societat
Els abusos clamen justícia
Les víctimes d’agressions sexuals en l’Església encara esperen gestos de reparació que no es concreten
Catalunya esdevé pionera a reclamar per llei que els casos més greus de pederàstia no prescriguin
L’avançament electoral deixa la comissió d’investigació creada pel Parlament amb la feina a mig fer
Bisbats i congregacions s’han dotat de protocols per prevenir i actuar quan aflora un cas, però cal avançar més
Posar xifres als abusos en l’àmbit eclesiàstic és un impossible, ja que les denúncies són molt minses L’Estat és l’ens que té la clau de volta per implantar un mecanisme reglat per indemnitzar els agredits
El març del 1991, l’Audiència de Barcelona condemnava a quatre anys de presó un frare que impartia la classe de gimnàstica en una escola de Sant Rere de Ribes per abusos sexuals comesos a dos menors de 5 i 8 anys. Per aquelles dates, la notícia va tenir la repercussió que va tenir, però va ser de les primeres que, des del punt de vista mediàtic, van alertar de l’existència d’una problemàtica atroç i silenciada durant dècades, la de la pederàstia en l’Església, que, anys més tard, el 2016, colpejaria l’actualitat pública amb més vigor amb l’esclat del cas Maristes. Els abusos que des d’aleshores es van anar destapant en diversos centres d’aquesta congregació i d’altres van servir no només per posar al descobert un seguit de pràctiques delictives perpetrades en no poques ocasions per depredadors sexuals, sinó un problema sistèmic i estructural que es va donar en l’àmbit eclesiàstic, especialment a partir de la segona meitat del segle passat. Tot això, sumat a l’existència d’un modus operandi perfectament orquestrat per, en primera instància, encobrir tots aquells episodis, i, després, minimitzar-los. Qui hagi vist Spotlight, aquella petita joia en format cinematogràfic que descriu el pou de detritus que es va instal·lar als fonaments de l’arxidiòcesi de Boston, es pot fer una idea mil·limètrica de l’abast d’un escàndol de reminiscències planetàries i que, com a tal, també té arrels a casa nostra. En aquests últims vuit anys, però, s’han fet passos per reduir exponencialment aquests abusos –si bé no erradicar-los– i perseguir-los aparentment amb més exemplaritat, sobretot a partir del moment en què des de la cúpula de l’Església s’ha adoptat el missatge que no estem parlant de pecats, sinó de delictes, i que, com a tals, cal fer actuacions per prevenir-los i, quan es donin, actuar a través del dret canònic i també de la justícia secular. Però encara queda camí per traçar, i a Catalunya un informe del 2020 del Síndic de Greuges, primer, i una comissió d’investigació parlamentària, després, han estat alguns dels intents isolats per no deixar llanguir una ignomínia que, al centre, hi té un conjunt de víctimes de delictes majoritàriament ja prescrits, i que batallen per ser reconegudes, primer, i restituïdes, després. I aquesta, la de fer justícia amb els afectats, és la gran batalla a entomar ara mateix.
El primer hàndicap, i seriós, a l’hora de plantejar-se el debat sobre com es pot rescabalar el deute que hi ha amb les víctimes, és la impossibilitat de quantificar de quanta gent estem parlant realment. Perquè cal tenir present, d’entrada, que la gran majoria d’abusos, també a l’Estat i a Catalunya, es van produir ja fa temps, entre els anys seixanta i noranta. Josep Maria Tamarit, catedràtic de dret penal de la UOC i un dels autors de l’informe que el Defensor del Poble estatal va publicar l’octubre del 2023 sobre aquesta qüestió, explica: “A partir dels noranta, els casos aquí van començar a anar de baixa i això no és anòmal si tenim en compte el que ha passat en altres països. La societat ha evolucionat molt, i un dels factors és la secularització. Això ha fet que cada cop menys infants hagin estat en contacte amb l’Església, ja sigui en centres educatius o activitats. També hi ha hagut un canvi demogràfic, i, alhora, la conscienciació social també és més elevada. Hi ha més prevenció. Ara bé, també s’ha de dir que els abusos no han desaparegut del tot.” A la dificultat, doncs, de contextualitzar uns fets que no són d’ara, s’hi afegeix que un percentatge ínfim d’aquestes agressions, menys d’un 10%, han acabat en denúncia. Per tant, no hi ha –ni se’n poden fer– censos acotats ni estadístiques pròpiament dites d’afectats, més enllà de projeccions com la que va fer el Defensor del Poble estatal en el seu treball de 770 pàgines, que, basant-se en una enquesta de cuina pròpia a 8.000 persones, va concloure que un 1,13% de la població espanyola ha patit alguna agressió sexual quan era menor d’edat en l’àmbit religiós i, filant més prim, un 0,6% dels autors eren capellans o religiosos. Això dona un interval d’entre 400.000 i 440.000 víctimes potencials a tot l’Estat espanyol, la majoria de les quals són homes, que, en un patró més o menys repetitiu o comú, identifiquen que els delictes van ser perpetrats sistemàticament en entorns lligats a l’Església –un centre educatiu, unes colònies, unes convivències...– i de manera repetitiva en edats prèvies a l’adolescència.
