant de casa”. De fet –recorda Bartomeu Agustí–, “l’avinguda Jaume I era l’antic recorregut de la muralla de Girona [del segle XVII], de la qual sobresortien diferents baluards”. La història de la ciutat i la de l’establiment estan estrictament lligades. Anys enrere, justament això (les restes d’un baluard) va endarrerir el procés d’ampliació de l’establiment, de capital estrictament gironí, destaca el propietari.
Durant molts anys van conviure el cinema i l’hotel. El cinema va tancar el 2000, i Joan Agustí i Agustí es va quedar l’hotel amb un objectiu: “La visió del meu pare era ampliar el primer [l’hotel Ultònia], al cinema fer-hi l’hotel de quatre estrelles i actualitzar el de tres perquè fos un únic hotel. Però va ser un procés tan dur que, quan es va acabar, el 2008, va esclatar la crisi, i amb molt de seny i prudència va decidir deixar-ho per a més endavant.”
Per tant, ara conviuen un hotel de tres estrelles i un de quatre. Les obres d’aquest segon establiment es van allargar molt i no van ser autoritzades fins a la junta de govern local del 16 de febrer del 2006. “El problema de Girona és que té un nivell freàtic molt alt, amb diversos rius, tot i que no plogui. El mateix baluard de la Santa Creu ocupa una part important de la planta on s’havien de fer obres. Això va fer que, en lloc d’haver de necessitar dos nivells de subsol, pis i pàrquing, en requeríssim tres, una fondària molt més gran, per la qual cosa vam haver d’impermeabilitzar un espai molt més gran.”
El Gran Ultònia, dissenyat pel despatx olotí RCR (Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta), va obrir, finalment, el 2009, sis anys després de l’enderroc del cinema. Queda pendent la unificació dels dos establiments en un de sol, “a llarg termini”, explica Agustí. Les obres d’actualització i renovació inclouen un espai per a les bicicletes, a la planta -1, darrere de les restes de la muralla (el baluard), justament.
Des de fa dos anys, els responsables de l’establiment gestionen La Terrassa, que temps enrere havia dut una empresa amb el nom d’El Secret. És un espai per fer presentacions “que ha canviat absolutament” i que es fixa en el segment de la cocteleria. “Obre cada dia, els 365 dies de l’any, amb una oferta de cocteleria per a tots els públics. És aquesta simbiosi amb la ciutat.” L’establiment també ofereix lloguer d’espais a la sala El Baluard, amb capacitat per a 200 persones i que es distribueix en quatre sales (Figuerola, Mercadal, Gironella i Santa Creu).
Els Ultònia han passat “de 0 a 100” de manera sobtada. Agustí es refereix al fet que l’hotel s’ha recuperat de la pandèmia i aquest estiu ha tingut ocupacions molt bones. El 2020 van haver de tancar del 19 de març a l’1 de juliol. “Des del dia de Sant Joan del 1962 no havíem parat mai.” Durant la pandèmia, l’establiment va obtenir la certificació en sostenibilitat ISO 14001. Als Ultònia, que dirigeix Eugeni Torres, hi ha 44 empleats.
El regiment nord-irlandès
El nom d’Ultònia no és català ni té arrels gironines. És el nom en llatí de la regió nord-irlandesa de l’Ulster, d’on provenia el regiment més gran que va voler defensar el bàndol local en les disputes contra els francesos. “En els setges de Girona, hi va haver un regiment de mercenaris irlandesos que venien de l’Ulster.” El setge del 1809 va ser un dels més intensos en què el regiment Ultònia va intervenir. I és el que va triar la família Agustí per donar nom als seus negocis quan va aterrar a Girona des d’Olot, als anys quaranta del segle passat, en l’inici del llarg franquisme per trobar l’espai a hindús, nord-americans, escocesos i moltes parelles catalanes.
