Collboni refrigera Barcelona

La pressió ha baixat. Barcelona ja no bull, ja no està crispada. Hi ha ajudat l’estiu i el període de relax propi de les vacances, però també el relleu al capdavant de l’alcaldia de la capital del país, amb l’entrada de Jaume Collboni en el lloc d’Ada Colau, i l’inici d’una nova gestió política que té entre els objectius “rebaixar la tensió”, segons proclama el mateix alcalde.

Vençuts ja els primers cent dies de govern, que en acció política s’acostumen a viure com tres mesos de gràcia, o cent dies de treva, l’Ajuntament de Barcelona i els de la resta del país afronten de ple la legislatura posant els llums de llarg abast i atents al primer revolt complicat de la carretera, que es concretarà en l’elaboració i aprovació de pressupostos.

Per a Collboni, queda clar que aquesta tardor ja començada marcarà políticament la sort del seu mandat, ja que l’aprovació dels números l’obligarà a desplegar pactes i a dibuixar estratègies d’entesa que fins ara només s’han esbossat o han quedat en simples manifestacions d’intencions resumides en el “soc un alcalde progressista”.

De moment, però, l’alcalde socialista s’està dedicant a refrigerar l’ambient de la ciutat, metafòricament i en l’acció concreta. En aquest sentit, un dels primers plans d’actuació duts a terme pel seu govern és prometre la climatització de les escoles de primària amb un pla inversor de sis anys.

La mesura, al marge del que suposa en termes d’afrontar els reptes i conseqüències del canvi climàtic, té diverses lectures polítiques. En primer lloc, es vol finançar amb cent milions d’euros provinents de la taxa turística, fet que suposa enviar el missatge a la població que el turisme no només és bo per generar llocs de treball, sinó que també pot finançar programes d’acció social.

En segon lloc, es presenta el pla com la continuïtat d’una idea que ja es va treballar en la legislatura passada i, per tant, es ve a dir que el govern de Collboni no renega del seu passat d’entesa amb Barcelona en Comú, sinó ben al contrari, i que, per tant, no se’ls descarta de cara a acords futurs.

Finalment, el fet que el govern de Collboni posi damunt la taula un programa inversor que abraça del 2024 al 2029, ja situa en l’imaginari de la població un govern socialista que s’allarga més d’una legislatura.

L’asserenament de la ciutat s’ha volgut concretar amb la posada en marxa aquest estiu del que s’ha batejat com a pla endreça, un paquet de mesures de carrer per aconseguir millorar els nivells de neteja, civisme i seguretat. S’ha pressionat les empreses concessionàries del servei de neteja perquè millorin el rendiment i s’han incrementat fins a un 30% les sancions per incivisme. Ara hi falta la pota de la seguretat, amb un reforç policial al carrer.

La intenció hi és, però els problemes es resisteixen a marxar. Tot i que Jaume Collboni assegura que rep els primers inputs que el pla endreça ja té efectes positius, el cert és que una passejada per la ciutat permet constatar que hi persisteix la brutícia i que la petita delinqüència va a l’alça i la degradació de Ciutat Vella sembla imparable.

En aquest sentit, les imatges feridores de joves drogoaddictes consumint droga als carrers del Raval, a plena llum del dia, s’han convertit en massa habituals i en un problema social de primer nivell al qual cal posar remei. Potser per això Collboni assegura que en l’àmbit territorial el districte de Ciutat Vella serà la prioritat, amb un programa d’acció que dissenyarà un comissionat designat expressament per a aquest districte, que políticament depèn d’Albert Batlle.

Jaume Collboni pretén pacificar l’ambient a la ciutat a través de l’acció concreta, però també fent ús de les relacions institucionals, ja sigui en el terreny polític o en l’econòmic. Una mostra de la seva intenció és haver triat el Cercle d’Economia per fer-hi una de les primeres intervencions després de la represa del curs polític un cop passat l’estiu. No són cap secret la tensió i el recel que hi havia entre el món empresarial i l’alcaldessa Ada Colau, una desavinença que va assolir el punt àlgid en les relacions amb Foment del Treball i el seu president, Josep Sánchez Llibre.

La nova manera que Jaume Collboni vol imposar a Barcelona es nota més en el to que en l’acció. És evident que l’alcalde vol quedar bé amb tothom i acontentar tothom amb aquesta dèria de “rebaixar tensions”. En aquest sentit, ell mateix ha parlat de la necessitat de “construir majories” en el terreny de l’acord ciutadà. Una de les primeres línies de gran acord serà l’àmbit del diàleg social, amb una mesa en què seuran sindicats i representants del món de la patronal.

En la línia de marcar distància respecte a la gestió de l’antic govern, Collboni s’ha fixat el propòsit d’anar més a poc a poc en els grans projectes per lligar consensos. De cap de les maneres es vol tornar a viure una situació com la de la superilla, que, un cop acabada, la justícia ha fet evident que hi ha sospites que el projecte es va tirar endavant sense respectar els tràmits administratius que pertocaven.

Per contra, la tasca que Collboni no té pressa per abordar és lligar un pacte de futur que doni estabilitat a un govern que ara està format només per deu regidors. L’alcalde ho nega públicament i assegura que Barcelona no és cap peça d’intercanvi en el trencaclosques de la gran política, però és una evidència que la negociació a Madrid per a la investidura de Pedro Sánchez està condicionant qualsevol moviment de pacte.

És evident que Collboni s’ha posat a pilotar la nau de Barcelona mantenint el rumb que ja duia, i amb petites maniobres pensades només per fer una travessia més agradable, sense executar en cap cas maniobres brusques. Tot i això, en aquests tres mesos de travessia, Collboni ja ha fet coses que l’allunyen de Colau com ara refer ponts de diàleg amb Tel-Aviv, desfer els projectes de l’urbanisme tàctic i imposar mà de ferro als carrers, per exemple amb el col·lectiu de manters.

Al seu torn, els comuns confien que el capità Collboni els faci un senyal, més aviat que no pas tard, per afegir-se a la tripulació del seu vaixell. Una altra cosa és si Colau s’hi voldrà enfilar o preferirà un destí diferent en la política espanyola, si els pactes i governs futurs li ho permeten.