L’encobriment sistemàtic
Històricament, la resposta que s’ha donat des de la cúria eclesiàstica a aquest escàndol ha estat tractar-lo com un afer intern. És a dir, encobrir-lo. Els clergues o capellans implicats molt sovint senzillament eren traslladats de diòcesi o país, i les denúncies, escasses, que hi pogués haver, es miraven d’abordar amb acords extrajudicials amb els afectats. La pressió social, però, molts cops és una palanca amb una capacitat insospitada de propiciar canvis, i l’aparició d’episodis i més episodis que han tingut impacte en els mitjans de comunicació ha obligat l’Església a virar la nau, encara que sigui més tímidament del que molts voldrien. N’és un exemple el fet que la Conferència Episcopal Espanyola, en una instrucció del 2023, va unificar els criteris jurídics i processals per fer front a un eventual cas de pederàstia (vegeu peça), i alhora va aprovar un pla integral de reparació de les víctimes que, entre altres mesures, preveu la posada en marxa d’una comissió d’arbitratge per estudiar quina solució es dona a les denúncies que ja han prescrit judicialment. De manera paral·lela, també ha encarregat una controvertida auditoria a un bufet privat d’advocats, Cremades&Calvo Sotelo, que en una primera prospecció va comptabilitzar 2.056 possibles víctimes a l’Estat des del 1905. Tot plegat, i sobre el paper, han estat passos endavant, malgrat que en el seu informe el Defensor del Poble censura que avui la normativa que regeix en l’esfera religiosa reflecteixi “una actitud més preocupada per l’escàndol que pel reconeixement de les víctimes i els seus drets”. Una visió que és compartida per Miguel Hurtado, una de les veus dels afectats més actives i que ha denunciat que va ser agredit sexualment per un monjo de Montserrat durant 12 anys. Hurtado considera que “no hi ha cap voluntat real per part de l’Església, ni aquí ni a Roma, de fer canvis de debò. Fan discursos que sonen molt bé, però a la pràctica, res de res. Quants bisbes han dimitit o han estat destituïts per això? Per tant, en el fons el que estan dient és que no han fet res dolent.” Més enllà, però, de l’actitud que pugui tenir la cúpula de la institució, els experts sí que destaquen que, a una escala jeràrquica més a peu de comunitat, hi ha hagut canvis, amb el reconeixement de la culpa en alguns casos –“Des de Montserrat, ens sentim avergonyits pels comportaments que hagin pogut tenir membres de la nostra comunitat en relació amb abusos a menors”, va declarar el prior de l’abadia, Bernat Juliol, en un testimoni a la comissió d’investigació del Parlament el 5 de febrer passat– i amb l’aplicació de protocols preventius. “Hi ha àmbits de l’Església en què s’han fet grans progressos i d’altres en què hi ha més resistència. L’evolució hi és, però no és ni rectilínia ni uniforme, ja que, per exemple, s’ha fet un camí molt important en la prevenció, però menys en la reparació de les víctimes”, resumeix Tamarit.
Catalunya obre camí
Si es mira la mateixa institució eclesiàstica i els estats pròpiament dits de la resta d’Europa, per fixar el focus a prop, es veu que l’Estat espanyol encara va dues passes enrere, o més, respecte a altres països, sobretot en atenció, reconeixement i rescabalament dels afectats. Igualment, entre víctimes i experts s’assenyala que, en el cas de Catalunya, s’han intentat fer algunes passes més des de l’esfera política i institucional. “Aquí estem una mica més avançats en el tema del reconeixement, però encara som lluny, i molt, dels estàndards europeus”, manifesta Miguel Hurtado. Un dels intents per mirar de remoure aquesta problemàtica va ser la creació, el 2019, d’una comissió especial del Síndic de Greuges sobre els abusos en l’Església de la qual el catedràtic Josep Maria Tamarit també va ser un dels ponents. Una de les seves tasques va ser recopilar informació en diferents diòcesis i congregacions sobre com procedien davant d’un cas o denúncia, a banda de què fan o deixen de fer perquè no es donin segons quines situacions. També es va fer un treball ingent per localitzar i recollir el testimoni d’alguns agredits. De tot això, en va sortir el 2020 un document de conclusions i, entre altres coses, es va poder constatar d’entrada que, “en general, i a excepció de tres casos, els abusos van ser reiterats i van arribar a durar anys” i que, davant d’això, “la resposta de les congregacions religioses ha estat reactiva a la presentació de les queixes, en més o menys grau, però no han mostrat una actitud proactiva per conèixer ni investigar altres casos que es poden haver produït en el si de la institució”. Arribats fins aquí, una de les diverses recomanacions que aleshores feia el Síndic de Greuges era constituir una comissió d’investigació al Parlament que, entre altres qüestions, entomés la qüestió pendent de situar les víctimes al centre de la discussió pública.
