Pressió per un cos perfecte
El 60% de les dones d’entre 16 i 25 anys i el 50% de les de fins a 65 se senten insatisfetes amb el seu cos
El pla d’acció per combatre la pressió estètica vol atacar aquesta violència simbòlica contra les dones
Activistes contra la grassofòbia denuncien que la discriminació de les dones grasses comença pel metge
La majoria de les dones, de qualsevol edat, viuen permanentment insatisfetes amb el seu cos
Els cànons de bellesa han estat imposats històricament per la societat patriarcal
Sovint la pressió estètica es reconeix quan es parla de publicitat o de moda, però passa desapercebuda en altres àmbits, com quan una dona, per exemple, pensa “en quanta activitat física haurà de fer per, per exemple, cremar una coca o una ensaïmada que s’acaba de menjar” en lloc de disfrutar d’estar-se-la menjant. D’aquesta pressió estètica, segons la directora de l’Institut Català de les Dones, Èlia Soriano, també se’n diu “violència simbòlica”. És la que també es produeix quan en una competició esportiva els homes van amb equips adequats per a l’esport que han de practicar i a les dones, fent el mateix esport, els fan dur un equip estètic en comptes de funcional.
La pressió estètica també afecta els homes i cada dia més (i també cada dia més perquè, entre altres coses, fins ara no s’havia estudiat mai, la pateixen persones no binàries), però les enquestes indiquen que ara per ara encara són les dones les principals víctimes. Les dades ho corroboren: el 60% de les dones d’entre 16 i 25 anys se senten insatisfetes amb el seu cos, i entre el 40 i el 50% de les dones de fins a 65 anys també. Nenes d’entre 8 i 11 anys diuen que es volen aprimar i el 27% de les dones (en general) s’han saltat àpats sense control mèdic per raons estètiques.
Aquestes són dades de l’enquesta Òmnibus que la Generalitat va fer l’any 2022 i que el Departament d’Igualtat i Feminismes té en compte en el seu pla d’acció per combatre la pressió estètica 2023-2026 (que té un pressupost de més de deu milions d’euros) que està desenvolupant l’Institut Català de les Dones, del Departament d’Igualtat i Feminismes. El pla –que es fonamenta en la incorporació transversal de la perspectiva de gènere en totes les actuacions dels poders públics– té per objectiu donar una resposta a la violència dels cànons estètics que produeixen i perpetuen els estereotips i les discriminacions de gènere, racials i capacitistes, és a dir, contra la gent amb capacitats i cossos diferents.
Estan previstes una setantena d’accions en els àmbits educatiu, de salut, de consum, laboral i esportiu i audiovisual i publicitari que es coordinen amb els diferents departaments del govern. Preveu accions normatives, però, sobretot, de sensibilització, acompanyament i denúncia.
Segons la mateixa enquesta Òmnibus del 2022, la insatisfacció corporal de les dones “està estretament lligada a la imposició social de la primesa i als mecanismes que la sustenten, com poden ser les talles allunyades de les mides antropomètriques de la població general”. Aquest fet genera malestar i influeix en el benestar d’una manera integral. Tal com mostra la mateixa enquesta, “un 32% de les dones s’han sentit malament pel fet de no trobar roba de la seva talla”.
Venen els trastorns
Aquesta insatisfacció pel fet de no tenir un cos ideal (que, en realitat, no existeix) és el germen (tot i que hi ha moltes causes més) d’una gran part dels trastorns de la conducta alimentària (TCA), el principal i més conegut dels quals és l’anorèxia. Segons dades de l’Enquesta de Salut de Catalunya (Esca) 2020, els TCA afecten prop de 28.000 adolescents i joves a Catalunya, aproximadament el 5% de les noies. El 50,3% de les dones que pateixen anorèxia tenen entre 15 i 44 anys i el 20,9% es troba en la franja de 45 a 64 anys. El 15,5% tenen entre 65 i 74 anys i el 13,3%, entre 75 anys i més. Pel que fa a la bulímia, el 72,7% de les dones que la pateixen tenen entre 15 i 44 anys i el 20,9%, entre 45 i 64 anys.
“No pot ser normal que les dones visquem permanentment, i al llarg de tota la vida, insatisfetes amb el nostre cos, angoixades per si ens engreixem o envellim, que deixem de fer esport o d’anar a la platja perquè ens fa vergonya ensenyar el nostre cos, o que fem esport no pel plaer de fer-lo, sinó per aconseguir resultats estètics”, diu la consellera Tània Verge en la introducció d’aquest pla. Fa referència a altres dades amb què també treballa aquest departament, en aquest cas recollides per l’Observatori Català de l’Esport el 2022, que alerten sobre les motivacions que porten homes i dones a practicar esport i activitat física i on s’observa que hi ha “més dones que homes que fan esport per aprimar-se i més homes que dones que fan esport per divertir-se o per desestressar-se”.
El cànon de bellesa imposat també margina la vellesa (el que se’n diu edatisme) o la diversitat de cossos o de colors de pell (racisme). “És veritat que no som conscients que la pressió estètica és una violència simbòlica i estructural, que afecta no només en la part decorativa dels cossos sinó un entramat relacional, i una pressió que fa que hi hagi gent, molts joves i moltes dones, amb una vivència obsessiva i compulsiva amb relació al cos, l’alimentació, el pes...”, reflexiona la psicòloga Anna Jeremies, de Magranes, una cooperativa feminista d’acompanyament a les sexualitats i afectivitats. La cooperativa fa avui i encarregats per l’ICD cursos de formació en diferents organismes públics d’atenció al públic, com la xarxa SAI, el servei d’atenció integral a la diversitat afectivosexual i de gènere que impulsa el Departament d’Igualtat i Feminismes.
