La monarquia
La reina més ‘puta’
La saviesa popular, per molt cruel que sigui, sovint està infravalorada perquè sol partir de llegendes urbanes que si bé els historiadors no les poden corroborar tampoc les poden desmentir. Aquesta és la gràcia. Així, al segle XIX va fer fortuna sobretot a Madrid una dita que s’adiu bastant amb el llegat dels Borbons: “Ser més puta que María Luisa.” L’aforisme es refereix a Maria Lluïsa de Parma, que va ser la reina d’Espanya al costat de Carles IV entre el 1788 i el 1808. També en deien zorra –com la cançó aquesta que anirà a Eurovisió– molts súbdits i també una part del clergat, que tenia un límit en l’acceptació respecte al llibertinatge sexual dels monarques, per molt catòlics que fossin.
Tot plegat va començar amb un incest de manual entre els Borbons. Els reis es van casar essent cosins de primer grau. Després va venir una tortura digna d’una sèrie de terror i més tenint en compte els anys de què parlem. No només van tenir 14 fills, sinó que estan documentats 24 embarassos oficials de la reina, gairebé un per any, fet que la va deixar físicament destrossada.
Així, la seva promiscuïtat la va fer digna, per a bé o per a mal, dels adjectius que el poble deixava anar amb aquella alegria. Tothom sabia que la reina s’ho feia amb Manuel de Godoy, el primer ministre del seu marit. N’hi ha que han escrit que el rei era conscient que la seva mà dreta s’enllitava amb la dona i que ja li anava bé. Ves a saber. Amb tot, la gent donava per fet que no només Godoy gaudia dels favors sexuals de la reina sinó també altres membres de la cort, i no pas pocs.
Dels 14 fills alguns s’assemblaven sospitosament a Godoy. El cas més escandalós va ser el de Francesc de Paula de Borbó. De fet, les Corts de Cadis el van excloure de la successió per aquestes sospites. Dels 14 fills –cap reina espanyola n’ha tingut tants– només set van arribar a l’edat adulta. La majoria, malalts pels coneguts problemes genètics que suposa que tants parents es vagin emparentant entre ells mateixos.
De tota la tropa de descendents, va ser Ferran VII el que a la llarga va acabar pujant al tron. Se’l considera el pitjor rei de la història espanyola, una joguina durant molts anys en mans de Napoleó. Va salvar el cap, això sí, perquè el general francès no era tan partidari de la guillotina com alguns dels seus compatriotes durant la revolució.
Conspiracions
Maria Lluïsa va estar a punt d’esdevenir reina regent i d’enviar Carles IV a pastar fang en la coneguda conspiració d’El Escorial en què va comptar amb la col·laboració del seu fill i futur rei, Ferran VII. La monarquia espanyola, sense que ho sabés el rei, acceptava l’entrada de les tropes de Napoleó el 1807 amb el presumpte objectiu d’atacar plegats el regne de Portugal, però el general francès tenia altres plans i va aprofitar el desgavell i les desconfiances a Madrid entre els uns i els altres per aconseguir amb el temps el control de la cort espanyola i col·locar el seu propi monarca, Josep I Bonaparte.
La magnitud de la tragèdia
Hi ha una dada amb la qual els estadístics, no sé de quina branca exactament, quedarien estabornits. Entre el 1740, quan regnava Maria Amàlia de Saxònia amb Carles III, i el 1788, amb la nostra amiga Maria Lluïsa, van néixer exactament 27 infants i infantes, això sense comptar els avortaments. Hi ha aquella premissa, no sé si científica al cent per cent, que de la qualitat en surt la quantitat, però en aquest cas queda en dubte. I als fets ens referim, és clar. Els reis que van sorgir d’aquesta fillada van ser Carles IV, el cornut més gran que s’ha vist mai en un regne occidental, i Ferran VII, que va fer tantes vegades el ridícul que fins i tot els historiadors n’han perdut el compte.
L’altra Maria Lluïsa
Si parlem de rècord mundial de fills i filles entre els Borbons i similars, pocs poden competir amb una altra reina –en aquest cas emperadriu– nascuda a Madrid. Maria Lluïsa de Borbó i de Saxònia, filla de Carles III, es va casar amb Leopold II d’Àustria i, tot i que aquest mai va tenir una salut de ferro, de la seva unió van néixer setze fills entre el 1766 i el 1788, amb una mitjana un altre cop imbatible. Un d’aquests fills, Francesc I, va ser el darrer portador del mil·lenari títol d’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, que seguint la tradició de l’època va tenir tretze fills, una dels quals es va casar amb Napoleó el 1810.