La política, però, és com és, també aquí, i posar en marxa aquest ens de fiscalització ha requerit temps, fins al punt que van haver de passar vuit mesos entre l’anunci de la creació i la constitució formal o protocol·lària, el novembre del 2022. A banda d’escoltar una trentena de víctimes, psicòlegs, especialistes en abusos a menors, periodistes, penalistes i representants de l’Església, a excepció de l’aleshores president de la Conferència Episcopal, Joan Josep Omella –que tot i estar-hi citat no va comparèixer–, un dels encàrrecs que tenia la comissió era promoure l’aprovació d’una proposició de llei pionera a l’Estat per reformar el Codi Penal per allargar els terminis de prescripció dels delictes greus de pederàstia. En una maniobra gens habitual i que va generar cert soroll, però que a posteriori, i per pur atzar, es va demostrar encertada, aquest projecte normatiu es va dur al ple abans que l’ens acabés la seva feina i tingués les conclusions aprovades, que és com s’acostuma a fer. Arribats a aquest punt, el 22 de gener el Parlament ratificava la iniciativa per traslladar al Congrés dels Diputats una proposta de reforma del Codi Penal per tal que aquells delictes de pederàstia més greus –els que tenen una pena de presó superior als cinc anys– no prescriguin i, alhora, allargar també la prescripció dels tipus penals menys greus. ERC, el PSC, Junts, els comuns i Ciutadans hi van votar a favor, mentre que el PP, la CUP i la diputada no adscrita Cristina Casol es van abstenir i Vox hi va votar en contra. Tot i que la pilota és ara a la teulada del Congrés dels Diputats, que anant molt bé les coses no tramitarà aquesta iniciativa fins d’aquí a un any mínim, per a les víctimes aquest pas és una victòria, ja que sempre han argumentat que no són pocs els afectats que triguen anys, o dècades, a recórrer a la justícia, perquè és un tràngol psicològicament dur, i que sense el límit de la prescripció s’elimina una barrera per fer aquest pas. El catedràtic de dret penal de la UOC Josep Maria Tamarit és del parer, però, que aquest retoc normatiu “pot generar falses expectatives, perquè qualsevol reforma del Codi Penal no es pot aplicar de manera retroactiva. Per tant, la mesura tindrà validesa quan entri en vigor la llei, i els delictes que fins aleshores estiguin prescrits ho continuaran estant. L’impacte no es veurà fins d’aquí a uns anys, i això s’ha d’explicar, i molt bé, per no generar segons quines expectatives entre les víctimes”.
El truncament de la legislatura, com a conseqüència de l’avançament de les eleccions catalanes, ha estat una estocada imprevista per a aquesta comissió d’investigació, ja que ha hagut d’aturar la seva activitat de manera abrupta amb la dissolució del Parlament. Segons la seva presidenta, la diputada dels comuns Susanna Segovia, malgrat això s’ha pogut completar al voltant del 60% del pla de treball, amb el gros de compareixences previstes i l’aprovació, sobretot, del projecte de llei per a la imprescribilitat. En tot cas, però, sí que ha quedat pendent la redacció i votació d’un document de conclusions, que, entre altres qüestions, s’esperava que prengués posició sobre matèries clau per als afectats com ara la seva reparació econòmica i altres propostes més concretes com ara disposar d’una oficina única per a les víctimes, reglamentar els protocols preventius perquè no passi com ara, en què cada congregació o bisbat els fa com sap o com pot, i disposar de programes, s’entén que a la xarxa pública, de suport psicològic. Aquesta darrera és una petició especialment sensible, ja que informes com el del Síndic de Greuges constaten que els menors que han estat objecte d’abusos sexuals tenen importants seqüeles que van des de problemes cognitius i de socialització fins a quadres d’ansietat, pèrdua de pes i, fins i tot, consum de tòxics. De cara, doncs, a la propera legislatura, Susanna Segovia defensa: “S’ha de tornar a constituir la comissió, però mantenint el pla de treball que ja estava aprovat, fet que ens permetria enllestir la feina i acordar unes conclusions en un termini de tres o quatre mesos.” Miguel Hurtado, com a part implicada, també entén que s’ha de rematar la tasca que hagi quedat pendent, però alhora es mostra crític sobre el final que ha tingut la comissió i, per això, no es pot estar d’estirar les orelles als grups parlamentaris: “És molt decebedor, perquè aquesta comissió la va proposar el Síndic de Greuges el 2019 i ja es va trigar molt a posar-la en marxa. Per tant, s’haurà dissolt sense acabar la feina perquè els polítics no han fet els deures, i això demostra falta de rigor i compromís i que no es prenen seriosament el problema.”