“La pressió estètica ens afecta a totes perquè és una violència masclista i sexista; tot i que, com que va dintre de la maquinària del consum, també interpel·la els homes. És una pressió que ja fa anys que recau sobre nostre, però és evident que les pantalles i les xarxes socials en què estem immersos cada dia encara ho engrandeixen més”, diu Jeremias, que lamenta: “No som conscients que hi ha un malestar amb el propi cos, un brot d’odi cap a nosaltres mateixes, una vergonya corporal i una insatisfacció corporal.” La psicòloga, que fa acompanyament a dones, assegura que, segons la seva experiència, es podria dir que “un 80% de les dones viuen amb insatisfacció respecte del seu propi cos, indistintament de si tenen un cos normatiu o un cos no normatiu, indistintament de si tenen 16 anys o de si en tenen 75”. “Per tant, estem parlant d’una realitat de la qual no som conscients però que ens oprimeix”, conclou.
Estar grassa és estar malalta?
“La idea general és que estar gras és estar malalt, però no hi ha cap malaltia que patim únicament les persones grasses. Per què, doncs, aquesta persecució?”, es pregunta Sandra Gonfaus, periodista i activista contra la grassofòbia, que manté que l’odi a les persones grasses, sobretot a les dones, comença a la consulta del metge. I posa en dubte el valor mèdic acceptat de l’índex de massa corporal (IMC), que, segons explica, “no el va crear un metge ni es va fer amb paràmetres de salut, sinó que el va crear al segle XIX un matemàtic amb la intenció de fer una mitjana de com eren els cossos dels homes blancs europeus, que no va tenir en compte ni dones ni altres races. I és el sistema establert i el model que té l’aval de l’OMS”.
Gonfaus va ser la impulsora, amb la cooperativa Trama, de les primeres Jornades contra la Grassofòbia i la Violència Estètica vers les Dones i les Dissidències de Gènere, que es van fer el juny del 2023 i que ara es tornaran a fer aquest mes d’abril a Barcelona. Denuncia que les persones grasses “tenen sovint diagnòstics tardans perquè els metges només veuen un cos gras per posar-lo a dieta i creuen que és la causa òbvia de tot”.
Hi està d’acord la psicòloga Anna Jeremias, de la cooperativa Magranes. “Tenim una mirada on l’estigma del pes està molt present en la nostra societat i això fa que s’exerceixin moltes discriminacions al voltant de les persones grasses”, diu. I manté: “A la nostra societat el que està passant és que els discursos i les narratives sota el marc mèdic o biomèdic (en el qual hi participen des de farmacèutiques a clíniques cosmètiques, etcètera) juguen a un màrqueting que té poca consciència, en què es construeix un relat en el qual es relaciona la salut amb estar prima, s’estableix que una persona jove i blanca és saludable... I tot això acaba que avui, en la justificació per a tothom entorn les violències estètiques cap a ella mateixa i cap als altres, el relat de fons sempre és: «Ho faig per la meva salut.»” En el context social i en els entorns mèdics també és així, assegura Anna Jeremias, que considera: “Cal treballar perquè canviï la mirada grassofòbica i hi hagi un acompanyament als cossos que no sigui racista, capacitista, etcètera. S’ha d’analitzar aquesta narrativa, perquè des de les cures no es pot exercir violència i discriminació.” Defensa que “com a societat hem de revisar el concepte de salut que tenim, perquè la salut és una cosa molt integral i, per exemple, només un 36% té a veure amb aspectes de comportament individual i una mínima part té a veure amb l’exercici, però, en canvi, en la salut hi influeixen les circumstàncies socials, el nivell socioeconòmic, la contaminació dels barris on viuen, si tenen accés a un acompanyament mèdic saludable i de respecte, etcètera”.
Els cànons de bellesa han estat imposats per la societat patriarcal. “Històricament les dones hem estat sempre objecte d’aquestes violències, des de la societat xinesa, que embenava els peus a les dones, fins a la imposició de les cotilles... Hi va haver una època en què tenir tuberculosi era atractiu!”, explica la professora Sandra Gonfaus. Parla de com aquests cànons han influït en la nostra salut i com sempre la bellesa està relacionada amb el cànon europeu sense tenir en compte altres races o altres ètnies.
Creadores de contingut
Entre les moltes accions que preveu el pla d’acció per combatre la pressió estètica hi ha la promoció de les creadores de contingut, perquè mostrin la neutralitat corporal, una acció important atesa la importància, avui, de les xarxes socials, sobretot entre les joves. “No podem impedir que es publiquin continguts però sí que podem legislar perquè sigui obligatori que s’hagi d’indicar que aquest contingut té un filtre”, diu la directora de l’ICD, Èlia Soriano, que insisteix: “Hem d’anar a buscar i crear continguts i creadors de continguts que ens ajudin a divulgar el missatge que la pressió estètica és una violència.” El desembre passat l’ICD va fer una jornada de pòdcast: vuit hores seguides de pòdcasts, amb creadors de contingut, amb un llenguatge que s’adapta al jovent, parlant sobre pressió estètica.