Els miralls de Bèlgica i Austràlia
Sigui en aquesta comissió o en un altre fòrum legislatiu, la gran discussió a abordar en el futur més immediat és quin mecanisme acorda l’Estat espanyol, i, per extensió, Catalunya, per reconèixer i indemnitzar les víctimes d’abusos a partir d’unes regles clares, taxades i iguals per a totes les diòcesis i congregacions. Sobre això, hi ha dos models que tant afectats com experts assenyalen que poden servir com a referent. N’és un el de Bèlgica, on el Parlament va acordar el 2011 crear un centre d’arbitratge per poder rescabalar les víctimes de casos ja prescrits. Es tracta d’un ens independent, en què l’Església assumeix dues terceres parts de les despeses ordinàries, que s’encarrega de rebre les denúncies de possibles casos, tramitar-les i dictaminar si escau o no indemnitzar l’abusat. En un 80% de les incoades, ha estat així. Un altre mirall és el d’Austràlia, on, a banda d’una fórmula d’arbitratge similar, s’han reformat els terminis de prescripció civil, no penal, dels delictes i s’han fet retroactius perquè les víctimes puguin acudir a la justícia a reclamar per la via administrativa. Sigui un d’aquests dos o qualsevol altre model que es pugui plantejar, la clau de volta és l’Estat, que, ja sigui a través de l’executiu o el legislatiu, és l’ens que ha de delimitar, primer, i aprovar, després, una fórmula equiparable de restitució moral i compensació econòmica, que també hauria d’assumir com a inherent i pròpia. “L’Estat hi té una responsabilitat, ja que estem parlant de menors d’edat, i té un deure general de vetllar per ells”, rebla Josep Maria Tamarit. És el moll de l’os del debat a abordar i, ara, que a Catalunya s’ensumen eleccions, les víctimes com Miguel Hurtado demanen que es faci lloc en l’agenda política per a les seves reivindicacions: “Els partits han de prendre posició sobre la imprescribilitat civil, perquè ja han passat vuit anys del cas Maristes i no podem esperar més.”
LES FRASES
Deixar la porta oberta quan hi ha un menor
Des de diversos àmbits i estaments de l’Església catòlica s’insisteix en la tesi que en els últims anys s’han fet progressos a l’hora d’establir mecanismes taxats tant per prevenir com per entomar possibles casos de pederàstia en la institució. I, per il·lustrar-ho, se citen exemples tant de protocols com de documents que detallen com cal fer front a unes pràctiques delictives que, pel fet d’afectar religiosos, s’han de tractar a través d’un dret propi i singular, el canònic, tot i que això no vol dir que no s’hagin de posar també en coneixement de la justícia ordinària, com bé recorda la mateixa Conferència Episcopal Espanyola (CEE) en una instrucció interna del 9 de maig del 2023, que, de fet, és una transposició en la reforma del Codi del Dret Canònic que el papa Francesc va promoure el 2021 i que actualitza la resposta que ha de donar la cúria en cas d’un episodi d’agressió sexual. En la compareixença que va fer davant de la comissió del Parlament el 29 de gener passat, el vicesecretari per a Assumptes Generals de la CEE, Carlos López Segovia, va exposar, i emfatitzar, que avui aquestes directrius internes són clares no només a l’hora d’obligar “que les denúncies rebudes en l’àmbit canònic siguin degudament comunicades a les autoritats públiques i s’elimini el secret pontifici en aquest tipus de causes”, sinó també a l’hora de sancionar possibles pràctiques com ara “l’ocultació, l’encobriment i l’obstrucció a la justícia pública”. A banda, però, d’aquests canvis en la regulació pròpia que s’han anat succeint en els darrers papats, des de la cúpula eclesiàstica també es vol reivindicar la tasca desenvolupada per prevenir nous casos i que, per exemple, en el cas de l’Estat espanyol, ha inclòs organitzar cursos per detectar conductes de risc, en els quals van participar 152.906 persones el 2022.
Així mateix, les diòcesis catalanes, i també les congregacions, han activat els seus propis mecanismes de tutela, com les de Vic i Solsona, que el 2019 van posar en marxa, respectivament, dues comissions d’investigació a través d’un sistema de denúncia mitjançant un correu electrònic. La perquisicions van concloure que, en el cas de Solsona, dos capellans diocesans ja morts havien abusat d’almenys vuit menors entre els anys cinquanta i setanta del segle XX. Arran de tot plegat, el bisbat va elaborar l’any passat un protocol sobre com es pot intervenir davant d’un potencial cas de pederàstia i que detalla, per exemple, que les “mostres físiques d’afecte” entre adults i menors en l’àmbit eclesiàstic “s’han de fer amb mesura i respecte i mai han de ser ni semblar desproporcionades” i que, quan hi hagi contacte físic, “s’ha de fer tocant zones segures, com esquena, espatlles, cap o braços”. També es donen pautes per evitar situacions de risc –“deixar la porta oberta quan es parla amb un menor en un despatx o habitació, o bé parlar amb ell en un espai exterior on altres adults puguin ser testimonis de la trobada”– i garantir que, en cas de sortides de convivències o excursions, “el mossèn dormi en una habitació sol i que els agents de pastoral (monitors, catequistes, etc.) que vetllen pels menors no dormin amb ells. Si no és possible o es considera que cal vetllar per ells durant la nit, els menors dormiran en estances de tres infants com a mínim, sempre en grup”. Aquest document, així com d’altres de similars que també tenen altres bisbats com el de Vic, determina que, en cas de detectar un possible cas, “el deure moral de comunicar-lo i protegir el menor està per sobre del deure de guardar la confidencialitat d’un altre tipus d’informacions i relacions professionals o d’amistat” i que, en cas que la informació s’obtingui en una situació que comprometi el secret de confessió, “cal aconsellar l’agressor que s’entregui a les autoritats pertinents o que ho comuniqui a algú de confiança per poder-ho denunciar”. Dit això, però, també es recorda que, “d’acord amb la normativa canònica, però també amb la legislació vigent a Espanya, la notificació és una obligació legal per a tots els ciutadans, especialment per als professionals que treballen amb menors d’edat”.
L’Abadia de Montserrat és una de les altres institucions on s’han detectat episodis de pederàstia des que es van fer públics als mitjans de comunicació el 2019. En el testimoni que va prestar davant del Parlament el 5 de febrer passat, el prior Bernat Juliol exposava que, tan bon punt va esclatar l’afer, van crear una comissió “per saber què va passar”. “En aquell moment nosaltres ens adonem que érem els primers que desconeixíem què és el que havia passat”, hi afegia. La comissió estava formada per l’exconseller d’Interior de la Generalitat Xavier Pomés, la lletrada Cristina Vallejo en nom del Col·legi d’Advocats de Barcelona i la psicòloga Begoña Lizalde. Les investigacions, aquí, també van donar peu a un informe, que va concloure que a l’abadia hi va actuar “un depredador sexual que va cometre actes abusius a l’entorn dels escoltes (nois de servei) en el període comprès entre els anys 1972 i 2000”, tal com queda recollit, amb aquesta literalitat, en el document del Síndic de Greuges de l’octubre del 2020. A banda d’un altre afer que data dels anys seixanta, aquest informe del defensor de les persones també certifica que “en un cas en què es van denunciar abusos comesos per un germà –Andreu Soler–, el monestir va ometre qualsevol actuació, tot i haver-hi prou indicis per haver actuat contra aquest monjo, i se’l va apartar preventivament dels nois de servei”. Aquesta experiència també va desembocar en l’aprovació, l’octubre del 2022, d’un protocol de l’abadia que es va redactar en col·laboració amb el Grup de Recerca en Victimització Infantil i Adolescent de la Universitat de Barcelona i la Unitat Funcional d’Atenció al Menor de l’hospital pediàtric de Sant Joan de Déu. Com va explicar el prior davant del Parlament, es tracta d’una guia “complexa, perquè Montserrat no només té una dimensió, sinó que té des d’una escola fins a una hostatgeria i un hotel” i, en essència, “ha fet un estudi de quins són els punts febles en aquest sentit, pren mesures de prevenció i, finalment, estableix procediments d’actuació, d’acord amb la normativa vigent, que són els procediments que s’han de seguir en cas de denúncia”.
